eldiario.es

Andreu Mayayo

És catedràtic d’Història Contemporània i vicedegà de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. És director de Segle XX. Revista Catalana d’Història, membre del consell editorial de L’Avenç i del consell assessor de Sàpiens. Col

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 60

De savis electors i polítics curts de gambals

Quan el dit de l’electorat assenyala la lluna constituent, els polítics curts de gambals miren el dit de la governabilitat. El cicle electoral del 2015 –municipals, autonòmiques i generals- certifica el final del bipartidisme i esperona les reformes necessàries –constitucionals, electorals, territorials...- sense excloure a ningú.

Tot fa pensar en les primeres eleccions generals (encara no democràtiques) després de la mort de Franco, celebrades el 15 de juny de 1977. El president Adolfo Suárez va llegir correctament el missatge d’uns electors enfosquit per una llei electoral (encara vigent!) que premia les forces polítiques majoritàries. En aquest sentit, la governamental UCD amb un terç dels vots aconseguia gairebé la meitat dels diputats. Suárez hauria pogut governar amb una majoria parlamentària còmoda amb l’Alianza Popular de Manuel Fraga. Tanmateix, va ensumar els aires constituents de l’electorat (encara més si es tenia en compte els 2,5 milions de joves, entre 18 i 21 anys que no vam poder votar, com tampoc els 800.000 residents a l’estranger i les tupinades que es van cuinar en molts Governs Civils, el de Lleida inclòs).

Seguir leyendo »

De sabios electores y políticos cortos de entendederas

Cuando el dedo del electorado señala la luna constituyente, los políticos cortos de entendederas miran el dedo de la gobernabilidad. El ciclo electoral de 2015 -municipales, autonómicas y generales- certifica el final del bipartidismo y alienta las reformas necesarias -constitucionals, electorales, territoriales ...- sin excluir a nadie.

Todo hace pensar en las primeras elecciones generales (aunque no democráticas) tras la muerte de Franco, celebradas el 15 de junio de 1977. El presidente Adolfo Suárez leyó correctamente el mensaje de unos electores oscurecido por una ley electoral (¡aún vigente!) que premia las fuerzas políticas mayoritarias. En este sentido, la gubernamental UCD con un tercio de los votos alcanzaba casi la mitad de los diputados. Suárez habría podido gobernar con una mayoría parlamentaria cómoda con la Alianza Popular de Manuel Fraga. Sin embargo, olió los aires constituyentes del electorado (aún más si se tenía en cuenta los 2,5 millones de jóvenes, entre 18 y 21 años que no pudimos votar, como tampoco los 800.000 residentes en el extranjero y los pucherazos que se cocinaron en muchos Gobiernos Civiles, el de Lleida incluido).

Seguir leyendo »

El General Rodríguez aposta per la supremacia de la política

Vaig conèixer el general José Julio Rodríguez Fernández tot just fa un any en unes jornades celebrades a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona per a commemorar el 40è aniversari de la fundació de la Unió Militar Democràtica (UMD). L’organització clandestina dels militars demòcrates espanyols, influenciats per la revolució dels clavells a Portugal, es va constituir a Barcelona sota l’empenta del comandant Juli Busquets, que esdevindria anys després diputat socialista (1977-1993).

Per aquest motiu, el “Foro Milicia y Democracia”, que aplega els antics membres de la UMD, dissolta l’any 1977, va creure oportú commemorar el 40è aniversari a Barcelona i, molt especialment, en l’àmbit universitari, on la majoria dels seus membres van impregnar-se dels anhels democràtics, i alguns van exercir fins i tot la docència com va ser el cas, a casa nostra, d’en Juli Busquets i Gabriel Cardona.

Seguir leyendo »

El general Rodríguez apuesta por la supremacía de la política

Conocí al general José Julio Rodríguez Fernández apenas hace un año en unas jornadas celebradas en la Facultad de Geografía e Historia de la Universitat de Barcelona para conmemorar el 40 aniversario de la fundación de la Unión Militar Democrática (UMD). La organización clandestina de los militares demócratas españoles, influenciados por la revolución de los claveles en Portugal, se constituyó en Barcelona bajo el empuje del comandante Juli Busquets, que se convertiría años después diputado socialista (1977-1.993).

Por este motivo, el "Foro Milicia y Democracia", que reúne a los antiguos miembros de la UMD, disuelta en 1977, creyó oportuno conmemorar el 40 aniversario en Barcelona y, muy especialmente, en el ámbito universitario, donde la mayoría de sus miembros se impregnaron de los anhelos democráticos, y algunos ejercieron incluso la docencia como fue el caso, en nuestro país, de Juli Busquets y Gabriel Cardona.

Seguir leyendo »

El catalanismo: lo que el viento se llevó

Hoy hace diez años de una foto histórica en el hemiciclo del Parlament de Catalunya, con los diputados de pie aplaudiendo. En la instantánea veíamos, en la primera fila, Pasqual Maragall radiante, Mas sin gafas poniendo la mano en el hombro de una Manuela de Madre sonriente, a su lado Josep Lluís Carod-Rovira con cara de satisfecho y seguidamente Joan Saura aplaudiendo. Detrás de sus hombros se distinguen Miquel Iceta, Joan Ridao, Felip Puig, Josep M. Pelegrí, Francesc Homs... Tan sólo quedaba fuera de plan Josep Piqué, presidente del Grupo Parlamentario del PP, que seguro que fruncía el ceño.

El 30 de septiembre de 2005 el Parlament de Catalunya aprobaba por 120 votos a favor y 15 en contra el nuevo proyecto de Estatut de Autonomía. El catalanismo político, liderado por el Govern d'Esquerres, había hecho la cima. Un catalanismo político, conviene recordar, representado por CiU, PSC, ERC e ICV-EUiA, que reunía, desde hacía veinte y cinco años, el 90% de los diputados y el 85% del voto popular. Eso sí, con una fuerte abstención diferencial, respecto a las elecciones a Cortes, que oscilaba entre el medio y el millón de votos.

Seguir leyendo »

El catalanisme: allò que el vent s'endugué

Avui fa deu anys d’una foto històrica a l’hemicicle del Parlament, amb els diputats dempeus aplaudint. En la instantània hi vèiem, a la primera fila, Pasqual Maragall radiant, Artur Mas sense ulleres posant la mà a l’espatlla d’una Manuela de Madre somrient, al seu costat Josep-Lluís Carod-Rovira amb cara de satisfet i tot seguit Joan Saura picant de mans. Darrere de les seves espatlles es distingeixen Miquel Iceta, Joan Ridao, Felip Puig, Josep M. Pelegrí, Francesc Homs... Tan sols quedava fora de pla Josep Piqué, president del Grup Parlamentari del PP, que de ben segur arrufava el nas.

El 30 de setembre del 2005 el Parlament de Catalunya aprovava per 120 vots a favor i 15 en contra el nou projecte d’Estatut d’Autonomia. El catalanisme polític, liderat pel Govern d’Esquerres, havia fet el cim. Un catalanisme polític, convé recordar, representat per CiU, PSC, ERC i ICV-EUIA, que aplegava, des de feia vint-i-cinc anys, el 90% dels diputats i el 85% del vot popular. Això sí, amb una forta abstenció diferencial, respecte les eleccions a Corts, que oscil·lava entre el mig i el milió de vots.

Seguir leyendo »

Sis d'Octubre, tragèdia i farsa

En aquest any 2014 en què la Història ens convoca, tal com proclama la propaganda institucional de la Generalitat, també procedeixen d'altres aniversaris rodons com el vuitantè d'Els fets del 6 d'Octubre de 1934. Quan el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l'Estat Català. Des d'un present convuls i confús, ens ve com anell al dit una de les sentències més conegudes de Karl Marx, analitzant el 18 Brumari de Lluís Bonaparte: "Hegel diu que tots els grans esdeveniments i personatges de la història universal ocorren dues vegades. Tanmateix, es va oblidar d'afegir: la primera vegada com a tragèdia i la segon com a farsa".

La ruptura per part del president Lluís Companys de la legalitat republicana va suposar no només la pèrdua de l'autogovern assolit des del 14 d'abril de 1931, sinó una repressió institucional (la dissolució de les corporacions locals democràtiques) i social (els milers de camperols desnonats de les terres conreades) aterridora, que influirà en la violència política de la revolució social de 1936 i de la contrarevolució franquista del 1939 Poca broma!

Seguir leyendo »

Sis d'Octubre, tragedia y farsa

En este año 2014 en el que la Historia nos convoca, tal como proclama la propaganda institucional de la Generalitat, también proceden otros aniversarios redondos como el octogésimo de Els fets del 6 d’Octubre de 1934. Cuando el presidente de la Generalitat, Lluís Companys, proclamó el Estat Català. Desde un presente convulso y confuso, nos viene como anillo al dedo una de las sentencias más conocidas de Karl Marx, analizando el 18 Brumario de Luis Bonaparte: "Hegel dice que todos los grandes acontecimientos y personajes de la historia universal ocurren dos veces. Sin embargo, se olvidó de añadir: la primera vez como tragedia y el segundo como farsa".

La ruptura por parte del presidente Lluís Companys de la legalidad republicana supuso no sólo la pérdida del autogobierno alcanzado desde el 14 de abril de 1931, sino una represión institucional (la disolución de las corporaciones locales democráticas) y social (los miles de campesinos desahuciados de las tierras cultivadas) aterradora, que influirá en la violencia política de la revolución social de 1936 y de la contrarrevolución franquista del 1939. ¡Poca broma!

Seguir leyendo »

Sebastià Piera, un comunista del siglo XX

En un descanso del IX (y último) Congreso del PSUC, celebrado el 10 de mayo de 1997, Gregorio López Raimundo y Sebastià Piera discutían mucho con voz firme ante la mirada atónita de Víctor (Napoleón Figuerola). Los tres eran miembros de Honor del Comité Central de un partido que habían visto nacer y que marcó para siempre sus vidas. Los tres formaban parte de aquella generación alfabetizada políticamente por la II República y que no dudó en defenderla con cuerpo y alma desde las filas de las Juventudes Socialistas Unificadas de Cataluña. Los tres participaron activamente en la resistencia antifranquista, y el torturador Creix les dejó su huella en la parálisis facial de Piera y en el rictus de la sonrisa de López Raimundo (Víctor fue el único que no cayó nunca en manos de la policía). Para los tres su religión fue el comunismo y su iglesia el Partido.

Hijo de maestros y con acento de catalán occidental que nunca perdió, Sebastià Piera nació el día de los Inocentes del año de la Revolución bolchevique. La guerra truncó sus estudios de Derecho y su preparación en la Escuela de Administración de la Generalitat. El soldado de Pandora -como lo definió en Ricard Vinyes en su biografía- combatió desde el primer día y siguió haciéndolo con el Ejército Rojo hasta la derrota del nazi-fascismo. En 1947 volvió a Cataluña para incorporarse a la resistencia. Tres meses después era detenido y torturado brutalmente pero salvó la piel, a diferencia de Joaquim Puig i Pidemunt, Àngel Carrero, Pedro Valverde y el joven Numen Maestros. Sin embargo, su peor condena fue la exclusión del Partido por la sospecha, esparcida por los infiltrados de la policía, que había sido un delator.

Seguir leyendo »

Sebastià Piera, un comunista del segle XX

En un descans del IXè (i darrer) Congrés del PSUC, celebrat el 10 de maig de 1997, Gregorio López Raimundo i Sebastià Piera discutien de valent amb veu ferma davant la mirada atònita d’en Víctor (Napoleó Figuerola). Tots tres eren membres d’Honor del Comitè Central d’un partit que havien vist néixer i que va marcar, per sempre més, les seves vides. Tots tres formaven part d’aquella generació alfabetitzada políticament per la II República i que no van dubtar en defensar-la amb cos i ànima des dels rengles de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Tots tres va participar activament en la resistència antifranquista i el torturador Creix en va deixar la seva empremta en la paràlisis facial d’en Piera i en el rictus del somriure de López Raimundo (en Víctor va ser l´únic que no va caure mai en mans de la policia). Per tots tres la seva religió va ser el comunisme i la seva església el Partit.

Fill de mestres i amb accent de català occidental que mai va perdre, Sebastià Piera va néixer el dia dels Innocents de l’any de la Revolució bolxevic. La guerra va estroncar els seus estudis de Dret i la seva preparació en l’Escola d’Administració de la Generalitat. El soldat de Pandora -tal com el definí en Ricard Vinyes en la seva biografia- va combatre des del primer dia i va seguir fent-t’ho amb l’Exèrcit Roig fins la derrota del nazi-feixisme. L’any 1947 va tornar a Catalunya per a incorporar-se a la resistència. Tres mesos després era detingut i torturat brutalment però va salvar la pell a diferència de Joaquim Puig i Pidemunt, Angel Carrero, Pedro Valverde i el jove Numen Mestres. Tanmateix, la seva pitjor condemna va ser l’exclusió del Partit per la sospita, escampada pels infiltrats de la policia, que havia estat un delator.

Seguir leyendo »

- PUBLICIDAD -

Recibe cada noche la selección de noticias de eldiario.es

Se produjo un error, inténtelo más tarde

Muchas gracias