L’atzar té una importància més gran que no sembla en tots els ordres de la vida. Sovint passen coses imprevistes, contingents, que desencadenen noves situacions, nous escenaris que en principi podien no haver-se produït. Després ve la necessitat a posar-hi ordre, a reconduir el petit caos provocat. Sempre es diu que res passa per casualitat, però això és molt discutible. La casualitat, l’atzar, existeix i marca les nostres vides. La necessitat, també. De tot això parlava, en el terreny de la biologia, el clàssic de Jacques Monod, L’atzar i la necessitat (1970), avui una mica oblidat però que és molt interessant. Perquè deixa clar que qualsevol teleologia -en opinió d’aquest premi Nobel del 1965, que es basava en els avenços en genètica i biologia molecular- s’ha de posar entre parèntesis.
L’atzar i la necessitat també havia estat un tema recurrent en la historiografia marxista, inclinada tothora a insistir en el cantó de les regularitats, de la necessitat, dels imperatius socioeconòmics de fons, que tot ho determinaven “en darrera instància”. La intervenció dels individus, segons aquest enfocament, que cercava sempre lleis fèrries de la història, tenia un paper marginal, i més aviat anecdòtic. L’important era l’estructura, que sempre acabava imposant el seu pes inercial indefectible.
Una cosa semblant -la coexistència d’atzars i de planificacions més o menys conscients o inconscients- passa també amb els llibres. En principi planifiquem les nostres lectures en funció d’interessos molt clars, tant d’ordre intel·lectual com de gustos estètics. Hi ha qui no se n’ix mai del guió i llegeix el que “ha de llegir”, i també n’hi ha persones que es lliuren a la tafaneria i al desordre de lectures més absolut. Ben mirat, però, fins i tot en el caos hi ha un cert ordre. Un ordre de preocupacions i d’inclinacions que mena precisament a la dispersió, però tothora dintre d’un esquema o un arc d’interessos determinat.
El cas més sovintejat, probablement, és que s’esdevenen o conviuen les dues propensions. L’ordre preestablert de lectures i la irrupció per atzar de tal o tal llibre inesperat que de sobte atrau l’atenció, obre nous horitzons i no es pot deixar passar. Les formes de l’atzar són molt diverses. Es pot pensar fins i tot que si normalment cerquem els llibres, bé a les llibreries o acudint a les fonts d’informació que més ens convenen, de vegades els llibres ens troben a nosaltres. Estaven allà, esperant que arribàrem precisament nosaltres. Com fan alguns animals, mimetitzats i pràcticament invisibles, amb les seues preses.
Fa unes setmanes vaig trobar inopinadament un veritable tresor a la porta de la biblioteca pública de Gata de Gorgos, a la Marina Alta, en una prestatgeria de lliure accés, situada a l’exterior, on havien dipositat exemplars sobrers o on es practicava l’intercanvi atzarós de llibres. Normalment no passa, això, els llibres abandonats solen ser exemplars rebregats i escassament interessants. Però en aquest cas fou una troballa. Eren els tres primers números de la revista La rella, subtitulada “Conreu de lletres”, datats en 1983 i 1984. Els primers números d’una revista sempre són molt interessants, perquè defineixen un nou projecte, que sol ser la iniciativa d’un grup generacional que vol fer sentir la seua veu. En aquest cas es tractava d’una revista promoguda per estudiants i joves professors d’Elx i el Baix Vinalopó, alguns dels quals sojornaven a València i volien reviscolar la cultura pròpia a les terres del sud. S’hi nota molt l’aportació de Biel Sansano, que poc després seria secretari de L’Espill, en substitució de Vicent Salvador. De fet, l’estructura i fins i tot la tipografia de totes dues s’assemblen sospitosament: textos de recerca, textos literaris, ressenyes... La rella es confeccionava materialment a la Impremta Nàcher, al carrer del Miracle de València, la mateixa on s’imprimia L’Espill. Un doble miracle, doncs, perquè ambdues revistes ofereixen mostres representatives i de qualitat del que es feia llavors -en temps molt difícils- en el camp cultural al País Valencià. A La rella hi trobem, per exemple, articles de Pedro Ruiz Torres sobre Elx durant la crisi de l’Antic Règim; de Marc Baldó sobre els “novatores”; de Joan Castaño sobre els malnoms il·licitans; d’Andreu Castillejos i Josep Maraldés sobre aquell homenot d’Elx que fou Antoni Bru; d’Enric Balaguer sobre El Mòle, la revolució liberal i la qüestió nacional; de Vicent Salvador sobre Edgar A. Poe, de Josep-Antoni Ybarra sobre reaccions davant la crisi econòmica; de Joan Castaño sobre els orígens de la Festa d’Elx; de Josep Lluís Sirera sobre el teatre al Sud valencià; i poemes originals o traduïts (D.H. Lawrence, E.E. Cummings, etc.) de la mà de Jaume Pérez Muntaner, Isabel Robles, Josep Ballester, Irene Morató; contes de Juli Avinent o Miquel Vilardell; ressenyes de llibres i notes sobre els mítics “sopars d’en Baena”, que tant contribuïren a crear els entorns de sociabilitat necessaris per a una proposta de renovació cultural radical.
Llegits avui aquests tres primers números de La rella -un regal inesperat- evoquen un món de cultura en ebullició, ple d’idees, que maldava per enllaçar un llegat pregon, malmès i bandejat, amb la modernitat, en cerca d’una síntesi superior operativa i atractiva. Aquest ha estat el llarg camí recorregut per la nostra cultura, una empresa -diguem-ho clar- que s’enfrontava a enemics poderosos i a grans obstacles, però que ha reeixit. Que ha triomfat.
L’atzar va posar també a les meues mans un altre dia, no fa gaire, mentre tafanejava a la sempre recomanable Llibreria l’Auca, a la plaça de la Mercè de València, un volum insospitat: J. Luis Vives. Antología (selección, introducción y prologo por José Corts Grau), col·lecció “Breviarios del Pensamiento Español”, Madrid, Ediciones FE, 1943. A la coberta, el jou i les fletxes falangista. Josep Corts Grau, de Fortaleny, filòsof oficial del franquisme a la seu valentina i futur rector de la Universitat de València, perpetrava un florilegi molt intencionat del Vives més descontextualitzat . El pròleg sí que és veritablement antològic: Vives “expatriat per pròpia voluntat”, mantingué una “absoluta fidelitat a l’esperit hispànic” malgrat la influència constant d’amics estrangers i la seua admiració per “un geni tan desarrelat com Erasme”. Realment no estava expatriat, perquè vivia en un racó o “lloc fronterer” del “nostre Imperi”, a Flandes. Vives personificava el Renaixement espanyol “sense endiosamientos ni delectacions paganes”. Vives es bo per a Corts Grau perquè roman “ancorat al món medieval”, amb un pensament nodrit d’essències tomistes i agustinianes... o dels Sants Pares de l’Església. Una citació resumeix la consideració que mereix a Corts Grau el pensament de Vives: “Sumisión a lo eterno, sin vaguedades ni pedanterías, porque siempre será preferible una verdad procedente de Dios a diez errores elaboradors por el hombre”.
Pensament espanyol, Imperi, influències estrangeres (París, Erasme, etc.) que cal eludir, expatriat voluntàriament, Renaixement “sense paganisme”, submissió de la lliure raó al Dogma... un gran programa de regressió cultural i de negra reacció medievalitzant, exposat en 1943, quan a l’Europa dominada pels nazis funcionaven a tot drap les càmeres de gas i els crematoris que destruïen per milions la vida dels jueus europeus, com ho eren Joan Lluís Vives i tota la seua família, delmada per la Inquisició. Al llibre Els reaccionaris valencians. La tradició amagada (Afers, 2010) Xavier Serra dedicà la seua aportació a Corts Grau, i el definia al títol mateix: “Josep Corts Grau. Mediocritat plúmbia”. El retrat era implacable i impecable, però no esgotava els personatge. Tampoc no calia. Qui fou rector entre 1951 i 1967 és una figura altament representativa de la gran destrossa que va fer el franquisme en una cultura liberal, democràtica i moderna que començava a despuntar als anys trenta del segle XX i que fou anorreada, amb un immens cost humà. Vides truncades, sofriment a mans plenes causat per aquests vencedors de la Croada, però també endarreriment i reaccionarisme, estancament econòmic, devastació social, despotisme polític. Un passat que ha costat molt superar, i encara...
Altres atzars m´han fet arribar, per camins dubtosos, llibres com Por los Estados Unidos de Europa (Aguilar,1965), on aquest historiador i economista que fou ministre d’Hisenda amb Franco, autor d’un llibre que recomanava Ernest Lluch (La época del mercantilismo en Castilla) -un personatge del camp catòlic, de la ACNP o “Santa Casa” concretament, no mancat d’interès-, reflexionava sobre el món que es perfilava a la segona meitat del segle XX, angoixat davant la possibilitat que Espanya quedés despenjada del projecte europeu llavors en procés de maduració i expansió. La història més aprofundida i fidel a la realitat del que fou el franquisme està encara per fer. El quadre de conjunt haurà d’incloure també personatges camaleònics i evolutius, tècnicament ben equipats, com Larraz, que ajuden a explicar la llarga durada d’un règim que marcà i condicionà profundament la vida de diverses generacions. I que encara és -en part- present. O no? Quan hi ha tantes coses vedades i indiscutibles com a llegat “del regim anterior”, la profunditat de la petjada sembla fora de dubte. Convé saber-ho.
Més atzars han dut a la meua taula llibres com València, d’Azorín, traduït per Màrius Gomis i Robert Escolano, de la Universitat d’Alacant, editat per l’Ajuntament de Monòver, i que em va trametre amablement Faust Ripoll. Es tracta d’una feliç “reintegració” que se suma a les recents d’obres de Blasco Ibáñez. Però el València d’Azorín -gran llibre- bé mereix un comentari a banda. Com el mereixen, sens dubte, altres publicacions recents que tenen un interès indubtable, com el monogràfic de la revista El Procés (núm. 9, 2018) dedicat a Feliu Formosa, que es va presentar recentment a Sueca i a València, o tres llibres acabats d’aparèixer que reclamen una lectura encuriosida i que serien lectures recomanables per a l’estiu: Monika Zgustova La intrusa. Retrat íntim de Gala Dalí (Galaxia Gutenberg), un exercici de comprensió molt ben resolt que aporta molta informació; Mariana Enríquez, La hermana menor. Un retrato de Silvina Ocampo (Anagrama), aproximació francament seductora a la vida de la germana menor de Victoria Ocampo, dues germanes impetuosament definidores de la cultura argentina del segle XX; i una descoberta, un assaig sobre el sentit de la història a través de la literatura: Nichola Chiaromonte, La paradoja de la historia. Cinco lectures sobre el progreso: de Stendhal a Pasternak (Acantilado).
Bé, en el cas dels tres últims títols esmentats, la intervenció de l’atzar ha estat, certament, ben minsa: els vaig trobar a les taules de novetats de les llibreries que freqüente i me’ls vaig comprar. Tan normal i tan consuetudinari com això...
0