El desitjat retorn de la foca monjo a la mar balear: la història d’una espècie en perill d’extinció exhibida com a trofeu

A l’Eivissa del segle XIX hi havia una creença popular que assegurava que tot mariner que navegava amb el següent amulet no podria naufragar: un bigoti de foca monjo —o vell marí, en el terme balear—. Aleshores, l’existència d’aquesta espècie estava envoltada d’una certa mística. La seva pell, a més de servir per escalfar-se i obtenir-ne oli que després es convertia en combustible, era el que es recomanava a les dones per donar a llum al damunt en cas de tenir dificultats durant el part. El mamífer marí, a més, ha estat vinculat a la història pitiüsa des de la cultura talaiòtica, època en què els habitants de les illes utilitzaven la seva carn per alimentar-se.

La troballa el 2023 de restes d’ADN de vell marí en aigües de l’arxipèlag per part d’un equip d’investigadors del projecte Spot de Monk —que va arrencar el 2020— va obrir la possibilitat que l’animal pogués tornar a introduir-se en aquesta regió del Mediterrani. La presència de la mostra biològica al mar, detectada pels experts, significa que l’animal havia passat recentment per aquestes zones —al cap d’un cert temps, l’ADN es descompon— de Cabrera, sa Dragonera i el Toro, que formen part de la Reserva Marina de les Illes de Ponent, a Mallorca. I, per tant, que aquest corredor marí encara és habitable per a la foca.

El plantejament que la Monachus monachus, segons el seu nom científic, pugui tornar a les Illes Balears —després de gairebé cinquanta anys d’absència— sorgeix arran d’un programa impulsat per la Generalitat de Catalunya en coordinació amb les Balears. El projecte ha posat sobre la taula què suposaria la recuperació d’una espècie protegida en un litoral on es veuen obligats a conviure la pesca, la nàutica, el turisme i la conservació del medi natural. La iniciativa, que encara es troba en la fase inicial, vol reintroduir l’espècie a l’entorn del cap de Creus i també a l’illot de Cabrera, que, en aquest cas, en tenir la categoria de Parc Nacional, no seria escenari de conflicte d’interessos.

La idea és extreure foques de les colònies que perviuen al cap Blanc —des del 2007 existeix un acord entre Mauritània, el Marroc, Espanya i Portugal que permet extreure’n un nombre limitat d’aquests animals— i anar fomentant-ne la reproducció a les Balears, explica Toni Font, biòleg marí i expert en gestió d’àrees marines protegides i espècies en perill d’extinció. Font assenyala, d’altra banda, que ara mateix no hi ha cap projecte de recuperació de l’espècie exclusivament a les Balears.

La idea és extreure foques de les colònies que perviuen al cap Blanc —des del 2007 existeix un acord entre Mauritània, el Marroc, Espanya i Portugal que permet extreure’n un nombre limitat d’aquests animals— i anar fomentant-ne la reproducció a les Balears

De moment, el sector pesquer de la comunitat catalana s’ha posicionat en contra de la iniciativa en considerar que l’animal suposa una competència per a la seva activitat econòmica. Una batalla, d’altra banda, també històrica a les illes. Un exemplar de vell marí pot arribar a necessitar una mitjana de 30 quilos de peix diaris per alimentar-se, cosa que aparentment suposaria un inconvenient per als pescadors en cas que aquest animal tornés a habitar les aigües de les illes. Tanmateix —sosté Font—, no hi ha cap evidència que s’hagin recuperat altres espècies de peixos ni que n’hagi augmentat el nombre des que la foca monjo ha desaparegut de les aigües de l’arxipèlag.

Una espècie percebuda com una amenaça

Tot i que les colònies més grans sempre s’han detectat entre la costa mauritana i el Sàhara Occidental, a la mar balear era habitual veure-hi colònies modestes i exemplars en solitari. Fins que la pirateria es va apoderar de la costa i, més tard, els pescadors hi van iniciar la seva activitat econòmica per obtenir aliments i comercialitzar-los.

Això, a les illes, va anar arraconant la foca mediterrània a les coves marines, on van aprendre a subsistir i va augmentar el seu risc de mort, i on més tard es va condemnar l’espècie a la desaparició, expliquen diversos especialistes del gremi, pescadors i científics al documental dirigit per Núria Abad i Martha Hierro, L’odissea del Vell Marí, que s’han implicat en les darreres dècades en expedicions marines per estudiar la situació i la supervivència de l’espècie.

En una d’aquestes expedicions, els investigadors van observar com un dels grups més grans d’aquests animals es mantenia davant de les antigues colònies espanyoles al Sàhara, en una zona plena de mines antipersona que van esquivar amb un detector i acompanyats per un exmembre del Front Polisario que coneixia el terreny, tal com mostra el llargmetratge documental.

Els investigadors van observar com un dels grups més grans d’aquests animals es mantenia davant de les antigues colònies espanyoles al Sàhara, en una zona plena de mines antipersona

A les Balears, durant les dècades dels cinquanta i seixanta, el vell marí era massacrat brutalment pels pescadors, que el veien, a més d’una amenaça, com un trofeu de caça que exhibir públicament com a mèrit. De fet, de vegades fins i tot es cobrava una entrada en pessetes per veure’l. Matar-lo era un motiu de reconeixement social. Així va succeir amb un dels exemplars que es va albirar a les aigües de Menorca i que, després de quedar atrapat en una xarxa de pesca, va ser assassinat. Altres dos dels darrers exemplars que es van veure a les Balears van ser un a Cala Tuent i un altre en una cova d’Eivissa, l’any 2007.

Després de la seva desaparició de l’arxipèlag, només queden algunes colònies a la mar Egea, entre Grècia i Turquia —que, per la seva geologia, constitueixen un hàbitat molt òptim per a l’espècie, sobretot les illes gregues—, i prop d’Algèria, al nord d’Àfrica.

A les Balears, durant les dècades dels cinquanta i seixanta, el vell marí era massacrat brutalment pels pescadors, que el veien, a més d’una amenaça, com un trofeu de caça que exhibir públicament com a mèrit

En perill crític d'extinció

A escala mundial, es tracta d’un dels mamífers marins més amenaçats i, malgrat que la seva població mundial ha experimentat una certa recuperació en els darrers anys, fins a assolir una estimació d’entre 800 i 1.000 exemplars, el vell marí continua sotmès a nombroses amenaces, entre les quals hi ha la degradació contínua del seu hàbitat, afectat principalment per la presència humana, les captures accidentals en xarxes de pesca, la contaminació i els sorolls dels motors de les embarcacions.

A Espanya, la foca monjo està catalogada com a espècie en perill crític d’extinció. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) va passar a classificar la subespècie del Mediterrani com a “vulnerable”, després d’haver estat catalogada com a “en perill” des del 2015. La decisió va respondre a una evolució positiva de les seves poblacions durant la darrera dècada, especialment en tres àrees: el Mediterrani oriental, el cap Blanc i l’arxipèlag portuguès de Madeira.

És un dels mamífers marins més amenaçats i, malgrat que la seva població mundial ha experimentat una certa recuperació en els darrers anys, fins a assolir una estimació d’entre 800 i 1.000 exemplars, el vell marí continua sotmès a nombroses amenaces

En aquestes zones s’ha registrat un augment del nombre d’exemplars i de naixements, així com la recuperació d’àrees de reproducció i l’aparició d’individus en llocs on feia dècades que no se n’observaven, després de protegir l’hàbitat, reduir la persecució humana i augmentar els programes de conservació. A les Balears, Font detalla que ara mateix hi ha “molts menys pescadors que abans” i, d’altra banda, considera que el vell marí pot conviure fins a cert punt amb l’activitat humana i que no necessita estar “al desert”.

“La percepció del sector pesquer i de la ciutadania és que l’espècie es pot recuperar, perquè ja s’han vist exemplars en altres indrets del Mediterrani, com Sardenya, entre d’altres”, assenyala l’expert. Els seus viatges navegant per Grècia li han corroborat que les foques poden viure “perfectament amb humans al costat”. Però la situació a l’arxipèlag balear, matisa, és una mica diferent.

El principal problema de convivència —continua Font— podria donar-se actualment més amb la indústria nàutica de les illes que amb l’activitat pesquera. Sobretot, pels iots i altres embarcacions recreatives, així com les motos d’aigua, que omplen alguns punts de la costa durant la temporada turística i que, a més de representar un problema per a la fauna marina protegida —com la posidònia oceànica—, molesten els animals. “[La mar] és una casa de bojos”, assenyala Font.