Als columnistes

Ara que columnistes i articulistes habituals han pres una presència tan destacada als mitjans –per no dir els tertulians, figura en la que molts fan el doblet-, pot ser d’interès rellegir un clàssic com Walter Lippmann, com a final de temporada d’aquesta secció encetada l’octubre passat.

El gran periodista estatunidenc -primer teòric de l’opinió pública, col·laborador dels presidents Woodrow Wilson i Franklin D. Roosevelt, entre altres, i analista sempre rigorós i independent- reflexionà en aquests termes sobre la funció del columnista: “Els columnistes que tenen per objecte interpretar els esdeveniments no haurien de presentar-se a si mateixos com a personatges públics amb un electorat davant del qual són responsables”.

Em sembla que en el moment en que un columnista es considera una figura pública, que es troba pel damunt del valor intrínsec i de la integritat del que publica amb la seva firma, deixa de raonar amb la lucidesa i el distanciament que els lectors tenen dret a esperar d’ell. Com els polítics, els periodistes es converteixen en personatges públics admirats i preocupats per mantenir les aparences i millorar; la seva vida personal, la seva autoestima, les seves lleialtats, interessos i ambicions es converteixen en quelcom inseparable dels seus judicis sobre els esdeveniments.

Al llarg de trenta anys de periodisme em sembla que he après a no caure en les trampes de la professió i deixant de banda les formes més burdes de corrupció, com beneficiar-se de la informació privilegiada o buscar el favor dels qui tenen prebendes que oferir, i deixar-se guiar per la moda, la més insidiosa de totes les temptacions és la de veure’s un mateix en l’escenari mundial fent una carrera pública i no com un mer observador que escriu articles de premsa en un periòdic sobre alguna de les coses que passen al món.

Així que, a la meva manera de veure, escric sobre les coses sobre les que crec que tinc alguna cosa a dir, però no em veig com algú amb una rellevància pública; ni com un assessor general per a la humanitat, ni tan sols pels qui em llegeixen ocasionalment o sovint. Aquest és el codi pel que em guio. El vaig aprendre de Frank Coob, que el seguia al peu de la lletra i me’n va advertir una i altra vegada el darrer any de la seva vida: molts més periodistes han caigut víctimes de l’envaniment que de l’alcohol. Com recordarà, ell va tenir ocasió d’observar els efectes de totes dues menes de borratxera“.

Ho deia en una carta a Alexander Woollcott de la revista The New Yorker, l’octubre de 1940, la vigília de les eleccions que donarien el quart mandat a Roosevelt, citada en el llibre magnífic “El periodista y el poder, una biografia de Walter Lippmann”, escrit per Ronald Steel. Va citar aquesta carta en un comentari posterior a la seva columna “T&T” (Today and Tomorrow) al New York Herald Tribune, el 2 de novembre, i va afegir aquesta definició del periodista polític:

“Un periodista no és un personatge públic, o almenys no hauria de ser-ho. No és ni una institució pública ni un nucli de ‘referència’ ni de ‘lideratge’; és un reporter i un comentarista que exposa davant dels seus lectors les seves troballes sobre assumptes que ha estudiat i no va més enllà. No pot abastar l’univers, i si comença a pensar que ha estat cridat per acomplir aquesta missió universal aviat (...) acabarà dient cada cop menys coses sobre cada cop més coses fins que al final parlarà de tot sense dir res”.

Bon estiu.