La història dels vint sacerdots beatificats després de ser assassinats per anarquistes: “Fou una salvatjada”
LLEGIR EN CASTELLÀ
A l’altra banda del telèfon, el documentalista José Luis Mir narra una de les històries que ha inclòs a Ibiza 1936. La reconquista republicana y la masacre del castillo (Uno Editorial); més que un llibre, un dietari que pretén explicar tot el que va passar a les Pitiüses entre el cop d’estat que va fer esclatar la Guerra Civil i els darrers dies d’aquell estiu terrible. En el relat de Mir apareixen dos cadàvers a la Mediterrània. Suren davant el port de la Savina. Estan fermats, un cos contra l’altre, com si fossin un fardell. Un dels morts és un sacerdot; molt jove, de vint-i-quatre anys: fa tot just dos mesos i dos dies que el van ordenar. L’altre mort és un sergent d’infanteria, ja retirat; pare de quatre infants: el petit encara no té edat per anar a escola. Ningú no s’atreveix a treure’ls de la mar on els han llançat per fer-los desaparèixer. Però un veí, que es diu Joan Castelló, puja a la seva barca, els du mar endins i els enfonsa. Una manera —clandestina— de donar-los sepultura enmig de l’horror.
És el 8 d’agost de 1936. Un dia abans, les columnes de Manuel Uribarri (des de València) i Alberto Bayo (des de Barcelona) han reconquerit Formentera per al Govern de la República. Tot i que diversos illencs arribats de la Península intervenen per evitar una massacre, hi ha algunes víctimes. Persones que, en una societat tan minúscula, tothom coneix. Són Bartomeu Torres, un carter d’ideologia falangista; el seu cunyat, Lucas Ramon Cardona, el militar a la reserva; Joan Torres Torres, el capellà a qui els pares no van aconseguir convèncer perquè tornàs a Eivissa per refugiar-se a casa d’unes cosines. Després d’ell, altres dinou religiosos moriran a l’illa. La majoria, metrallats —juntament amb altres 74 laics— al castell de Dalt Vila. Després de setmanes de captivitat, els milicians d’una columna anarquista els van matar a sang freda la nit del 13 de setembre.
Aquest cap de setmana, l’Església catòlica ha beatificat aquests màrtirs amb una missa presidida pel cardenal Marcello Smeraro, prefecte del Dicasteri per a les Causes dels Sants i enviat des del Vaticà en representació del papa. El bisbe Vicent Ribas Prats va definir les víctimes «com a testimonis de la fe, de l’esperança i de l’amor fins al vessament de la seua sang». «Van morir perdonant els qui els assassinaven, imitant Crist a la creu, i aquest perdó no va ser debilitat, sinó la victòria suprema de l’amor sobre el mal», va afegir. Aquestes paraules tancaven un procés que va començar el novembre de 2008 «a petició d’alguns familiars». Una feina «documental i testifical» que ocupa «set volums», «unes 3.000 pàgines» i els records «d’una quarantena de persones» que van donar testimoni directe i indirecte dels fets.
Els detalls els aporta José Martínez Franco, el vicari general de la Diòcesi pitiüsa. Aquest sacerdot va formar part d’una comissió d’investigadors que van anar examinant «partides de naixement, baptisme i defunció, retalls de premsa on alguns supervivents laics de la massacre van explicar la seua experiència». La informació enviada a Roma descrivia com, dins el castell, «es reservaven les tasques més ingrates, com ara netejar les latrines, o el pitjor menjar, que es deixava podrir al sol» als capellans captius. O com es van organitzar perquè no es deixàs de resar el rosari i sempre hi hagués algú disposat a escoltar una confessió. O com en van matar un —Antoni Roig Guasch— sense ni tan sols arribar a la cel·la, després que es negàs a dir que Déu no existia —la seua resposta va ser: «¡Viva Cristo Rey!»—, o com els assassins «es van inventar» que alguns dels executats s’havien enfrontat als milicians obrint foc. Com en el cas de Joan Torres Torres, el capellà responsable de la parròquia del Pilar de la Mola, a Formentera.
Mataren a un d'ells –Antoni Roig Guasch– sense ni tan sols arribar a la cel·la, després que es negués a dir que Déu no existia
«La seua germana ens va assegurar que mai no hi va haver cap arma a casa: “El meu germà Joan gairebé no va entrar al seminari per falta de vista: encara que n’hi hagués hagut, hauria estat incapaç de disparar”. Altres fonts coincidien que el primer que van dir els milicians en arribar a Formentera va ser: “Anem a cercar el capellà”», argumenta Martínez Franco, per a qui ha estat clau acreditar que els van matar «per odi a la fe», que «no es perseguia la persona, sinó la sotana, com deia l’historiador Mariano Llobet, que va ser secretari de l’Ajuntament d’Eivissa [durant la dictadura] i va estudiar els fets».
Des que el Vaticà la va considerar «formalment correcta», la petició del Bisbat d’Eivissa i Formentera ha hagut de superar comissions d’historiadors, teòlegs, bisbes i cardenals durant el papat de Francesc. «Roma no fa bromes», diu el vicari general per resumir un llarg examen amb un darrer filtre: l’aprovació de Lleó XIV, obtinguda el passat 18 de juny. Dos dies després, moria el degà de la catedral pitiüsa: es deia Lucas Ramon Torres, havia nascut a Formentera el 6 de desembre de 1932 i era el fill petit del sergent d’infanteria que van llançar a la mar al costat del rector de l’illa. Quan, el 2024, li van demanar en una entrevista a la Televisió d’Eivissa i Formentera per aquelles execucions que marcarien la seva vida, el sacerdot nonagenari va respondre:
—Els he perdonat. Hem de perdonar. Tots som pecadors i tots necessitam el perdó. Perdonau i sereu perdonats. Quan el mal està fet, ja està fet. L’important és acceptar les coses tal com venen i saber oferir-ho tot a Déu.
La violència anticlerical de l'estiu del 36
Les darreres setmanes de l’estiu i les primeres de la tardor de 1936 són decisives per entendre el paper que va tenir l’Església catòlica durant la Guerra Civil. A la zona republicana, cremen esglésies i convents, destrueixen i roben patrimoni eclesiàstic. Les milícies anarquistes que dirigeixen el Comitè Revolucionari de Barbastre, a Osca, eliminen dos centenars de religiosos entre el 2 i el 18 d’agost. Amb aquests assassinats encara ben recents, el bisbe Enric Pla i Deniel utilitza per primera vegada el terme «cruzada nacional» per justificar la insurrecció de bona part de l’exèrcit contra el govern democràtic. Apareix escrit en una carta pastoral datada el 30 de setembre a Salamanca. A la vora del Tormes, el prelat català, a més de cedir el palau episcopal perquè Franco hi instal·li els seus quarters generals, acompanya Unamuno el 12 d’octubre per evitar que una torba feixista el linxi al paranimf de la universitat quan pronunciï les seues frases més famoses, sintetitzades en el «venceréis, pero no convenceréis».
La penúltima paradoxa de l’escriptor basc va ser, precisament, situar-se al bàndol dels revoltats per la indignació que li provocava una violència anticlerical que les autoritats republicanes no eren capaces de contenir. Quan, poc abans de morir, Unamuno reconsideri la seua posició, la posició dels bisbes que continuen a Espanya ja serà gairebé unànime: suport als colpistes (la victòria de 1939 serà generosa amb molts d’ells: Pla i Deniel, per exemple, arribarà a ser arquebisbe de Toledo i, el 1946, Pius XII el nomenarà cardenal).
Va ser en aquell context previ quan el «terror roig» —com va definir la propaganda dels revoltats els crims de guerra al bàndol republicà— va matar més d’una tercera part dels sacerdots de la Diòcesi d’Eivissa i Formentera, llavors formada per una cinquantena de capellans.
'El terror roig' —com va definir la propaganda dels revoltats els crims de guerra al bàndol republicà— va matar més d’una tercera part dels sacerdots de la Diòcesi d’Eivissa i Formentera
—Molts dels religiosos es van salvar perquè es van amagar. Dels que van tancar a es Castell, només en van sobreviure quatre. Un d’ells era blonco de la meua mare, Vicent Ferrer, més conegut com a mossènyer Cama. Li van pegar un tir de gràcia [que li va travessar la mandíbula inferior], però no el van matar. Un germà seu, també sacerdot, va morir; igual que un blonco-güelo del meu pare. Jo hi vaig tenir tres familiars.
Ho explica Fanny Tur Riera. Abans de dirigir l’arxiu municipal d’Eivissa i de convertir-se en una de les veus més reconegudes de l’esquerra balear —a la plataforma antiautopista eivissenca o en coalicions polítiques que la van dur a ser consellera de Cultura als governs insular i autonòmic—, aquesta historiadora va ser una garrida i una al·lota que va créixer en una família «catòlica i de dretes» durant el tardofranquisme:
—Em vaig criar en un ambient molt tradicional. Diuen que, quan els republicans van entrar a ca la meua regüela —Can Coles, al poble de Sant Miquel— a buscar armes, aquella dona, que era molt verra, els va despatxar assenyalant un Crist que tenia penjat a la paret i dient: «Aquestes són les nostres armes».
Molts dels religiosos es van salvar perquè es van amagar. Dels que van tancar a es Castell, només en van sobreviure quatre. Un d’ells era blonco de la meua mare, Vicent Ferrer, més conegut com a mossènyer Cama. Li van pegar un tir de gràcia [que li va travessar la mandíbula inferior], però no el van matar. Un germà seu, també sacerdot, va morir; igual que un blonco-güelo del meu pare. Jo hi vaig tenir tres familiars
—Com va marcar l’assassinat dels dos bloncos sacerdots a es Castell la resta de la família? Se’n parlava a casa?
—Sí i no. Durant la dictadura, com que eren víctimes del bàndol vencedor i els consideraven «caiguts per Déu i per Espanya», se’ls retien homenatges. Allà hi ha la làpida amb els seus noms que es pot llegir a la catedral. A casa, jo vaig créixer amb el relat dels fets des Castell, però era un relat molt poc desenvolupat. La meua güela sempre repetia la mateixa frase: «L’únic que sé és que em van matar un germà perquè era capellà». Si ella i les seues filles parlaven del que havia passat als bloncos, mai no ho feien davant mossènyer Cama. Ho record bé perquè sempre ens reuníem per celebrar Nadal i altres dates assenyalades. Una de les seves nebodes, germana de ma mare, deia que, tot i haver escapat amb vida, no va tornar a somriure mai més. I no va morir fins al 1989. Durant molts anys va ser pàrroc de Sant Joan de Labritja.
Durant la dictadura, com que eren víctimes del bàndol vencedor i els consideraven 'caiguts per Déu i per Espanya', se’ls retien homenatges. Allà hi ha la làpida amb els seus noms que es pot llegir a la catedral.
—Mossènyer Cama no va contar mai la seua història?
—Davant meu, mai… [pensa uns segons] Com a militant d’esquerres, no es poden posar pedaços davant el que va passar as Castell. Sí, és veritat que l’Església catòlica es va posar al costat dels poderosos, però no es pot dir amb la boca petita que allò va ser una matança: fou una salvatjada. El problema és que, a l’altra banda, quan demanes per l’atac a la població civil, et responen dient que els bombardejos feixistes que es van produir aquell mateix matí sobre el port de Vila «cercaven objectius militars». Això és el que ens han contestat alguns agitadors de Vox quan hem tractat el tema en alguna jornada de memòria democràtica. Objectius militars? El dia anterior ja havien fet un vol de reconeixement, sabien ben bé on bombardejaven. Amb mentides; així s’han carregat [PP i Vox] la Llei de memòria democràtica. Si diguessin la veritat, no tendria justificació el que han fet. Per a mi és un fracàs que encara no s’hagi pogut celebrar un homenatge que reconegui totes les víctimes que va deixar la Guerra Civil [a Eivissa i Formentera]. D’un bàndol i de l’altre.
Com a militant d’esquerres, no es poden posar pedaços davant el que va passar as Castell. Sí, és veritat que l’Església catòlica es va posar al costat dels poderosos, però no es pot dir amb la boca petita que allò va ser una matança: fou una salvatjada
El bombardeig feixista que va acabar de condemnar els presos
Nombrosos historiadors —entre ells, la mateixa Fanny Tur— coincideixen a assenyalar que les 42 bombes que van caure sobre la ciutat al migdia del 13 de setembre de 1936 —sobre bateries antiaèries i molls portuaris, però també sobre carrers, places, cases, comerços i, fins i tot, sobre l’edifici d’una fonda, que es va ensorrar i va matar els propietaris, una família d’ideologia conservadora— van influir en el que passaria hores més tard, allà dalt, al castell.
L’aviació feixista italiana havia matat —com a mínim— una quarantena de persones. Van ser víctimes-fantasma —i, en certa manera, encara ho són: fins que l’obstinació del Fòrum per sa Memòria d’Eivissa i Formentera va propiciar, el 2016, que es col·locàs una placa en record seu al cementeri de ses Figueretes, ningú no els havia retut homenatge públicament. També van ser una excusa perfecta per als milicians més exaltats de Cultura y Acción. Així es deia la columna que, uns dies abans, havia substituït les forces d’Uribarri. En desacord amb el lideratge de Bayo, l’oficial republicà se n’havia anat a València. L’havia substituït un contingent reclutat per la CNT-FAI «a les cel·les de la Model de Barcelona»: «Allà hi devia haver de tot, però segur que hi havia condemnats per delictes de sang», explica José Luis Mir.
Els milicians d’una columna anarquista van aprofitar l’excusa de la matança d’una quarantena de persones per l’aviació feixista italiana aquell mateix matí per cometre els assassinats
La tarda del 13 de setembre fou turbulenta. Després de la pluja de projectils, les explosions i els esfondraments, els morts s’amuntegaven a la morgue, embolicats amb llençols blancs. El descontrol regna dins les murades renaixentistes de Dalt Vila. Diversos membres del comitè antifeixista —encapçalats per Carlos Bertazioli Riquer, comerciant i socialista moderat— s’oposen a un afusellament massiu. La columna miliciana —que funciona de manera assembleària— vol venjança. Les armes s’imposen.
El documentalista Mir explica al seu llibre els detalls de la tragèdia. A bord de camions, ordenen dur a la ciutat els sospitosos de simpatitzar amb els colpistes que estaven custodiats als pobles. Una volta reunida la multitud, unes dos-centes persones, els milicians fan sortir al pati del castell els primers presos que han de morir. Són cinc els afusellats, tots militars. «Com que els que eren a dins van sentir els trets, ja no van voler sortir en grups», diu Mir. Llavors, els milicians van ficar les metralladores a l’estança que feien servir com a cel·la i van disparar a discreció. Hores més tard, els cadàvers jeien amuntegats.
Diversos membres del comitè antifeixista es van oposar a un afusellament massiu, però es va imposar la columna miliciana, que volia venjança a través de les armes
Un informe “demolidor”
«He pogut llegir l’informe que va elaborar Pedro Revuelta, el jutge destinat a Eivissa en aquell moment i que l’endemà es va convertir pràcticament en l’única autoritat que havia quedat a l’illa (perquè els republicans, pensant que després del fracàs de la batalla de Mallorca el desembarcament feixista a Eivissa era imminent, cosa que no va passar i que va tardar una setmana a produir-se, van fugir amb vaixell)», relata Mir. Segons el documentalista, va ser Revuelta qui, d’alguna manera, va coordinar l’enviament de carros per transportar els cadàvers al cementeri, qui va intentar que les famílies els reconeguessin i qui els va fer enterrar, abans que els cossos es podrissin, en una fossa que es va exhumar el 1940. Per ordre de Franco.
—L’informe que va elaborar Revuelta és tan demolidor com necessari —continua Mir—, perquè ens permet entendre que allò va ser una carnisseria. Sense cap mena de dubte. Que haurien actuat amb menys acarnissament si no s’hagués produït el bombardeig? Pot ser. Tot el que va passar està connectat. Les bombes, es Castell, la fugida dels republicans, la repressió franquista posterior.
L’informe que va elaborar Revuelta és tan demolidor com necessari —continua Mir—, perquè ens permet entendre que allò va ser una carnisseria. Sense cap mena de dubte. Que haurien actuat amb menys acarnissament si no s’hagués produït el bombardeig? Pot ser. Tot el que va passar està connectat
—Ibiza 1936 neix dels retalls de les pel·lícules sobre la Guerra Civil que havies dirigit anteriorment, històries que, per falta de metratge o d’imatges, havien quedat fora de la taula de muntatge. Què s’aprèn escrivint un llibre així?
—Que moltes coses que s’intenten oblidar no s’haurien d’oblidar mai. A mi em va emocionar escoltar an Mariano Costa, el fill d’un dels presos, i sentir com acompanyava la seua mare amb un farcell on ficaven fruita, pa i un tros de sobrassada per dur-ho al seu pare… al qual no li arribava res perquè els milicians que el vigilaven s’ho quedaven tot i devien passar més fam que en Cascorro. O escoltar an Pep Rampuixet, un pagès a qui van anar a buscar a ca seua perquè, un parell de dies després de la matança, ajudàs a escapar un republicà eivissenc, duent-lo amb el seu carro fins al port de Sant Antoni. Segons explicava aquest home, el republicà li havia contat que havia participat directament en els fets. El nom d’aquella persona, «a qui hauria pogut fer matar només de pronunciar-lo», aquest home em va assegurar que sempre se’l va callar. El silenci sobre la guerra en aquestes illes ha estat demolidor i la gent s’oblida de pressa del que va passar. És molt delicat, però, si va passar, s’ha de contar i ho hem de conèixer. Sense exaltar res.
0