eldiario.es

Menú

Entrevista | Haidi Giuliani

"Al meu fill el van assassinar i a altres els tanquen a la presó, tot per fer-los callar"

Haidi Giuliani és la mare de Carlo Giuliani, el jove assessinat per la policia italiana el 2001 en una manifestació contra el G8 a Gènova

Va participar en la primera Jornada Internacional de Familiars de Persones Represaliades, organitzada a Barcelona

"A vegades em fa basarda parlar del meu petit mort davant tantes morts que hi ha al món", diu aquesta lluitadora incansable

- PUBLICIDAD -
Haidi Giuliani en el Saló del Tinell de Barcelona

Haidi Giuliani al Saló del Tinell João França

Haidi Giuliani és imparable malgrat els seus 72 anys. La seva guerra és la de la justícia per les persones que pateixen la repressió. És la mare del tristament famós Carlo Giuliani, activista antiglobalització assassinat fa 16 anys per la policia a Gènova durant les manifestacions contra la cimera del G8. La jutgessa va arxivar el cas després de considerar que el policia que el va disparar durant un enfrontament amb els manifestants havia actuat en legítima defensa. El vehicle en què anava el carabiniere va atropellar Giuliani dues vegades després del tret.

El seu cas té molt en comú, malgrat les diferències, amb els d'altres famílies que es van trobar a Barcelona amb motiu de la primera Jornada Internacional de Familiars de Persones Represaliades. Giuliani té clar que no són casos aïllats, i considera que la repressió compleix la seva funció. "És un error parlar de pomes podrides, perquè les forces de l'ordre són el que han de ser: gossos guardians del poder", va dir en la seva intervenció al Saló del Tinell.

Martín Ernesto Moze, el pare del qual va ser assassinat en la dictadura argentina, va destacar que van aconseguir una condemna per als policies que el van segrestar, però també altres formes de reparació. HIJOS va impulsar els escraches perquè els botxins de la dictadura que no condemnarà la justícia tampoc puguin viure en pau. Mariana Huidobro, mare de Rodrigo Lanza, va destacar la importància de la reparació social, que sobre el cas 4F va arribar amb l'emissió del documental Ciutat Morta a TV3, que va esquerdar el discurs oficial. No obstant això, va recordar que el seu fill segueix patint conseqüències de la seva condemna. "Si la justícia no respon seguim patint la repressió", va assegurar Huidobro. Parlem d'això amb Giuliani.

Fa 16 anys de la mort de Carlo. Hi ha hagut algun tipus de reparació en tot aquest temps?

De part de qui? De part de les persones que han comprès i senten el nostre dolor i el nostre desig de justícia si que hi ha hagut molta solidaritat. De part de les institucions, absolutament res.

¿Confia que la justícia pugui servir per a alguna cosa?

El cas de Carlo va ser arxivat. Això significa que una jutgessa va decidir que es tractava d'un cas de legítima defensa de part d'un policia. Nosaltres no estem ni tan sols segurs que hagi estat aquest policia qui va disparar perquè tenim molts dubtes. Aquest arxivament ha afectat també les coses successives que hem fet,  els recursos al Tribunal Europeu de Drets Humans i també la causa civil, perquè el que no es vol fer és tornar a reprendre els fets, perquè resultaria que les coses no van passar com van dir.

Considera que la repressió compleix una funció dins el sistema establert. 

Vol impedir que les persones pensin amb els seus propis caps, i si algú intenta fer-ho, cal tancar-lo.

El moviment antiglobalització es va desactivar després de la forta repressió a Gènova.

El moviment No Global es va acabar poc temps després. Encara a Itàlia hi va haver una gran marxa per la pau dos anys després, el 2003, i després tot es va acabar. Van seguir les lluites en diversos territoris i sobretot els intents de transformar la manera de viure, de recuperar una atenció a la Terra, a la bellesa, a la naturalesa. Això és el que ha quedat del moviment.

Com s'explica el final del moviment?

La repressió ha fet molt. Jo sóc vella i he vist que al meu país totes les vegades que les forces catòliques i les forces comunistes s'han unit per un canvi la repressió l'ha aturat. Això va succeir en els anys 60 i 70, quan hi va haver grans massacres i fins i tot llavors es va intentar un govern de comunistes i catòlics junts. El 2001 passava pràcticament el mateix. La millor part de l'església es va unir a l'àrea antiglobalització, que comprenia des dels anarquistes als ambientalistes o els comunistes. Es van unir per dir que aquest món tal com està no ens agrada, i que volíem un altre món, que era possible tenir un món millor. No obstant això, en aquests 16 anys he vist que la fam ha augmentat, les guerres han augmentat, poblacions senceres pateixen tragèdies immenses... T'asseguro que de vegades em fa basarda parlar del meu petit mort davant tantes morts que hi ha al món.

A les jornades han estat presents des de la germana de Salvador Puig Antich, assassinat en la dictadura franquista, a la mare de Alfon, que es troba actualment a la presó, o la de Rodrigo Lanza, que va passar cinc anys empresonat. Què té en comú el seu cas amb els altres?

Qualsevol tipus de repressió depèn del fet que no es vol permetre, com he dit, que les persones pensin amb els seus propis caps. Després els resultats són diversos. Al meu fill el van assassinar i a altres els fiquen a la presó, però tot són maneres per callar-los.

És important crear xarxes com s'ha fet entre famílies en la jornada?

Sí, absolutament, és molt important. I sincerament, jo també he intentat ajudar a unir familiars de les víctimes d'estat, però aquests esforços van ser frustrats per la personalització d'alguns casos. Alguns van emergir a l'arena mediàtica de les televisions i van tapar a tots els altres, van cancel·lar tots els altres casos.

Es va presentar a les eleccions a Itàlia per Rifondazione Comunista i va ser senadora. Creu que és útil la lluita des de la institució?

Quan vaig acceptar ser candidata i anar al senat havia arribat al govern un programa que comprenia molts punts importants per a la justícia. Cap d'aquests punts va ser després realitzat. Jo vaig estar al parlament per un any i mig, i no obstant això, al cap de pocs mesos, ja em vaig adonar que era absolutament inútil ser-hi, perquè no hi havia la força per obtenir les coses que s'havien escrit en el programa. Si tu estàs al parlament però no hi ha una ciutadania activa al país, no està la força que sosté aquestes demandes, encara que estiguis al parlament tens les mans lligades.

Què ha fet malament l'esquerra per no comptar amb aquestes aliances als carrers?

S'ha oblidat de ser l'esquerra. Ha començat a fer les coses que ha de fer la dreta, i així hi ha hagut una desil·lusió general al país. Itàlia era un país on la participació electoral era molt alta, fins al 80% o 85%. En les últimes dues eleccions no arribem ni al 50%. Hi ha un abandonament de qualsevol esperança de poder canviar les coses per part de la ciutadania.

Com viu aquesta desil·lusió?

Jo no crec que sigui just abandonar l'esperança, jo sempre he lluitat, encara que sense força, encara aixafada per la tristesa, sempre he pensat que cal lluitar, que no es pot renunciar.

I què es pot fer per recuperar la il·lusió i intentar canviar les coses?

Sobretot crear vincles entre les persones. Aquesta jornada ha estat bona per a això.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha