Luis Camnitzer, artista: “Milei, Trump i Bukele lideren un suïcidi cultural que cada dia s’accelera més”

“Eina d’alliberament que els opressors han convertit en ornament de saló”. Així definiria la cultura el pedagog i filòsof veneçolà del segle XIX Simón Rodríguez, segons la IA. Aquest és un dels aforismes que formen part d’El diccionari del poder, la resurrecció de Simón Rodríguez, el projecte que Luis Camnitzer va presentar l'anterior setmana a Es Baluard Museu, a Palma. L’artista, escriptor i assagista, nascut a Lübeck (Alemanya) el 1937, considerat una figura fonamental de l’art conceptual llatinoamericà, va descobrir la història del pensador a mitjan anys vuitanta i, des d’aleshores, va pensar que, si en algun moment pogués prendre un cafè amb algun personatge històric, només podria ser amb ell. Aquest desig va ser el punt de partida de la sèrie de treballs que ara presenta, per primera vegada, a Espanya.

Establert a Nova York des del 1964, Camnitzer fa més de sis dècades que explora les relacions entre art, llenguatge, coneixement i poder. En aquesta ocasió, utilitza la IA per imaginar converses entre Rodríguez i pensadors de diferents èpoques i tradicions, com ara Simón Bolívar, Joseph Jacotot, Johann Heinrich Pestalozzi, Stéphane Mallarmé, Antonio Gramsci o Maria Montessori. A través d’aquestes trobades imaginàries, confronta les idees del pedagog veneçolà amb els dilemes del present: qui decideix què és veritat, qui té autoritat per produir coneixement i quin paper pot tenir l’educació en la capacitat crítica de les persones.

Quan es produeix aquesta trobada amb Simón Rodríguez i què troba en el seu pensament que el porta a dedicar-li aquesta investigació tan exhaustiva?

Va ser a mitjan anys vuitanta, llegint La ciudad letrada, d’Ángel Rama. Cada capítol comença amb un aforisme de Simón Rodríguez. Em van seduir immediatament i em vaig posar a investigar qui era aquell tipus, del qual mai no havia sentit parlar. Quan vaig anar a Caracas vaig aconseguir les seves obres completes, que ja no són completes: la meitat del seu arxiu es va perdre en un naufragi durant la seva vida.

Hi havia dues coses que m’interessaven. Una era el seu pensament com a pedagog, que, per a mi, està més avançat que el de molts educadors contemporanis. En Rodríguez, l’educació descolonitzadora és una cosa profètica. L’altra era la seva manera d’escriure: recorria a cal·ligrames, diagrames i canvis de tipografia i de mida perquè entre allò que pensava i allò que llegia el lector no hi hagués cap pèrdua d’informació. Per a mi, és un origen del conceptualisme llatinoamericà molt més potent que qualsevol art fet dins de l’art conceptual hegemònic.

L’ús de la IA en aquest projecte és una manera d’intentar reconstruir el seu pensament, d’omplir allò que falta a partir del que ell pensava inicialment?

La primera exposició que vaig fer sobre Simón Rodríguez va ser el 1992. Eren objectes inspirats en els seus aforismes, als quals donava una formalització visual. Després vaig escriure Didáctica de la liberación, on el situo com a origen del conceptualisme llatinoamericà. Hi ha dos capítols polèmics: un sobre ell i un altre que utilitza la guerrilla tupamara com un altre origen. Un grup d’investigadors mexicans, els rodriguistes, em va fer membre honorari basant-se en el llibre. També treballen a Xile i Bolívia i estan recuperant material.

L’entrada de la IA va tenir a veure amb una obsessió meva: m’agradaria prendre una tassa de cafè amb ell. És l’únic personatge històric amb qui m’interessaria tenir una conversa. Una altra de les coses que vaig fer van ser diàlegs entre Simón Rodríguez i Simón Bolívar, que, per a mi, va ser un traïdor de Rodríguez en termes d’educació.

L’entrada de la IA va tenir a veure amb una obsessió meva: m’agradaria prendre una tassa de cafè amb Simón Rodríguez. És l’únic personatge històric amb qui m’interessaria tenir una conversa

Per què?

Bolívar havia pensat nomenar Rodríguez ambaixador per a assumptes educatius, però la relació entre tots dos no va funcionar. Rodríguez era antiburocràtic i Antonio José de Sucre, molt burocràtic; finalment, Bolívar va optar per contractar el pedagog anglès Joseph Lancaster, de plantejaments autoritaris i religiosos, enfront del pensament secular i antieclesiàstic de Rodríguez. També em va interessar imaginar quines converses podria haver mantingut Rodríguez amb altres pensadors del seu temps i d’èpoques posteriors, com ara Joseph Jacotot, Pestalozzi, Mallarmé, Gramsci o Montessori. Hi ha uns seixanta diàlegs amb pedagogs i pensadors de diferents cultures i països: són trobades imaginàries, però creïbles, que, si haguessin tingut lloc, haurien estat bons documents.

Això ens porta a una altra qüestió: el concepte d’objectivitat que teníem al segle XX. Avui ha passat a basar-se en la credibilitat. I aquest assumpte genera tota la discussió sobre les fake news enfront de la informació veritable. Es basa en allò que és creïble i no en allò que és factual. I aquest és un canvi molt traumàtic. Tot això és present en aquesta exposició. Després, una part de l’obra consisteix a demanar a Simón Rodríguez que proposi definicions de paraules relacionades amb el poder. Una educadora del museu em va explicar que havien comparat la seva definició d’educació amb la del diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola i que la diferència és ideològicament de nocaut. T’aclareix fins a quin punt està distorsionada l’accepció del diccionari. Tot això és gràcies a la IA.

Abans parlava de la seva reivindicació de Simón Rodríguez com a precursor del conceptualisme llatinoamericà i de com el poder condiciona què entenem per art. En els seus textos també planteja com la cultura pot convertir-se en un ornament al servei de les elits i allunyar-se del públic, que no sempre sent que l’art li pertanyi. Després de més de seixanta anys de trajectòria, creu que ha canviat qui decideix què és art i a qui pertany?

La paraula art ja limita la possibilitat de coneixement, perquè restringeix allò que acceptes com a art al que cap dins d’aquesta paraula, en lloc de permetre entendre’l com una forma de coneixement ampliada. De vegades especulo: què passa si prohibíssim la paraula art? El coneixement hauria d’incloure allò que no es pot descriure, allò que no és lògic, l’absurd, l’humor i la ironia; coses que no caben en els sistemes científics. Potser, quan es formalitzés aquest coneixement integral, necessitaria una paraula particular: potser art.

La paraula art ja limita la possibilitat de coneixement, perquè restringeix allò que acceptes com a art al que cap dins d’aquesta paraula, en lloc de permetre entendre’l com una forma de coneixement ampliada. De vegades especulo: què passa si prohibíssim la paraula art?

Però aquesta paraula hauria de ser una conseqüència i no la porta d’entrada. Quan és la porta d’entrada, defineix l’espai que hi ha al darrere i t’obliga a funcionar-hi a dins. El dadaisme va ser probablement l’únic moviment que va qüestionar realment tot això. Avui és als museus i les seves obres assoleixen preus milionaris a les subhastes. És a dir, que els altres van guanyar la batalla. Del que es tracta ara és de com podem guanyar la batalla nosaltres.

Sobre altres batalles: també li volia demanar per la qüestió de Simón Rodríguez i la seva funció pedagògica. Defensava que les societats llatinoamericanes havien de construir els seus propis models educatius, al marge de la referència occidental i europea. Al llarg del desenvolupament de la seva investigació, i tal com està el món —em refereixo a Milei, Bukele, Trump...—, considera que l’Amèrica Llatina ha aconseguit emancipar el seu pensament o continua depenent d’aquestes categories occidentals?

Les dues coses. Paulo Freire, òbviament, va aconseguir un trencament. Malauradament, la seva pedagogia no va aconseguir els èxits que volia, en part perquè la mateixa definició d’èxit tampoc no estava oberta a acceptar les seves idees. En general, avui hi ha més consciència sobre l’educació progressista que fa cinquanta o cent anys. Però Montessori i escoles similars continuen sent de pagament i estan obertes a les classes socials altes. Reggio Emilia, una versió més progressista i contemporània, sí que va aconseguir convertir-se en el sistema públic d’aquella província italiana, però no aconsegueixen imposar aquest model en l’ensenyament públic d’altres llocs.

En general, avui hi ha més consciència sobre l’educació progressista que fa cinquanta o cent anys. Però Montessori i escoles similars continuen sent de pagament i estan obertes a les classes socials altes

A més, la funció de mestre és una feina de tercer o quart grau. Als Estats Units guanyen menys que els treballadors de la recollida d’escombraries, tot i que se suposa que estem formant la generació del futur. Recordo que, quan encara feia classes a la universitat, els estudiants que sol·licitaven entrar al departament d’educació no eren vocacionals ni els més capaços; al contrari, eren els que veien que per aquella via hi havia llocs de treball disponibles, un salari i una assegurança mèdica, no pas perquè els interessessin els problemes de l’educació. Això és un suïcidi cultural del qual Milei, Trump i Bukele són els principals responsables. És el moviment de deseducació que s’accelera cada dia més.

La funció de mestre és una feina de tercer o quart grau. Als Estats Units guanyen menys que els treballadors de la recollida d’escombraries, tot i que se suposa que estem formant la generació del futur

Tornant a l’Amèrica Llatina, en el sector artístic europeu hi ha hagut crítiques recents sobre la manera com s’està mostrant l’art llatinoamericà a Europa. Es qüestiona que s’estigui exotitzant l’obra de molts artistes i que alguns també s’autoexotitzin per resultar més interessants per al mercat. Què opina d’aquesta qüestió?

Estic totalment d’acord amb la crítica. Crec que hi ha artistes llatinoamericans culpables d’això, tan culpables com el mercat que els obliga o els condueix a sotmetre’s a aquestes regles. No tinc cap problema a acceptar l’acusació. Aquesta situació existeix perquè hi ha un mercat i, per sobreviure, has de veure per què et rendeixes a determinades regles per tenir un cert èxit.

Hi ha gent autènticament dedicada a l’art identitari, encara que no sempre d’una manera que m’interessi. Hi ha una cura de les tradicions que em sembla cosmètica, però no real. Als anys vuitanta hi va haver molt d’art identitari i un retorn al fang i a la palla com a materials. Els artistes creien que estaven representant l’Amèrica Llatina. Avui, si analitzes aquella dècada i les anteriors, veus que el conceptualisme polític va definir molt més la cultura llatinoamericana de l’època que no pas els treballs amb fang. Però l’oportunisme en l’art existeix, com existeix en tota la resta.

Hi ha gent autènticament dedicada a l’art identitari, encara que no sempre d’una manera que m’interessi. Hi ha una cura de les tradicions que em sembla cosmètica, però no real

Per acabar. Li volia demanar per Masacre de Puerto Montt, una de les seves obres històriques en què va abordar la violència de l’Estat xilè el 1969 contra 90 famílies que van ocupar uns terrenys per construir-hi els seus habitatges en plena crisi habitacional. Troba paral·lelismes entre aquell episodi i els conflictes d’avui, que estan provocant mobilitzacions en diferents punts d’Europa? Quina responsabilitat política ha d’assumir l’art davant la realitat del seu temps?

És divertit perquè aquí, al museu, han descobert una frase meva d’una xerrada que vaig fer fa dècades i que jo mateix havia oblidat. És una cosa així com que l’art no serveix per aturar la violència, però serveix per identificar i denunciar el deshonor. Paraules sàvies. Perquè fer una obra pamfletària denunciant la violència és com aixecar la mà per intentar aturar un tren. L’únic que et diuen és que retiris la mà.

Però identificar la violència, que al capdavall és un subproducte del deshonor, sí que és un paper de l’art. La violència executa l’acte de deshonrar la víctima. Aquesta denúncia més subtil serveix per conscienciar: no per aturar la violència, però sí per assenyalar que no és només violència, sinó que intenta eliminar-me com a ésser humà, físicament o no. Hi ha molt d’art que només expressa l’opinió de l’artista, sense interessar-se pel canvi o la conversió de qui no hi està d’acord. Si vols tenir èxit en la teva missió, el que vols és convertir l’enemic perquè arribi a la conclusió a què has arribat tu, que creus que és bona. Al final, tot acaba en educació, no en art. T’adones?

Completament.