LLEGIR EN CASTELLÀ
Entre la multitud se sent un murmuri. Alguns, sorpresos, no acaben de processar el que estan veient. Carregant una creu lluminosa, apareix una monja amb talons i bigoti a la plaça del poble. Arriba en processó, acompanyada per un grup de costalers, santificant cerimoniosament els veïns enmig de les festes. Entre túniques, barrets i colors, hi oneja una bandera del col·lectiu LGTBIQA+. Es diu Sor Estiércol i és la monja ‘queer’ creada per Albert Iglesias (Felanitx, 1995) per a les seves performances a les festes populars de Mallorca.
Conegut pels seus espectacles transgressors i la seva estètica atrevida no exempta de polèmiques, el creador ha estat criticat recentment arran d’una de les seves darreres accions en una celebració al municipi d’Algaida. “És una autèntica provocació i una falta de respecte intolerable en un espai públic i en presència de menors”, explicava l’únic regidor de Vox al municipi, Miguel Martínez. Segons apuntaven en el comunicat, veïns simpatitzants del partit van transmetre al regidor que va ser una “vergonya” tenir “aquest energumen” sobre l’escenari del seu poble.
Com és d’esperar, no és el primer cop que Sor Estiércol es converteix en el punt de mira dels “indignadets” de l’extrema dreta, segons explica l’artista a elDiario.es. Tampoc de l’Església, que ja fa dos anys va mostrar el seu rebuig per la interpretació de Santa Catalina Thomàs en una festivitat celebrada a Sineu. La seva obra, que abasta des del dj set i la performance fins a altres llenguatges com l’escultura o la pintura, encarna el llegat d’una dissidència de gènere que lluita per col·locar les seves veus i els seus cossos al centre mateix de la vida quotidiana.
Sor Estiércol és un homenatge a Pedro Almodóvar? M’ha recordat a la monja de la pel·lícula Entre tinieblas.
Sí, bàsicament. És la meva pel·lícula preferida d’Almodóvar i d’aquí surt el nom. Sembla que genera bastanta indignació en el sector dels ofendidets que són, vaja, els de sempre. Però realment és perquè les dues neurones que tenen, que estan barallades, no es posen a pensar i reflexionar sobre les coses. Perquè, si ho penses, Almodóvar ja seguia els cànons de la moral cristiana i les monges de la pel·lícula es posaven noms lletjos perquè se sentien impures, pecadores i impròpies. Partien de la moral cristiana d’autoflagel·lar-se per expiar una mica els seus propis pecats.
Llavors, elles es posen un nom que les humiliï com a persones perquè no són dignes de Déu, i el meu treball va per aquí. No es tracta de riure’m, burlar-me o blasfemar contra Crist o l’Església, en cap moment. Si ho pensen em sembla perfecte, però no és així perquè la nostra cultura és la religió cristiana, vulguin o no vulguin. I l’Església també va cometre l’error de fagocitar celebracions paganes i fer-les seves, quan eren expressions del poble. I em fa molta pena, però això no és propietat de l’Església. Això és propietat del poble, que viu les seves tradicions i la seva cultura, i tenim la llibertat de viure-les i resignificar-les a la nostra manera.
No es tracta de riure’m, burlar-me o blasfemar contra Crist o l’Església, en cap moment. Si ho pensen em sembla perfecte, però no és així perquè la nostra cultura és la religió cristiana, vulguin o no vulguin
En algunes performances i actuacions es veu com, a partir de la cultura popular i de cançons d’artistes pop com Fangoria, Carmen Sevilla o Azúcar Moreno, es crea quelcom completament nou. Com s’expressa avui la dissidència de gènere a partir d’elles?
Sí. Només fer un apunt, perquè també estic considerant necessari introduir aquesta part com a folklòrica també mallorquina, perquè a causa de la persecució de la nostra llengua aquest folklore cabareter no s’ha pogut desenvolupar i l’ha promogut l’espanyolitat de què parlem. Que a mi m’encanta, però una cosa no treu l’altra. I crec que és molt interessant el fet que les grans folklòriques han estat una inspiració molt gran per al col·lectiu perquè tenien aquests amors prohibits, des de la marginalitat, com a dones.
Perquè aquestes folklòriques parlen de l’home que enganya la seva dona per estar amb ell i no sé què. I això era, històricament, la vida dels homes gais o dissidents del col·lectiu. És a dir, eren els qui tenien romanços amb homes casats. I clar, t’hi sents identificat en tot això. I tot això conforma aquest món de teatre, de revista, de cabaret, que jo sento molt meu. És molt interessant entendre d’on ve el pes d’aquestes grans folklòriques en el col·lectiu.
I tant, és com una mena de protodissidència.
Sí, perquè alhora estava molt valorat i potenciat, però alhora tampoc es volia mostrar del tot. El franquisme es va apropiar de tot aquest folklorisme, però clar, les dones que ho feien tampoc estaven gaire ben vistes. M’entens? Era com sí, però no.
Tornant a Almodóvar: Entre tinieblas és una pel·lícula dels vuitanta que venia a reflectir l’alliberament de les restriccions franquistes. Que Sor Estiércol ressusciti ara i torni a generar polèmica, en ple auge de l’extrema dreta, pot ser un signe de la situació política actual.
Completament. A més, ja han començat a embolicar-ho tot. Vaig veure una notícia en què barrejaven una bandera de Palestina, que jo a vegades l’he treta, i crec que ara gràcies a això la inclouré en els meus visuals, perquè aparegui sempre. Tot i que espero que no hagi de sortir durant gaire més temps. Estan barrejant i tergiversant la realitat a favor seu d’una manera tan ridícula, que dius: com pot la gent seguir aquests individus que estan mentint i ficant-hi pel mig menors? Era quelcom totalment per al públic general i la gent s’ho estava passant d’allò més bé. El problema és que han deixat que aquesta gentussa arribi a les institucions. I aquesta gentussa són els hereus dels milions de morts que hi va haver a Europa per culpa dels nazis. I no, no hem gestionat això.
Estan barrejant i tergiversant la realitat a favor seu d’una manera tan ridícula, que dius: com pot la gent seguir aquests individus?
Aquests senyors s’han quedat dins de les institucions i ara han trobat la manera de blanquejar-se. Se’ls veu venir de lluny. Estan tot el temps barallant-se i insultant-se. Tu veus discursos polítics de fa quinze anys, jo què sé, dels 80 o 90, i dius: ‘Sí, sí, ho feien molt millor que nosaltres ara, avui en dia’. Òbviament, també hi trobes discursos d’aleshores que estan plens de masclisme i homofòbia, però en l’aspecte polític, l’ambient era molt més educat i amb una informació més contrastada. No sé… Ara tot ha derivat en una voràgine de desinformació, d’odi. Aquesta gent l’únic que fa és escampar odi en comptes de fer coses productives i positives per a la societat.
Com sol reaccionar el públic en les actuacions, en general?
Jo sempre dic que hi ha llocs segurs, que són els orgulls, esdeveniments en què estàs tranquil i saps que no et trobaràs amb cap d’aquests esperpentos. Però clar, després hi ha altres actes que són públics, que estan patrocinats i finançats per col·lectius o ajuntaments, i aquí sí que te’ls trobes. Només m’han agredit físicament un cop i va ser el primer any que vaig anar a Montuïri. Em van tirar un gel al cap, i no hi havia gaire seguretat.
No pots evitar que vinguin els indignats de torn, encara que sàpiguen que si fessis exactament el mateix, però sent una persona binària, i sobretot un home, no es durien les mans al cap, oi? I després comentaris i gestos sempre n’hi ha algun. Potser tinc la sort que a mi em truca gent que vol que hi sigui, que vol que vagi a la seva festa, o a una nit concreta de l’any. Per això dic que, en part, tinc la sort que sigui així. Perquè sé que tinc la tranquil·litat que la gent que em contracta ho fa sabent com és el meu show, perquè els agrada i perquè aposten per aquesta reivindicació.
Només m’han agredit físicament un cop perquè no hi havia gaire seguretat. No pots evitar que vinguin els indignats de torn
En el cas de les crítiques, poden venir simplement pel fet que no l’identifiquen com una persona normativa o heterosexual?
Tal qual. Bé, la sexualitat crec que ja és l’últim esglaó. El que realment els descol·loca és la meva expressió de gènere, que és dissident o no binària. Perquè, per a ells, si porta bigoti ha de ser un home, però també em veuen amb un body. I aleshores deixen anar disbarats masclistes i LGTBIfòbics del tipus: “De què va disfressat? De dona?” Jo no vaig disfressat de dona. Primer, perquè no vaig disfressat: el que porto no és un disfressa, sóc jo, i a més no són disfresses, és roba de qualitat. I segon: què pretens dir? Que ser una dona és un disfressa? Això és una aberració per a la intel·ligència, per a l’evolució i per a l’anàlisi històric.
Però jo crec que ja no estem parlant de temes de sexualitat. Perquè la meva sexualitat jo no la faig pública. En canvi, l’expressió de gènere i la identitat de gènere sí que són quelcom visible. No perquè jo ho comparteixi, sinó perquè és un fet públic: l’expressió de gènere la fas en societat. Moltes vegades em diuen coses sobre la sexualitat i jo dic: “La meva sexualitat no la sabeu”. Estan suposant moltes coses.
Jo no vaig disfressat de dona. Primer, perquè no vaig disfressat: el que porto no és un disfressa, sóc jo, i a més no són disfresses, és roba de qualitat
En molts casos és als marges on es troba una major inclusivitat. Hi ha possibilitat d’una cultura diversa dins del sistema cultural actual?
Sens dubte, hi ha hagut un boom dels orgulls als pobles. Mai no n’hi havia hagut tants. El mateix dia de l’esdeveniment a Algaida, per exemple, jo venia de punxar abans a l’Orgull de Llubí, que era la primera vegada que se celebrava. Òbviament, cal ser molt conscients i molt analítics per veure si això és un rentat rosa o no. Perquè ja hi ha ajuntaments on jo estic vetat i, en canvi, han fet orgull. Dos ajuntaments de Mallorca han dit explícitament que no a la meva proposta. Per què? Perquè és massa reivindicativa? Perdoni, senyora, però vostè s’està rentant la cara amb una celebració de l’Orgull i, al mateix temps, està rebutjant una persona del col·lectiu. Aleshores, quin tipus d’orgull estem fent?
Tot i així, jo crec que sempre existirà una resistència fora del sistema. Una resistència que serà més... diguem-ne, més vertadera, més sincera. Tots els projectes que sorgeixen des de col·lectius alternatius, assemblearis, etc., estan lluitant i apostant per aquesta causa de manera autèntica. Per tant, sí, jo crec que sí que hi ha espai. N’hi ha fora i n’hi ha dins del sistema, però hem d’estar molt atents a això.
Dos ajuntaments de Mallorca han dit explícitament que no a la meva proposta. Per què? Perquè és massa reivindicativa? Perdoni, senyora, però vostè s’està rentant la cara amb una celebració de l’Orgull i, al mateix temps, està rebutjant una persona del col·lectiu
Per anar acabant, quins altres projectes artístics té en marxa?
Estic començant a pintar i a recuperar l’argila de Felanitx, d’un turó que estava ja gairebé desaparegut, amb la intenció de recuperar les gerretes felanitxeres, que és quelcom que ja als anys vuitanta es va deixar de fer. Ja no hi ha ningú que produeixi aquesta argila específica. Aleshores estic pintant quadres amb l’argila per reconnectar amb processos més tradicionals, més lents. Tornar a connectar amb la terra, amb pigments naturals que no suposin contaminació.
De fet, aquí a casa meva hi va viure un terrisser. Crec que alguna cosa de la seva energia ha quedat. I sí, ara mateix estic en aquest moment, intentant centrar-me més en la part artística. Perquè la part de DJ està molt bé, però és més estacional: a l’estiu vas com un boig, i després tot es calma. De moment, tinc aquest projecte i m’hi estic ficant de ple, vull seguir per aquí.