PP-AVL: un cas de proxenetisme

Disculpes de bestreta per emprar una metàfora tan gruixuda, però crec que resulta molt útil per a entendre com ha sigut concebuda per part del PP l´existència de l´AVL. A més a més, no deixa de ser la versió moderna d´una altra, més gràfica encara, que tal volta recorden els més antics del lloc.

Farem història per a recordar que el PP ha mantingut posicions diverses en relació al conflicte lingüístic valencià. Per exemple, durant la seua primera legislatura en l´alcaldia de l´Ajuntament de València instaurà el CCCV (Consell de Cultura de la Ciutat de València) per a dirimir discrepàncies lingüístiques amb UV. En la pràctica, en cada departament s´emprà la normativa defensada pel partit que l´ocupava i el PP optà pel model oficial. Tot i això, la incomoditat popular era notòria.

La creació de l´AVL pretenia transvasar la incertesa al soci, ara autonòmic, unionista. Objectiu aconseguit per part popular i facilitat pel reviscolament de la polèmica lingüística, arran de la Sentència del Tribunal Constitucional 75/1997. En el marc d´una estratègia de desgast a gran escala, es tractava de forçar les contradiccions internes al si d´una UV que estrenava la seua refundació centrista i moderadament nacionalista. L´AVL es convertiria, desmentides a posteriori les promeses de paritat d´acadèmics a UV i Xavier Casp, en l´ham que mossegarien els unionistes i els deixaria fora dels consensos lingüístics, via pacte PP-PSPV. Política florentina i estranys companys de llit per a donar la benedicció, com Eduardo Zaplana i Jordi Pujol.

Què ha canviat per a què el PP, que instigà el dictamen unitarista del CVC de 1997, preliminar de l´AVL, reaccione ara tan bruscament contra una definició del valencià molt similar? Res, en realitat, perquè la política lingüística del PP no té un posicionament fix. Com no tenien els mateixos posicionaments Manuel Tarancón i Joaquín Calomarde que, per exemple, Fernando Giner i Gil Lázaro. I de la mateixa manera que, entre el seu electorat, confluïxen porcions tant d´eixe 62% dels valencians que contemplaven la seua llengua com a diferent del català com del 29,5% que consideraven que és la mateixa (estudi CIS d´abril de 2001, any de constitució de l´AVL).

De lingüística no entenc, però en els partits solen produir-se tensions internes i manifestacions externes de les mateixes per la difícil correlació entre els models identitaris defesos i els interessos electorals. Fins ací, tot normal. Ara bé, i tornem a l´abrupta metàfora de l´inici, la disfunció arriba quan el PP protegix i extorsiona, segons convinga, l´AVL.

Per interés electoral, s´amenaça una institució estatutària. Les divergències legítimes, si s´expressen per la via de la deslleialtat institucional, poden tindre un preu molt alt.

I eixe preu, ara o després, el pagarem tots.