eldiario.es

Andreu Mayayo

És catedràtic d’Història Contemporània i vicedegà de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. És director de Segle XX. Revista Catalana d’Història, membre del consell editorial de L’Avenç i del consell assessor de Sàpiens. Col

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 51

Sis d'Octubre, tragèdia i farsa

En aquest any 2014 en què la Història ens convoca, tal com proclama la propaganda institucional de la Generalitat, també procedeixen d'altres aniversaris rodons com el vuitantè d'Els fets del 6 d'Octubre de 1934. Quan el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l'Estat Català. Des d'un present convuls i confús, ens ve com anell al dit una de les sentències més conegudes de Karl Marx, analitzant el 18 Brumari de Lluís Bonaparte: "Hegel diu que tots els grans esdeveniments i personatges de la història universal ocorren dues vegades. Tanmateix, es va oblidar d'afegir: la primera vegada com a tragèdia i la segon com a farsa".

La ruptura per part del president Lluís Companys de la legalitat republicana va suposar no només la pèrdua de l'autogovern assolit des del 14 d'abril de 1931, sinó una repressió institucional (la dissolució de les corporacions locals democràtiques) i social (els milers de camperols desnonats de les terres conreades) aterridora, que influirà en la violència política de la revolució social de 1936 i de la contrarevolució franquista del 1939 Poca broma!

Fa sis anys es publicava el dietari (Abans del Sis d'Octubre) d'Amadeu Hurtado, l'home de confiança dels presidents Macià i Companys. El prestigiós advocat i ferm republicà ens alliçonava a favor de la política pactista de 1931 i en contra de la política de confrontació de 1934. Així mateix, la lliçó apresa per Josep Tarradellas (explicitada una vegada més per Joan Esculies en un llibre recent, ¡Evitar l'error de Companys!) era que la Generalitat no havia de prendre partit en les disputes espanyoles, subratllant la clau espanyola d'uns 'fets' sovint presentats com a exemple paradigmàtic de la confrontació entre Catalunya i l'Estat espanyol.

Seguir leyendo »

Sis d'Octubre, tragedia y farsa

En este año 2014 en el que la Historia nos convoca, tal como proclama la propaganda institucional de la Generalitat, también proceden otros aniversarios redondos como el octogésimo de Els fets del 6 d’Octubre de 1934. Cuando el presidente de la Generalitat, Lluís Companys, proclamó el Estat Català. Desde un presente convulso y confuso, nos viene como anillo al dedo una de las sentencias más conocidas de Karl Marx, analizando el 18 Brumario de Luis Bonaparte: "Hegel dice que todos los grandes acontecimientos y personajes de la historia universal ocurren dos veces. Sin embargo, se olvidó de añadir: la primera vez como tragedia y el segundo como farsa".

La ruptura por parte del presidente Lluís Companys de la legalidad republicana supuso no sólo la pérdida del autogobierno alcanzado desde el 14 de abril de 1931, sino una represión institucional (la disolución de las corporaciones locales democráticas) y social (los miles de campesinos desahuciados de las tierras cultivadas) aterradora, que influirá en la violencia política de la revolución social de 1936 y de la contrarrevolución franquista del 1939. ¡Poca broma!

Hace seis años se publicaba el dietario ( Antes del Sis d’Octubre) de Amadeu Hurtado, el hombre de confianza de los presidentes Macià y Companys. El prestigioso abogado y firme republicano nos aleccionaba a favor de la política pactista de 1931 y en contra de la política de confrontación de 1934. Asimismo, la lección aprendida por Josep Tarradellas (explicitada una vez más por Joan Esculies en un libro reciente,  ¡Evitar el error de Companys!) era que la Generalitat no debía tomar partido en las disputas españolas, subrayando la llave española de unos ‘fets’ a menudo presentados como ejemplo paradigmático de la confrontación entre Catalunya y el Estado español.

Seguir leyendo »

Sebastià Piera, un comunista del siglo XX

En un descanso del IX (y último) Congreso del PSUC, celebrado el 10 de mayo de 1997, Gregorio López Raimundo y Sebastià Piera discutían mucho con voz firme ante la mirada atónita de Víctor (Napoleón Figuerola). Los tres eran miembros de Honor del Comité Central de un partido que habían visto nacer y que marcó para siempre sus vidas. Los tres formaban parte de aquella generación alfabetizada políticamente por la II República y que no dudó en defenderla con cuerpo y alma desde las filas de las Juventudes Socialistas Unificadas de Cataluña. Los tres participaron activamente en la resistencia antifranquista, y el torturador Creix les dejó su huella en la parálisis facial de Piera y en el rictus de la sonrisa de López Raimundo (Víctor fue el único que no cayó nunca en manos de la policía). Para los tres su religión fue el comunismo y su iglesia el Partido.

Hijo de maestros y con acento de catalán occidental que nunca perdió, Sebastià Piera nació el día de los Inocentes del año de la Revolución bolchevique. La guerra truncó sus estudios de Derecho y su preparación en la Escuela de Administración de la Generalitat. El soldado de Pandora -como lo definió en Ricard Vinyes en su biografía- combatió desde el primer día y siguió haciéndolo con el Ejército Rojo hasta la derrota del nazi-fascismo. En 1947 volvió a Cataluña para incorporarse a la resistencia. Tres meses después era detenido y torturado brutalmente pero salvó la piel, a diferencia de Joaquim Puig i Pidemunt, Àngel Carrero, Pedro Valverde y el joven Numen Maestros. Sin embargo, su peor condena fue la exclusión del Partido por la sospecha, esparcida por los infiltrados de la policía, que había sido un delator.

A pesar de su destierro del Partido fue deportado por las autoridades francesas a Córcega en 1951, de la que no podría salir hasta 1965, año en que el nuevo Secretario General de PSUC, Gregorio López Raimundo, accedía a revisar su caso y a aceptarlo de nuevo como militante del Partido. Un militante que defendería la Primavera de Praga y condenaría, sin rodeos, la invasión del Ejército Rojo, del que había sido un miembro destacado.

Seguir leyendo »

Sebastià Piera, un comunista del segle XX

En un descans del IXè (i darrer) Congrés del PSUC, celebrat el 10 de maig de 1997, Gregorio López Raimundo i Sebastià Piera discutien de valent amb veu ferma davant la mirada atònita d’en Víctor (Napoleó Figuerola). Tots tres eren membres d’Honor del Comitè Central d’un partit que havien vist néixer i que va marcar, per sempre més, les seves vides. Tots tres formaven part d’aquella generació alfabetitzada políticament per la II República i que no van dubtar en defensar-la amb cos i ànima des dels rengles de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Tots tres va participar activament en la resistència antifranquista i el torturador Creix en va deixar la seva empremta en la paràlisis facial d’en Piera i en el rictus del somriure de López Raimundo (en Víctor va ser l´únic que no va caure mai en mans de la policia). Per tots tres la seva religió va ser el comunisme i la seva església el Partit.

Fill de mestres i amb accent de català occidental que mai va perdre, Sebastià Piera va néixer el dia dels Innocents de l’any de la Revolució bolxevic. La guerra va estroncar els seus estudis de Dret i la seva preparació en l’Escola d’Administració de la Generalitat. El soldat de Pandora -tal com el definí en Ricard Vinyes en la seva biografia- va combatre des del primer dia i va seguir fent-t’ho amb l’Exèrcit Roig fins la derrota del nazi-feixisme. L’any 1947 va tornar a Catalunya per a incorporar-se a la resistència. Tres mesos després era detingut i torturat brutalment però va salvar la pell a diferència de Joaquim Puig i Pidemunt, Angel Carrero, Pedro Valverde i el jove Numen Mestres. Tanmateix, la seva pitjor condemna va ser l’exclusió del Partit per la sospita, escampada pels infiltrats de la policia, que havia estat un delator.

Malgrat el seu bandejament del Partit va ser deportat per les autoritats franceses a Còrsega l’any 1951, de la qual no podria sortir fins l’any 1965, any en què el nou Secretari General de PSUC, Gregorio López Raimundo, accedia a revisar el seu cas i acceptar-lo de bell nou com a militant del Partit. Un militant que defensaria la Primavera de Praga i condemnaria, sense embuts, la invasió de l’Exèrcit Roig, del qual havia estat un membre destacat.

Seguir leyendo »

"Més que mai un sol poble"

Il·lustració de Silvia Alcoba

El restabliment de la Generalitat no va ser fruit de la manifestació de la Diada del 1977, que a tot estirar li va donar una empenta, sinó dels resultats de les eleccions del 15 de juny, en les quals les candidatures que maldaven pel retorn de la institució i l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia van sumar el 80% dels vots. El Consell General de Catalunya aprovat pel govern, mesos abans, va quedar en paper mullat i el president Adolfo Suárez va passar pàgina negociant el restabliment de la Generalitat, això sí, presidida per Josep Tarradellas. La manifestació de la Diada del 2012 va ser també molt important, però allò realment transcendent eren els resultats de les eleccions del 25 de Novembre. Sense una majoria excepcional, com la reclamava el mateix president Mas, la travessia cap a Ítaca era una quimera.

El pinyol convergent va confondre els desitjos amb la realitat. L’error metonímic (prendre la part pel tot) havia bandejat la realitat d’una Catalunya d’identitats nacionals múltiples i compartides colpejada brutalment per la recessió econòmica, l’estafa dels bancs i caixes, l’augment de la desocupació i la precarietat laboral, la retallada i la privatització dels serveis públics... En els dos anys de govern de CiU, els carrers i les places de Catalunya s’havien omplert també de centenars de milers de manifestants –com el mateix 14 de novembre, al bell mig de la campanya electoral, a la vaga general convocada pels sindicats europeus– contra un govern que, fins i tot, alliçonava el govern espanyol del camí a seguir de les retallades. Tanmateix, no hi ha projecte nacional sense projecte social, encara que el nacionalisme interclassista tot sovint amaga el cap sota l’ala com l’estruç. Molts dels manifestants de la Diada desitjaven la independència però també estirar les orelles a uns governants mesells dels poders econòmics i financers i insensibles als estralls de la crisi entre els sectors populars i unes classes mitjanes espantades per la reculada.

El president Mas, enlluernat per la sorra paradisíaca d’Ítaca, no va entendre el missatge dels manifestants que alertaven respecte una plenitud nacional que s’havia d’omplir, prioritàriament, de regeneració democràtica, de transparència i d’assumpció de responsabilitats individuals i col·lectives (de partit). No n’hi havia prou amb lloar les excel·lències de l’estat propi si, al mateix temps, no es feia net dins d’una federació esquitxada per la corrupció política i amb un pila de càrrecs electes i de partit imputats. Així mateix, mancava una autocrítica, profunda i sense embuts, sobre el funcionament de les nostres institucions i de la nostra capacitat de gestió. Convé tenir present que la desafecció per la política i la ràbia contra els polítics pavimenta l’autopista al populisme i el fanatisme.

Seguir leyendo »

"Més que mai un sol poble"

Iustración de Silvia Alcoba

El restablecimiento de la Generalitat no fue fruto de la manifestación de la Diada de 1977, que a lo sumo le dio un empujón, sino de los resultados de las elecciones del 15 de junio, en las que las candidaturas que se esforzaban por el retorno de la institución y la elaboración de un nuevo Estatuto de Autonomía sumaron el 80 % de los votos. El Consell General de Catalunya aprobado por el gobierno, meses antes, quedó en papel mojado y el presidente Adolfo Suárez pasó página negociando el restablecimiento de la Generalitat, eso sí, presidida por Josep Tarradellas. La manifestación de la Diada del 2012 fue también muy importante, pero lo realmente trascendente eran los resultados de las elecciones del 25 de Noviembre. Sin una mayoría excepcional, como la reclamaba el propio presidente Mas, la travesía hacia Ítaca era una quimera.

El pinyol convergente confundió los deseos con la realidad. El error metonímico (tomar la parte por el todo) había desterrado la realidad de una Cataluña de identidades nacionales múltiples y compartidas golpeada brutalmente por la recesión económica, la estafa de los bancos y cajas, el aumento del desempleo y la precariedad laboral, el recorte y la privatización los servicios públicos... En los dos años de gobierno de CiU, las calles y las plazas de Cataluña se habían llenado también de cientos de miles de manifestantes -como el mismo 14 de noviembre, en medio de la campaña electoral, en la huelga general convocada por los sindicatos europeos- contra un gobierno que, incluso, aleccionaba el gobierno acerca del camino a seguir en materia de recortes. Sin embargo, no hay proyecto nacional sin proyecto social, aunque el nacionalismo interclasista a menudo esconda la cabeza bajo el ala como el avestruz. Muchos de los manifestantes de la Diada deseaban la independencia, pero también tirar de las orejas a unos gobernantes insensibles de los poderes económicos y financieros e insensibles a los estragos de la crisis entre los sectores populares y unas clases medias asustadas por la reculada.

El presidente Mas, deslumbrado por la arena paradisíaca de Itaca, no entendió el mensaje de los manifestantes que alertaban respecto una plenitud nacional que debía llenarse, prioritariamente, de regeneración democrática, de transparencia y de asunción de responsabilidades individuales y colectivas (de partido). No bastaba con alabar las excelencias del estado propio si, al mismo tiempo, no se limpiaba una federación salpicada por la corrupción política y con un montón de cargos electos y de partido imputados. Asimismo, faltaba una autocrítica, profunda y sin rodeos, sobre el funcionamiento de nuestras instituciones y de nuestra capacidad de gestión. Conviene tener presente que la desafección por la política y la rabia contra los políticos pavimenta la autopista al populismo y el fanatismo.

Seguir leyendo »

Beatificació inacabada

El proper diumenge tindrà lloc a Tarragona la beatificació de 522 màrtirs presidida, en representació del papa Francesc, per Angelo Amato, el prefecte de la Congregació per a la Causa dels Sants, acompanyat de 93 bisbes, 1.200 capellans, 2.200 religiosos i, ben segur, una munió de ciutadans. El Govern de la Generalitat hi serà ben present amb el seu president al capdavant. 

L’Església catòlica té tot el dret a beatificar els seus màrtirs i les institucions democràtiques a palesar la seva empatia per totes les víctimes de la guerra civil. I convé recordar que gairebé una de cada quatre víctimes de la violència en la rereguarda republicana van ser religiosos.

Tot amb tot, l’Església catòlica hauria pogut aprofitar l’avinentesa, tal com li preguen (mai millor dit!) fins i tot membres destacats de la pròpia institució, per a passar comptes amb la seva actuació durant la República, la Guerra Civil i la Dictadura franquista. No es tractar de demanar perdó sinó també de reparar moralment a les víctimes d’un règim dirigit amb mà de ferro per un “caudillo por la gracia de Dios” i definit com a “nacional-catòlic”.

Seguir leyendo »

Beatificación inacabada

El próximo domingo tendrá lugar en Tarragona la beatificación de 522 mártires presidida, en representación del papa Francisco, por Angelo Amato, el prefecto de la Congregación para la Causa de los Santos, acompañado de 93 obispos, 1.200 sacerdotes, 2.200 religiosos y, por supuesto, una multitud de ciudadanos. El Govern de la Generalitat estará bien presente con su presidente al frente.

La Iglesia católica tiene todo el derecho a beatificar a sus mártires y las instituciones democráticas a manifestar su empatía por todas las víctimas de la guerra civil. Y conviene recordar que casi una de cada cuatro víctimas de la violencia en la retaguardia republicana fueron religiosos.

Con todo, la Iglesia católica pudo aprovechar la ocasión, tal y como se lo suplican (¡nunca mejor dicho!) incluso miembros destacados de la propia institución, para ajustar cuentas con su actuación durante la República, la Guerra Civil y la Dictadura franquista. No se trata de pedir perdón sino también de reparar moralmente a las víctimas de un régimen dirigido con mano de hierro por un "caudillo por la gracia de Dios" y definido como "nacional-católico".

Seguir leyendo »

Simbologia nazi y banderes republicanes

La Comissió Europea, per boca de la comissària de Justícia Viviane Reding, ha picat el crostó a les autoritats espanyoles davant la banalització creixent del nazisme. Ras i curt: l’exculpació, negació o trivialització flagrant intencionada i pública ha de rebre sanció penal. Reding amplia el ventall a la violència i l’odi contra grups o persones per raons de raça, religió, nacionalitat o ètnia, i recorda, a tall d’avís per a navegants, que la UE tindrà competències per fer-ho directament a partir de l’1 de desembre de 2014.

Tot plegat venia a tomb d’una pregunta d’eurodiputats espanyols respecte a l’homenatge rebut per la "División Azul" a mans de la delegada del Govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, al qual caldria afegir la pancarta exhibida en una plaça de braus que vindicava “Adolf Hitler tenia razón” o bé les fotografies de diversos joves del PP amb una simbologia nazi.

Tot amb tot, encara hi ha una notícia millor, que valdria la pena destacar, al voltant d’aquest enrenou i del tema, sempre a flor de pell, del nostre passat recent, de l’anomenada memòria històrica o, més concretament, de la memòria democràtica.  Em refereixo a l’article publicat per Esteban González Pons a 'Las Provincias' amb el títol "Perfectos ignorantes". El dirigent del PP no tan sols qualifica de perfectos ignorantes als joves fatxendes que saluden a la romana, sinó que aprofita l’exemple del tinent Amado Granell, l’heroi de l’alliberament de París, per a vindicar amb tots els honors els soldats republicans espanyols de la Divisió Leclerc.

Seguir leyendo »

Simbología nazi y banderas republicanas

La Comisión Europea, por boca de la comisaria de Justicia Viviane Reding, ha tirado de las orejas a las autoridades españolas ante la banalización creciente del nazismo. En resumen: su exculpación, negación o trivialización flagrante intencionada y pública debe recibir sanción penal. Reding amplía el abanico a la violencia y el odio contra grupos o personas por razones de raza, religión, nacionalidad o etnia, y recuerda, a modo de aviso para navegantes, que la UE tendrá competencias para sancionar directamente a partir del 1 de diciembre de 2014.

Todo ello venía a cuento de una pregunta de eurodiputados españoles respecto al homenaje recibido por la División Azul de manos de la delegada del Gobierno en Cataluña, María de los Llanos de Luna, a lo que habría que añadir la pancarta exhibida en una plaza de toros que reivindicaba "Adolf Hitler tenía razón" o bien las fotografías de varios jóvenes del PP con una simbología nazi.

Con todo, todavía hay una noticia mejor, que valdría la pena destacar, en torno a este ajetreo y del tema -siempre a flor de piel- de nuestro pasado reciente, de la llamada memoria histórica o, más concretamente, de la memoria democrática. Me refiero al artículo publicado por Esteban González Pons en 'Las Provincias' bajo el título "Perfectos ignorantes". El dirigente del PP no sólo califica de "perfectos ignorantes" a los jóvenes pijos que saludan a la romana, sino que aprovecha el ejemplo del teniente Amadeu Granell, el héroe de la liberación de París, para vindicar con todos los honores a los soldados republicanos españoles de la División Leclerc.

Seguir leyendo »

- PUBLICIDAD -
- PUBLICIDAD -