Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Sebastià Piera, un comunista del segle XX

En un descans del IXè (i darrer) Congrés del PSUC, celebrat el 10 de maig de 1997, Gregorio López Raimundo i Sebastià Piera discutien de valent amb veu ferma davant la mirada atònita d’en Víctor (Napoleó Figuerola). Tots tres eren membres d’Honor del Comitè Central d’un partit que havien vist néixer i que va marcar, per sempre més, les seves vides. Tots tres formaven part d’aquella generació alfabetitzada políticament per la II República i que no van dubtar en defensar-la amb cos i ànima des dels rengles de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Tots tres va participar activament en la resistència antifranquista i el torturador Creix en va deixar la seva empremta en la paràlisis facial d’en Piera i en el rictus del somriure de López Raimundo (en Víctor va ser l´únic que no va caure mai en mans de la policia). Per tots tres la seva religió va ser el comunisme i la seva església el Partit.

Fill de mestres i amb accent de català occidental que mai va perdre, Sebastià Piera va néixer el dia dels Innocents de l’any de la Revolució bolxevic. La guerra va estroncar els seus estudis de Dret i la seva preparació en l’Escola d’Administració de la Generalitat. El soldat de Pandora -tal com el definí en Ricard Vinyes en la seva biografia- va combatre des del primer dia i va seguir fent-t’ho amb l’Exèrcit Roig fins la derrota del nazi-feixisme. L’any 1947 va tornar a Catalunya per a incorporar-se a la resistència. Tres mesos després era detingut i torturat brutalment però va salvar la pell a diferència de Joaquim Puig i Pidemunt, Angel Carrero, Pedro Valverde i el jove Numen Mestres. Tanmateix, la seva pitjor condemna va ser l’exclusió del Partit per la sospita, escampada pels infiltrats de la policia, que havia estat un delator.

Malgrat el seu bandejament del Partit va ser deportat per les autoritats franceses a Còrsega l’any 1951, de la qual no podria sortir fins l’any 1965, any en què el nou Secretari General de PSUC, Gregorio López Raimundo, accedia a revisar el seu cas i acceptar-lo de bell nou com a militant del Partit. Un militant que defensaria la Primavera de Praga i condemnaria, sense embuts, la invasió de l’Exèrcit Roig, del qual havia estat un membre destacat.

Malgrat la distància, Piera va viure amb passió la Transició a la democràcia a Espanya i va fer costat a López Raimundo i el Guti davant l’escissió promoguda pels seus vells companys Pere Ardiaca i Josep Serradell. Així mateix, va fer el pas del PSUC a Iniciativa sense fer cap mena d’escarafalls. Piera havia estat comorerista, estalinista, eurocomunista, ecologista i el que la majoria del partit decidís. Era un persona de criteri i de conviccions profundes però, sobretot, d’una lleialtat absoluta al Partit i als seus companys.

Aquell 10 de maig de 1997, a la sala d’actes de l’INEF de Barcelona, Sebastià Piera li va parar els peus a Gregorio López Raimundo quan aquest el convidava a ressuscitar el PSUC. “Aquest cop no et seguiré, Gregorio”, li va dir en Piera i, va reblar el clau, dient-li “i, a més a més, t’equivoques”. Sebastià Piera va apostar per a enterrar el PSUC (és clar, que li hagués agradat un funeral més solemne!) i deixar volar Iniciativa per Catalunya sense cap mena de recança ni tutela.

En la vida llarga i convulsa d’en Sebastià Piera el pitjor que li va tocar viure va ser la malfiança dels seus companys de Partit i, en aquets darrers anys, l’absència de la Trinitat Revoltó, una dona extraordinària, nascuda a l’Ermita de la Santíssima Trinitat de l’Espluga de Francolí dos anys abans que el Sebastià, i la seva parella inseparable des que es van casar a Moscou l’11 de febrer de 1945, decidits a emprendre una lluna de mel travessant mitja Europa fins arribar a França per a incorporar-se a la lluita antifranquista.

L’atzar ha volgut que en Sebastià Piera ens hagi deixat un 8 de març, Diada Internacional de la Dona Treballadora, en honor, ben segur, d’aquella cosidora que va posar fi a l’agulla a la seva vida setanta anys enderrera en l’escola de quadres del Partit a Nagormaia, a les afores de Moscou. Després de 96 anys, el nostre gran Napoleó (amb permís del Víctor) descansa en pau a Ajaccio.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
11 de marzo de 2014 - 22:41 h

Descubre nuestras apps

stats