Simbologia nazi y banderes republicanes

La Comissió Europea, per boca de la comissària de Justícia Viviane Reding, ha picat el crostó a les autoritats espanyoles davant la banalització creixent del nazisme. Ras i curt: l’exculpació, negació o trivialització flagrant intencionada i pública ha de rebre sanció penal. Reding amplia el ventall a la violència i l’odi contra grups o persones per raons de raça, religió, nacionalitat o ètnia, i recorda, a tall d’avís per a navegants, que la UE tindrà competències per fer-ho directament a partir de l’1 de desembre de 2014.

Tot plegat venia a tomb d’una pregunta d’eurodiputats espanyols respecte a l’homenatge rebut per la “División Azul” a mans de la delegada del Govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, al qual caldria afegir la pancarta exhibida en una plaça de braus que vindicava “Adolf Hitler tenia razón” o bé les fotografies de diversos joves del PP amb una simbologia nazi.

Tot amb tot, encara hi ha una notícia millor, que valdria la pena destacar, al voltant d’aquest enrenou i del tema, sempre a flor de pell, del nostre passat recent, de l’anomenada memòria històrica o, més concretament, de la memòria democràtica. Em refereixo a l’article publicat per Esteban González Pons a 'Las Provincias' amb el títol “Perfectos ignorantes”. El dirigent del PP no tan sols qualifica de perfectos ignorantes als joves fatxendes que saluden a la romana, sinó que aprofita l’exemple del tinent Amado Granell, l’heroi de l’alliberament de París, per a vindicar amb tots els honors els soldats republicans espanyols de la Divisió Leclerc.

González Pons preferiria que en els actes commemoratius de l’alliberament de París onegés la bandera actual –“la que ens reconcilia a tots”, sosté–, en comptes de la republicana, però “tot i així, estem ben representats pel que aquesta bandera simbolitza”, en referència a la republicana. És la primera vegada que un dirigent del PP assumeix, sense embuts i amb orgull gens dissimulat, els valors democràtics de la Segona República i, sobretot, d’uns joves espanyols que van combatre el feixisme a Espanya i a Europa.

Per a González Pons els soldats republicans no tan sols són els nostres herois, els campions de la llibertat, sinó uns espanyols admirables, exemple d’un patriotisme envejable. Mentre Franco i els franquistes no van parar –alguns encara ho fan ara– de pregonar que els republicans representaven l’antiespaña, el dirigent del PP, que es vanta del seu nacionalisme espanyol, s’emociona quan transcriu les paraules del tinent Granell en rebutjar l’ascens i la concessió de la nacionalitat francesa que li oferia el general de Gaulle: “França és la meva nòvia, però Espanya és la meva mare i jo no renego de la meva mare”.

M’agradaria que altres dirigents del PP –també perfectos ignorantes– entenguessin que la bandera republicana és un símbol de llibertat i espanyolitat de la qual ens n'hauríem de sentir tots plegats, monàrquics inclosos, orgullosos i hereus.