Ada Colau: “Mai no llancem la tovallola perquè no ens ho podem permetre”

Ada Colau (Barcelona, ​​1974) viu de lloguer. No va signar una hipoteca en temps de bonança perquè ja llavors denunciava la bombolla immobiliària que va acabar per esclatar. Porta una dècada lluitant pel dret a l'habitatge digne, des de 2009 a través de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, de la qual és la cara més visible. Des de la seva compareixença a la Comissió d'Economia del Congrés no ha pogut descansar, sol.licitada constantment pels mitjans de comunicació. Al bar on l'entrevistem s'acosten a felicitar-la per les seves paraules en una tertúlia televisiva. El seu interlocutor diu que farà el possible per anar a la manifestació de dissabte. “Jo no sóc afectat, però tinc fills que podrien ser-ho”, aclareix. Ella li explica que tampoc ho és.

Explica que la indignació que va sentir per les paraules del vicesecretari de l'Associació Espanyola de Banca, Javier Rodríguez Pellitero, a la comissió del Congrés la va portar a improvisar la seva intervenció. No era conscient que hi hagués tanta gent seguint la sessió ni que causaria tant d'enrenou, assegura. Tampoc va dir res que no haguessin dit ja, tant ella com altres activistes de la Plataforma, fora d'aquelles parets. Una setmana més tard van poder fer avançar un pas més les seves demandes amb l'admissió a tràmit de la ILP per la dació en pagament, la paralització dels desnonaments i el lloguer social.

Com valoreu l'admissió a tràmit de la ILP?

Com una victòria de la mobilització ciutadana. És una victòria parcial, és només un pas. Tampoc podem ser autocomplaents perquè ara ve el més difícil, que és aconseguir que s'aprovin les mesures, però és un pas important. Fins pocs minuts abans que el Partit Popular intervingués al Congrés, havien deixat molt clar que impedirien la seva tramitació, cosa que nosaltres havíem denunciat com una falta de democràcia. No era una qüestió només de la nostra iniciativa, sinó el fet de que complíssim amb tots els requisits de la llei, tripliquéssim les firmes que demanen, amb gairebé un milió i mig, i malgrat això, es plantegessin utilitzar la seva majoria absoluta per bloquejar-la i que ni tan sols es debatés era realment incomprensible. Això va generar un suport ciutadà a la nostra crida, i els diputats i diputades van rebre milers de correus en pocs dies, es van organitzar concentracions al Congrés i davant de les seus del PP i això es respirava dins del Congrés. Es notava aquella tensió, es notava que el carrer entrava allà dins i es notava l'alè de la ciutadania, i això sens dubte va fer canviar el sentit del vot.

Com vau viure aquest dia al Congrés?

No tirem mai la tovallola, aquesta és una lliçó que la Plataforma té apresa, que no es pot donar res per perdut, perquè no ens ho podem permetre, de fet. I això ens ha fet aturar desnonaments, negociar amb els bancs, i arribar fins on hem arribat avui. Amb aquest mateix esperit fins a l'últim moment no ho vam donar per perdut, vam demanar una entrevista amb el grup Popular poques hores abans, ens van rebre. Ja va ser indicatiu el fet que ens rebessin set o vuit diputats, el portaveu principal i la portaveu adjunta, els responsables d'economia i habitatge,... És a dir, que li donaven importància al tema, no el consideraven un mer tràmit. Estaven sentint la pressió i això es notava. De fet també ens van donar un tracte inaudit. Fins ara se'ns havia menyspreat, però se'ns va donar tot el reconeixement, se'ns va dir que el nostre objectius eren els mateixos,... Ens van intentar convèncer que no l'admetien a tràmit perquè era millor, perquè així el seu projecte de llei s'aprovaria abans i tindríem solucions abans. Els vam dir que no comparessin un contingut amb un altre, però s'estaven intentant justificar, estaven a la defensiva, i es notava que fins internament havien de tenir debat i que no estava tan clara la seva postura, per això vam insistir fins a l'últim moment i finalment ho vam aconseguir.

Com us van comunicar el canvi en la seva decisió?

Poc abans que li arribés el torn al grup Popular ens van demanar que sortíssim un moment al passadís del Congrés i ens van dir que s'estaven plantejant canviar el sentit del vot i ens intentaven demanar que baixéssim la pressió social. Estaven reconeixent que era la pressió social la que els feia replantejar el sentit del vot. Nosaltres vam dir que les persones allà presents no érem representants, no teníem capacitat de negociar res i que a més estàvem defensant mesures de mínims i no hi havia res a negociar. Mantindrem la mobilització perquè el que es tramiti no sigui només la ILP com a tal sinó que es recullin les mesures. Tot i que no vam fer cap concessió, la pressió era tanta que van haver de modificar el seu vot.

El PP i la PAH han anat de la mà, com va dir Teodoro García Ejea?

Fins ara no. Però sempre hem dit que no hem volgut mai identificar-nos amb cap partit polític perquè realment som una experiència ciutadana, el nostre moviment és molt plural, molt transversal. Hi ha gent de tota mena: gent abstencionista i gent que vota a pràcticament tots els partits polítics. És una problemàtica social que afecta milers de persones. En aquest sentit, no hem estat mai dogmàtics. El problema és que ells sí que ho han estat. I concretament els dos partits majoritaris ens han tractat fins ara amb arrogància i menyspreu. Han menyspreat completament la mobilització, no ens han considerat experts, no ens han convocat tot i que som qui millor coneix la problemàtica i qui abans s'ha mobilitzat per tot això. Però la mobilització ha fet que precisament ja en les últimes setmanes primer el partit socialista s'hagi vist obligat a canviar la seva actitud, i han començat a reconèixer a la ciutadania, han canviat la seva postura, han començat a dir que donarien suport a la iniciativa legislativa, i això ha estat un canvi molt recent del partit socialista, i després ha vingut el Partit Popular. Evidentment, ens alegrarem que rectifiquin, perquè d'això es tracta, que les majories parlamentàries recolzin les demandes ciutadanes. El que no acceptarem és que es perverteixi la realitat i es traeixin els fets, i ni que sigui per respecte a la ciutadania a la que fins ara s'ha menyspreat. Que reconeguin el seu error i rectifiquin encara que sigui tard, però que no diguin mentides i que hem anat de la mà i hem estat cooperant en tot moment, perquè això no ha estat així fins ara.

Una vegada admesa a tràmit la ILP, què fareu per evitar que es vegin retallades les vostres demandes?

S'admet a tràmit. Diuen que la volen tramitar per la via d'urgència. En això nosaltres hi estem d'acord. Sabem que és urgent, i com més aviat millor, perquè de fet ja van quatre anys tard. El que no acceptaríem és que s'utilitzi la tramitació d'urgència per ràpidament treure's aquest tema de sobre i aprovar un projecte en el qual no es respectin les mesures de mínims. Ja hem dit que les mesures de la ILP són de mínims i no de màxims, i per tant són irrenunciables. No ens acontentarem amb que ho aprovin només per a una part de la gent afectada. Tota la gent afectada, cadascuna de les persones afectades, mereix una segona oportunitat i per tant nosaltres mantindrem tota la mobilització i el màxim de la pressió social per aconseguir que respectin aquestes mesures de mínims. Estem disposats a dialogar i negociar tant com calgui per ampliar aquestes mesures, perquè som conscients que amb això no es resol el problema de l'habitatge i que calen moltes més mesures. Al que no estem disposats és a la reducció, i per tant l'estratègia és el que ha funcionat fins ara: mantenir i augmentar la pressió social i responsabilitzar directament a cada diputat i diputada. En el sentit que és important que en temes tan crucials com els que estem tractant, que afecten la vida i el patiment de milers de persones, comencin a ser més conscients del pes del seu vot i de les seves decisions, no és simplement una negociació entre partits o ideologies. Més enllà de la disciplina de vot de partit, apel.lem a la seva consciència individual. Per això lliurem cartes a tots els grups perquè les fessin arribar a tots els diputats i diputades i estem esperant que ens les tornin. Fins al dia de la manifestació estarem esperant resposta a aquestes cartes. Algunes cartes ja ens han arribat i estem esperant que en els pròxims dies ens n'arribin més.

Us n'han arribat de tots els partits?

No, el dia 16, amb la manifestació, farem públic quins diputats i diputades ens han contestat, i el sentit de la resposta. A partir de llavors, aquells que no es comprometin amb aquestes demandes de mínims, es trobi en la fase en què es trobi la tramitació de les propostes de llei, els farem directament responsables del patiment de la gent i per tant n'informarem públicament. Els assenyalarem en el sentit que informarem a la ciutadania que aquestes persones són responsables que no prosperin aquestes mesures.

¿Això és l''escrache'?

Exacte, 'escrache'.

En què consisteix?

El que l'ha inspirat són les campanyes que es donen, salvant les distàncies, en un moment en què es produeix una situació d'injustícia que clama al cel, postdictadura a Argentina i altres països d'Amèrica Llatina, on la justícia i el poder polític no responen a aquestes injustícies després de la dictadura, sinó que fan lleis d'amnistia que fan que torturadors i assassins es puguin moure amb impunitat. Com que no hi ha justícia formal, s'organitza una justícia social, i és la ciutadania la que, sense fer cap tipus d'acte violent, s'organitza col.lectivament per assenyalar aquestes persones, per visibilitzar i que tothom sàpiga que aquella persona, que es mou en aquell barri, i que va a menjar aquí, que treballa allà i que fa aquest acte públic, és responsable d'aquesta sèrie de coses. A Argentina això es feia amb cartells informant del que havia fet aquesta persona al seu barri, a la seva feina... Mai atacant físicament ni agredint en absolut, però sí informant a tothom de les seves responsabilitats. Hem de salvar les distàncies, perquè no estem parlant d'una dictadura, si més no en sentit clàssic. Estem parlant d'una dictadura financera, perquè ara mateix totes les nostres polítiques socials i drets fonamentals estan compromesos per les entremaliadures d'aquesta classe financera, així que, si bé en un context diferent, hi ha una similitud profunda, amb una situació d'injustícia generalitzada, de vulneració de drets fonamentals en què els responsables no només no han de respondre pels seus crims sinó que a més són premiats per la gestió pública. Davant d'això, no hi ha justícia i cal que la ciutadania s'organitzi per fer-la.

I això en què es concretarà?

Es concretarà en el que ja hem començat a fer, campanyes a través de xarxes socials i internet en què interpel.lem directament a les persones, a través de correus o de tweets, per recordar-los que estem pendents del seu posicionament i si en aquestes primeres setmanes no hi ha respostes positives després d'aquesta interpel.lació, veurem com fer-ho presencialment. Sempre sense agredir ningú ni fer cap acte violent, perquè som un moviment pacífic, i de fet hem evitat molts actes de violència, com són els desnonaments, o com són els de les persones que ens arriben desesperades a les reunions dient que faran una barbaritat perquè no poden més. Hem canalitzat i evitat molt malestar social, perquè som un moviment pacífic, però sí que informarem públicament dels moviments d'aquestes persones i de les seves responsabilitats.

Al desembre lamentàveu que us havíeu reunit amb els president de l'Equador i Bolívia però no amb els partits majoritaris a Espanya. Ara en una setmana heu comparegut dues vegades al Congrés.

Sí, però no és el mateix. En els altres casos van ser els màxims representants i presidents de govern que ens van cridar a nosaltres. En canvi al Congrés hem arribat després d'anys de menyspreu i menyspreu, i després d'haver complert tot el que deia la llei. Hem recollit totes les signatures i no han tingut més remei que convocar i escoltar-nos, però realment han estat forçats per una mobilització ciutadana de molt temps, o sigui que realment encara estem lluny de tenir aquí el tracte que ens han donat altres governs. I tampoc ens ha rebut cap president, ni de Catalunya ni de l'Estat espanyol.

Tant en la compareixença a la Comissió d'Economia com a la votació al Congrés vau tenir “problemes”, pel llenguatge utilitzat en la primera o per la intervenció al final de la sessió.

Jo negaria aquesta descripció. Això és el que diuen ells, però van haver-hi altres problemes. Que se segueixin produint morts els mateix dia que compareixem, això sí que és un problema. Resituem-nos. Es desfigura la realitat a través dels grans mitjans de comunicació. Qui té més visibilitat, que normalment són diputats o entitats financeres, magnífica fets que són irrellevants respecte a la realitat social i en canvi invisibilitzen i minimitzen els fets que són realment greus. El que és escandalós és que encara ara ens estiguem assabentant que cada setmana es produeixen morts per culpa d'aquesta llei que encara no han estat capaços de canviar al Congrés. Això és el realment escandalós i el greu. Intenten desviar l'atenció d'aquests fets, de la seva incompetència i del fet que passats quatre anys encara no hagin estat capaços de resoldre el problema, magnificant o dient que són exagerades unes paraules que he utilitzat, però en canvi molta gent del món jurídic diu que són perfectament rigoroses i que hi ha prou fets com per demostrar que són perfectament pertinents i fins prudents, que s'han quedat curtes, pel que fa a la compareixença. I després al Congrés, a la tribuna, unes poques persones, un cop havia acabat el debat, quan estaven fent soroll dels diputats, nosaltres simplement vam cridar per recordar que allò era una victòria de la ciutadania i no de cap partit polític, perquè l'última intervenció del Partit Popular, que acabava de canviar el sentit del seu vot, el presentava com si haguéssim estat col.laborant sempre i fóssim els mateixos, cosa que clarament no és certa. Dir que això és una alteració de l'ordre o una manca d'educació ho diu qui vol desviar el tema i les seves responsabilitats, perquè efectivament és insostenible i indefensable amb les proves que hi ha. D'altra banda, caldria parlar molt sobre què són agressions, què és violència o què és mala educació. Qui ho defineix, això? El representant de la banca va fer una compareixença ofensiva, insultant, faltant a la veritat, mentint descaradament, dient que les entitats financeres no estaven desnonant, quan som el país que més desnona, i hi ha dades judicials que ho demostren, no ho dic jo. Va mentir, i està provat. Ignorava la problemàtica que està provocant la mort de diverses persones. Val a dir que el sistema era perfecte i no s'havia de canviar. Això no és una vergonya? No és escandalós? No és una falta de respecte?

La intervenció de la setmana passada ha provocat que es parli d'Ada Colau en molts mitjans, en algunes ocasions esperant un lideratge. ¿Què li sembla?

El que s'ha demostrat és que l'únic lideratge que està canviant les coses és el col.lectiu, la mobilització ciutadana. Aquest moviment és impensable pel fet que hi hagi una persona o una altra. Si no haguessin participat milers de persones tot el que ha passat fins ara no hagués passat. Aquest és l'únic lideratge que importa, i és el més perillós. El poder, quan no té un cap visible contra el qual carregar és quan realment tremola. Crec que precisament per això s'intenta personalitzar, perquè sigui més fàcil atacar el moviment. Si és cosa d'una persona, ataques la persona i és molt més fàcil. Afortunadament, crec que tota la societat ha entès perfectament el missatge que jo era ara temporalment visible. També és normal que no tothom faci el mateix. Alguns tenim unes habilitats, altres tenim d'altres, i jo que potser estic més acostumada a parlar en públic, ja que estic encantada de posar això a servei del moviment. No dic que no estigui sent la cara visible, ho estic sent, perquè cadascú posa les seves habilitats a disposició, però el mateix que faig jo ho podrien fer altres persones, i de fet ho faran a curt termini, i quotidianament hi ha moltes altres persones que estan donant la cara. És una cosa temporal i crec que demanar aquests lideratges és intentar minimitzar el moviment.

Quan vau començar amb la Plataforma fa quatre anys esperàveu arribar fins aquí, amb tot aquest suport?

No. Tampoc no ens hem parat mai a pensar-ho perquè la realitat ha estat tan dura, tan urgent sempre, que no hem tingut molt temps per reflexionar a fons, per projectar el futur. Hem actuat sempre d'acord amb la urgència i la necessitat, però evidentment, si això ens ho diuen fa quatre anys o fa un any, ni nosaltres ens ho haguéssim cregut. Realment es demostra que es pot arribar molt més lluny del que pensem si ens ho creiem i persistim. No pensàvem que arribaríem tan lluny.

Com s'ha construït aquest suport social?

S'ha construït a diferents nivells. Primer visibilitzant i donant respostes a un dels principals problemes en què aquest ha mostrat ser un Estat fallit que no respon a les necessitats bàsiques. Que la ciutadania s'organitzi per donar resposta a problemes urgents en què l'Estat no està responent evidentment genera un gran suport, perquè la gent necessita ajuda amb problemes que són qüestions de necessitats bàsiques. I també s'ha fet reforçant i apoderant aquest subjecte col.lectiu ciutadà. La gent està farta de representants, de tertulians, que s'omplen la boca de que, perquè els han votat un cop o perquè tenen visibilitat, representen el sentir majoritari, però que cada vegada estan més lluny de la realitat social. En canvi, quan es veuen els ciutadans anònims que s'autoorganitzen, que són els que donen respostes als problemes, i que demostren que amb els nostres recursos, sense ni tan sols diners, es pot aconseguir molt més del que suposadament es podia, la gent respon. La gent està demanant això, un procés col.lectiu on tothom pugui participar i sigui protagonista i no surti tant representant que després en realitat traeix constantment el que és el sentir majoritari.

El fet d'aconseguir fer canviar en l'últim moment posicions tan fermes mostra que està canviant alguna cosa a la societat?

Jo crec que sí. A més, cada vegada més gent ens interpel.la no només pel problema concret, que ha despertat un gran consens, sinó que altres col.lectius i persones a títol individual ens demanen que expliquem la nostra experiència per si pot inspirar experiències en altres camps com una petita i humil i parcial victòria, però com un exemple que les coses pot ser diferents i és a les nostres mans. És el missatge principal de la Plataforma.

És la PAH la lluita que ha aconseguit més èxits, en l'actual període de mobilitzacions?

No sé si és la que més. No conec totes les lluites en profunditat, però socialment sí que se'ns està atribuint una mica aquest rol. Un dels grans encerts que ha tingut la Plataforma és saber articular diferents nivells alhora. Tenim molt clar que el tema és una lluita de fons per canviar una llei injusta, però que no ens podem esperar a canviar aquesta llei, que no ens podem quedar amb els discursos i la denúncia, que hem d'actuar. Per això articulem també microintervencions, com campanyes de desobediència civil per aturar els desnonaments, estratègies de negociació amb les entitats financeres, interpel.lem el poder judicial fent recursos als jutjats,... Tots els nivells possibles al mateix temps, del més petit al més gran, articulats alhora, crec que ha estat una de les claus de l'èxit.

Què passarà si finalment no s'aprova la ILP?

Si no s'aprova la ILP les mesures seguiran sent mesures de mínims urgents, necessàries i imprescindibles, amb la qual cosa seguirem defensant a la pràctica aquestes mesures, seguirem parant els desnonaments que hauria de parar l'administració pública i per altra banda seguirem pressionant aquestes institucions que no escolten a la ciutadania perquè l'escoltin. El fet que en un tràmit determinat no s'aprovin unes mesures no vol dir que no es puguin tornar a proposar. Les proposarem tantes vegades com calgui. Hi haurà molts moments del debat parlamentari en què es podran tornar a plantejar aquestes demandes, i ho farem tantes vegades com calgui, perquè no és una qüestió d'opinió, és una qüestió de vida o mort, del patiment de milers de persones que no deixarà d'existir fins que no hi hagi aquest dret a la segona oportunitat, i fins que no es garanteixi el dret a l'habitatge.