El suïcidi d’un constructor i la fallida d’una caixa d’estalvis: la història darrere del desnonament de Son Bordoy

El cadàver era dins d’un cotxe que estava aparcat –irònicament– davant la tàpia d’un cementeri. Devora el cos hi havia un revòlver i, al cap del mort, una ferida de bala: tot i que aquell home madur no disposava de llicència d’armes, la Guàrdia Civil va manejar des del primer moment la hipòtesi del suïcidi. La víctima era un promotor i constructor d’habitatges caigut en desgràcia: en la seva ruïna, havia contribuït a arruïnar una entitat que li havia concedit un crèdit milionari per construir uns edificis dels quals mai no se’n van arribar a posar els fonaments. L’empresari, de fet, feia anys que esperava que comencés un judici per aclarir els fets. L’escena la podria haver escrit David Simon per obrir una temporada de The Wire, però no va passar a Baltimore, sinó a Mallorca.

El mort es deia Martín Gual. La seua empresa, Haras Gestión de Suelo SL. La caixa d’estalvis amb els balanços comptables foradats, Sa Nostra. Sis anys després de la seva mort –el 12 de desembre de 2019, a Maria de la Salut, un petit poble de l’interior de l’illa on la seua família havia gestionat una fàbrica de farines i on el mateix Gual havia fet les seues primeres passes com a comptable: tot va acabar on havia començat–, aquest succés torna a connectar amb l’actualitat. La ruïna d’aquest home de negocis va arrelar en les sis parcel·les que, cap al 2007, va comprar a la perifèria sud-est de Palma: son Bordoy.

Les mateixes finques on viuen unes dues-centes persones a les quals Cort –l’Ajuntament de la capital balear– i Pryconsa –la promotora que fa tot just dos anys va adquirir els terrenys– volen desnonar per completar el projecte que a Gual li va quedar en el llimbs: un barri d’entre set-centes i vuit-centes vivendes. Una part, protegides; l’altra, lliures. Aleshores, el Partit Popular, que era a l’oposició i ara governa a escala municipal, va qualificar aquells plans de “pelotazo digne de Paco el Pocero”.

La Llei Carbonero, “un rescat del sector de la construcció”

El 14 de setembre de 2008 va fer fallida Lehman Brothers Holding Inc. L’efecte dòmino va ser devastador sobre les economies que ho havien apostat gairebé tot al totxo i a la hipoteca. Al capdavant del pilot, Espanya. Aquell matí de finals d’estiu es va acabar –simbòlicament– la festa que s’havia accelerat –una dècada abans– amb la liberalització del sòl decretada pel primer Govern d’Aznar. Uns mesos abans de la implosió que es va endur el banc d’inversió novaiorquès, Zapatero guanyava un debat a Rajoy negant la crisi –“Espanya és a la Champions League de les economies mundials”– malgrat que ja hi havia símptomes de desacceleració. Evidents. És en aquest context previ –just durant la campanya electoral de la primavera de 2008– quan es debat i s’aprova al Parlament balear la Llei d’actuacions urgents destinades a l’obtenció de sòl per a habitatges de protecció pública. El mateix paraigües que, gairebé dos dècades més tard, permetrà fonamentar les gairebé nou hectàrees de Son Bordoy.

En què es basava aquella llei autonòmica, que des del primer moment va ser batiada amb el primer llinatge del seu impulsor, Jaume Carbonero Malbertí, arquitecte, socialista i conseller d’Habitatge i Obres Públiques del segon Govern Antich? En les reserves de sòl: edificar terrenys per destinar-los, com a mínim, en un 50% a habitatge públic. Això sí, alleugerint la normativa. O, dit d’una altra manera: doblant la superfície urbanitzable.

Per a un grup de geògrafs mallorquins –Macià Blázquez, Antoni Artigues, Sònia Vives, Alícia Bauzà, Onofre Rullan, Ismael Yrigoy–, la Llei Carbonero, més que una fórmula per blindar els drets de la ciutadania d’unes illes on l’especulació immobiliària és inseparable del boom turístic, va ser una mena de “rescat del sector de la construcció per iniciativa de la Comunitat Autònoma”. Tot i que la premissa era socialdemòcrata –“keynesiana”–, l’aplicació seguia altres camins “molt en la línia de l’urbanisme neoliberal”. Resumit en una frase: “Els interessos privats sempre antecedeixen els públics”.

Per trobar aquestes reflexions cal cercar-les a l’epicentre del Madrid més castís, al número 13 del carrer Duque de Alba, a pocs passos de Tirso de Molina. Allà hi ha la seu de l’editorial –i llibreria– Traficantes de Sueños. El segell que el 2013 –la vall d’aquell col·lapse econòmic amb silueta d'avenc– va publicar un assaig col·lectiu titulat Paisajes devastados. Después del ciclo inmobiliario: impactos regionales y urbanos de la crisis. El capítol vuitè d’aquell llibre és una anàlisi dels interessos turístics i financers que havien fet i desfet en l’urbanisme de Palma entre 2007 i 2011.

La Llei Carbonero era un projecte “innovador” per al grup de geògrafs: “Els anteriors governs municipals conservadors havien venut pràcticament tot el sòl municipal que podia ser destinat a habitatge protegit”. Aquell pla tenia, però, lletra petita. “Únicament els propietaris que fossin alhora promotors” es podien acollir a la convocatòria del Govern. “Un blindatge”, continua l’assaig, “a favor del promotor local que ja és propietari del sòl, ja que les empreses peninsulars gairebé no disposen d’aquest recurs. (...) A Palma, el 87% de les promocions les construeixen els propietaris del terreny”.

I és aquí on apareixen, sense ser citats, son Bordoy i Martín Gual: “La convocatòria del concurs es va fer el juliol de 2008. S’hi van presentar un total de 53 ofertes (28 en sòl rústic de transició), cosa que suposava una oferta agregada de 28.715 habitatges, més els corresponents en règim lliure. En el cas de Palma, l’oferta guanyadora va ser la presentada per Haras Gestión de Suelo amb un projecte en segona línia del Portitxol, a l’est de Palma, en el qual es pretenia desenvolupar una urbanització de 750 habitatges (212 en règim lliure) en un sòl ja urbanitzable, però amb densitats netes i brutes superiors a les marcades fins aleshores pel planejament urbanístic i territorial”.

Despeses difícils de justificar

La matrícula d’un col·legi privat i britànic o adquisicions artístiques en una galeria alemanya: la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil va ser contundent en la investigació que va dur a terme sobre el vaixell insígnia de les empreses dels Gual. Segons els investigadors, una part del finançament de Sa Nostra l’empresari se l’hauria gastada en assumptes que no tenien res a veure amb la construcció d’uns edificis que rascaven el cel –alguns preveien arribar fins a dotze plantes– que havia promès a son Bordoy.

Una part del finançament de Sa Nostra se l’havia gastat Martín Gual en assumptes que no tenien res a veure amb la construcció d’uns edificis que grataven el cel –alguns preveien arribar a les dotze plantes– que havia promès a Son Bordoy

Quan van transcendir aquestes informacions, Martín Gual es defensava: “Mai no he pagat a cap polític ni a cap responsable bancari”. Assegurava que les gestions de son Bordoy li havien costat 5,4 milions d’euros i que demostraria la seva innocència en el judici que s’havia de celebrar a l’Audiència Nacional, on se l’investigava per la seva presumpta relació amb la fallida de la caixa d’estalvis. No va arribar mai a fer-ho. Segons va publicar Diario de Mallorca, Martín Gual apareixia a la llista Falciani per disposar a Ginebra d’un compte amb 240.000 euros. A més, l’Advocacia de l’Estat l’acusava d’haver defraudat al fisc més de 400.000 euros en la seva declaració de la renda de 2012. Segons va sostenir, els seus diners a Suïssa estaven relacionats amb els ingressos que havia generat quan va viure a l’Uruguai entre 2006 i 2007. Res a veure amb el presumpte desfalç de Sa Nostra que va acabar als tribunals.

Gual va morir abans que comencessin unes vistes que van acabar absolent la vintena de persones que es van asseure al banc dels acusats. Dues vegades. L’última, el setembre passat. Entre els beneficiats, dos antics directors generals de l’entitat –Pere Batle i Pau Dols– amb els quals el promotor presumia –el juliol de 2009– per correu electrònic de tenir el mateix fil directe que mantenia amb l’aleshores conseller Carbonero. Segons va publicar El Mundo, dos administradors de les societats de la família Gual eren, alhora, empleats de Sa Nostra.

Martín Gual va morir abans que se celebràs el judici de Sa Nostra, en el qual s’investigava la seva presumpta relació amb la fallida de la caixa d’estalvis

L'enfonsament de Sa Nostra

2008: la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Balears tancava el seu darrer exercici brillant. Era una entitat sanejada, que ocupava més de mil cinc-cents professionals, tenia en marxa un pla d’expansió arreu del país, disposava d’una cartera de 650.000 clients –gairebé el doble dels vesins que constaven al cens de Palma– i comptabilitzava el seu benefici anual en desenes de milions d’euros. Flotava l’optimisme. Malgrat els informes desfavorables del Banc d’Espanya, els directius de Sa Nostra van decidir donar crèdit als plànols que dibuixava Gual. Moltíssim. L’empresari es presentava com el principal constructor d’habitatge públic de l’arxipèlag. Diverses de les promocions més importants que havia desenvolupat a la segona meitat dels noranta eren al municipi de Calvià. Llavors, un feu socialista.

Els geògrafs mallorquins consideren a Paisatges devastats que Margarita Nájera Aranzábal –al capdavant del Consorci Platja de Palma– i Joan Mesquida Ferrando –com a secretari d’Estat de Turisme– són dos figures clau per entendre la gentrificació del litoral sud-est de Palma. A diferència de la costa de Ponent –xalets, jardins, l’estiueig de la burgesia–, el Llevant estava per explotar més enllà dels hotels, el sol i la platja de primera línia. No pas per caprici: les grans finques que ocupaven la zona on avui s’aixeca el gran aeroport de Palma són terres inundables. Que Gual, Nájera –alcaldessa calvianera entre 1991 i 2003– i Mesquida –el seu regidor d’Economia entre 1991 i 1999– haguessin mantengut relació en el passat va alimentar les crítiques del PP. Els conservadors eren en una oposició incòmoda a Mallorca –començaven a destapar-se les corrupteles del segon Govern Matas– i van convertir el constructor en blanc de les seues crítiques, considerant-lo “un empresari de partit”.

Però el cert és que Haras Gestión de Suelo es va moure amb habilitat: el 2007 –mentre es tramitava la Llei Carbonero– va comprar, a canvi de 48,5 milions d’euros –la meitat, una càrrega hipotecària de Sa Nostra–, els 85.000 metres quadrats de Son Bordoy. La transacció es va acordar amb els anteriors propietaris: Fbex –una promotora que va saltar a les portades fa dos anys: va construir l’edifici que va cremar a València, on van morir deu persones– i el grup Garbal, dirigit per José Miguel García. Aquest empresari, a més de ser vicepresident del Reial Mallorca –a les ordres d’un altre constructor totpoderós que va baixar als inferns: Vicenç Grande–, s’asseia –com a vocal– en una altra junta: la comissió executiva dels socialistes palmesans.

Abans que Lehman Brothers fes fallida –i s’activàs l’efecte dòmino–, Martín Gual anava superant tràmits. Primer va guanyar el concurs del Govern Antich. Després, Francina Armengol –des de la presidència del Consell de Mallorca, responsable del Pla Territorial Insular– i Aina Calvo –des de la batlia de Palma, responsable del Pla General d’Ordenació Urbana– van donar llum verda a la urbanització de Son Bordoy. Les dos dirigents socialistes, predestinades a succeir el president, haurien d’esperar uns anys per enfrontar-se en unes primàries que van dividir la militància del PSIB. Aqueixa disputa interna va tenir lloc el 2014, quan el guió de Son Bordoy ja havia fet un gir de cent vuitanta graus.

Una legislatura va ser a prou perquè la centenària Sa Nostra –diluïda amb altres caixes d’estalvis dins el Banco Mare Nostrum, amb els actius venuts a CaixaBank– passàs a la història. De les protegides de Son Bordoy no se’n va saber mai més res. Les empreses del constructor feien aigües. El PP –que havia recuperat la vara de comandament a Palma de la mà de Mateu Isern– apostava –com recorden a Paisajes devastados– per un model “a la madrilenya, de privatització dels serveis públics”. L’habitatge públic ni hi era ni se l’esperava.

L’esquerra se’n renta les mans

Tenir un alcalde republicà –Toni Noguera, Més per Mallorca– i un govern de centreesquerra tampoc no va capgirar la situació. Son Bordoy era una patata calenta que ni ecosobiranistes, ni socialistes ni podemites van saber gestionar, malgrat l’encariment exponencial del sòl. El 2018, Cort es va mostrar partidari d’“avortar” la urbanització d’aquelles antigues possessions agrícoles “de manera consensuada amb el Govern”. No va passar. Els més de 10.000 metres quadrats d’escoles i instituts, 5.000 d’instal·lacions esportives i 2.000 d’equipaments socioculturals –a més d’un centre comercial de 20.000 metres quadrats– que preveien els plans de Martín Gual se’ls va endur el vent. La possibilitat de construir-los continuava existint. Simplement, havia quedat en el llimbs per manca de liquiditat.

Els més de 10.000 metres quadrats d’escoles i instituts, 5.000 d’instal·lacions esportives i 2.000 d’equipaments socioculturals –a més d’un centre comercial de 20.000 metres quadrats– que havien previst els plans de Martín Gual se’ls havia enduit el vent

Les famílies que viuen a Son Bordoy posen cara de pòquer quan se’ls demana per tot el que va passar arran de la Llei Carbonero. “A noltros mai no ens han posat cap problema, ens vam fer les cases aquí i hem viscut en pau. Pot ser que tot això sortís als diaris, però nosaltres no en sabíem res. Fins l’estiu passat, quan vam veure unes màquines que picaven per comprovar si aquí a sota hi havia aigua –i n’hi ha, molta–, no vam tenir notícia que volguessin construir a les parcel·les on, com a mínim, la meva família i jo vivim des de fa vint-i-vuit anys”, explica Ángel Paredes.

Potser tot això va sortir als diaris, però noltros no ens en vam assabentar. Fins a l’estiu passat, quan vam veure unes màquines que estaven picant per comprovar si aquí baix hi havia aigua, no vam tenir notícia que volguessin construir a les parcel·les on, com a mínim, la meva família i jo vivim des de fa vint-i-vuit anys

Les dates que menciona el veí que exerceix de portaveu dels amenaçats pel desnonament són clau per acabar d’entendre l’últim capítol de l’embolic. Dos coses van passar –en paral·lel– durant la primavera de 2023: el PP va tornar al poder a Palma després de vuit anys als bancs de l’oposició i Pryconsa va comprar unes parcel·les que continuaven sent urbanitzables. Aquell moviment va suposar el desembarcament a Mallorca d’un gegant tan associat a l’habitatge protegit com als governs populars –el seu fundador va ser imputat en el cas Guateque i absolt perquè es van declarar il·legals les escoltes que van activar les investigacions– i anticipa preus inassumibles per a la major part dels palmesans.

Si Gual defensava en el seu moment que volia construir pisos de “100.000 euros, a pagar amb quotes mensuals que no superassin els 400”, ni el Govern ni Cort aclareixen a quin preu es vendran els 350 domicilis “assequibles” que es despatxaran “a preu taxat”. Els 150 que sortiran al mercat sense restriccions avui costarien més de 6.000 euros el metre quadrat, a jutjar per les tarifes que maneja Pryconsa als edificis que està aixecant a son Güells, també a la perifèria oriental de Palma, però bastant més lluny de la costa.

El llegat especulatiu de l'alcalde Fageda

Les pàgines mallorquines de Paisajes devastados consideren que va ser durant els tres mandats de Joan Fageda Aubert quan Palma va canviar de rumb. Entre 1991 i 2003, aquest alcalde –un català que va treballar com a aparellador i constructor a l’illa durant el tardofranquisme i es va enrolar a Aliança Popular amb l’arribada de la democràcia– va considerar “una utopia” les polítiques que havia desenvolupat fins aleshores l’esquerra –durant un mandat, amb Jaume Carbonero com a regidor d’Urbanisme– i va apostar per una ciutat “més neta, més segura, més eficient”. També, molt més cara per viure-hi. El 1995, un pis de cent metres quadrats costava, de mitjana, 66.000 euros a Palma. Malgrat el punt de ruptura que significà l’esclat de la bombolla, avui pot superar el mig milió.

És en aquella època, tan ben retratada per Bigas Luna a través dels personatges de Javier Bardem i Maribel Verdú a Huevos de oro, quan es construeixen a Palma més de 33.000 habitatges en tot just tres lustres. En aquell lot hi van caure diverses parcel·les que continuaven verges d’edificis tot i estar a prop de la platja. Hi havia, però, barraques. El Molinar, antigament barriada d’obrers i pescadors, començava a guanyar valor turístic. Els seus antics habitants sobraven. A famílies com la d’Ángel Paredes –segons sosté l’afectat– Cort els va suggerir que abandonassin aquells terrenys on tenien les seves xaboles. L’alternativa va ser traslladar-los a son Bordoy “amb un permís de cessió d’ús”. Tant de temps després, els grups municipals del PP i del PSIB ni confirmen ni desmenteixen la seva existència. I els afectats s’aferren als seus empadronaments, a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i a l’esperança. La cussa –una petita teckel, cadell de quatre mesos— d’un dels vesins es diu Remedios.