Paco Elvira, el fotoperiodisme com a compromís

L’any 2005, el Paco Elvira es va retrobar amb els personatges que havia fotografiat trenta anys abans, just després de la mort de Franco. Havia recorregut l’España del blanc i negre, la de l’esperança en la democràcia i el progrés. I volia comprovar què se n'havia fet d’aquells anhels. Ho va explicar amb nou històries viscudes que, deia, volien ser “un homenatge a la gent anònima, humil, que, treballant de sol a sol, ha tirat endavant aquest país”.

El reportatge, publicat al Magazine de 'La Vanguardia', simbolitza la concepció del fotoperiodisme com a compromís amb les persones que captava la seva càmera. No eren figurants, ni paisatge per una bona imatge, sino històries personals, biografies que mereixien ser explicades i formar part de la nostra memòria col·lectiva. Per això tenia aquesta mirada profunda i coherent que intentava vèncer l’oblit del temps. Cada vegada que el Paco Elvira em proposava un reportatge, no era només una aposta fotogràfica. Era un testimoni de les vicissituds humanes. A l’Afganistan, a Irlanda o en un barri de Barcelona.

Perquè el seu treball era fruit d’una personalitat marcada per l’empatia amb la realitat. Va transmetre aquesta actitud vital als seus alumnes, i quedava reflectida també en cadascuna de les paraules amb què omplia seu bloc. El fotoperiodisme ha perdut una de les seves veus més reivindicatives quan era més necessària que mai: quan el fotoperiodisme sobreviu més pel coratge individual que per l’aposta de la premsa. Paco Elvira forma part de la millor memòria d’aquest país, per les seves fotografies, però, sobretot, pel seu compromís.