Creatius, eixelebrats i molt agressius, com a forma de demostrar el seu rebuig frontal a la societat. Però també molt innocents, no teníen cap idea de res i volíen descobrir-ho tot sols i acceleradament. Els primers 80 éren poc més de 50 punks en tot l'Àrea Metropolitana. A partir del 84 va començar a augmentar la xifra i a l'abril del 86, el moment àlgid, més de mil. També van ser la primera generació de joves que va sortir al carrer sense el dictador i la primera a adonar-se que la transició cap a una democràcia real i popular era mentida. Vivien en la dictadura dels partits, com diu Pau Riba, o la dels diners, simplement. Així eren els punks a Barcelona. El nou director del MACBA, Ferran Barenblit, ara fa uns mesos, assegurava que el museu havia d’impregnar-se de l’esperit punk de la ciutat. “Barcelona era canalla i desitjo que encara ho sigui. En bona part la definició de Barcelona com a model d’èxit ve d’aquesta actitud i d’àmbits molt underground. Sense oblidar que som un museu, hem de ser una mica canalla”.
El contagi no s’ha fet esperar i el MACBA respira punk en el seu interior gràcies a PUNK. Els seus rastres en l’art contemporani, una exposició que reuneix més d’un centenar d’obres d’artistes nacionals i estrangers comissariats per David G. Torres. La mostra revela els principals elements que defineixen el punk mitjançant els rastres que ha deixat en la producció artística contemporània. “Us heu sentit mai estafats?”, és la pregunta que va llançar a l'aire Johnny Rotten l'any 1978 al darrer concert a San Francisco de la banda icona del punk, els Sex Pistols. I la resposta, davant la crisi social i política dels anys setanta, és plena de ràbia, inconformisme, negació, provocació... El punk és una actitud que eclosiona entre 1976 i 1978 a Londres i Nova York com a expressió de rebuig total al sistema. Recull el lema “No future” de moviments anteriors com el situacionisme i el dadaisme però, a diferència d’aquests, emergeix enmig de la cultura de masses, fet que provoca que transcendeixi més enllà dels setanta, del context anglosaxó i de l’escena musical. Punk esdevé un adjectiu que qualifica una manera d’entendre el món i d'enfrontar-se al context sociopolític i als convencionalismes, com ho fa una bona part de l’art contemporani amb un fort esperit crític i qüestionador.
El punk apareix com una referència explícita en molts artistes; en els usos d’elements com el soroll, la tipografia de retalls, l’antidisseny i el lleig; o amb la inclusió de referències musicals explícites a grups musicals. Però també es mostra el rastre del punk com a actitud: la negació, l’oposició i la destrucció; el fes-ho tu mateix; l’al·lusió a la por i el terror en una societat que aliena individus; la mateixa alienació que provoca estats psicòtics; la valoració del que surt de la norma; el nihilisme; la crítica al sistema econòmic i l’anarquia; o la reivindicació de la pròpia llibertat sexual, del cos com a lloc de batalla.
El MACBA ha reunit més d’un centenar d’obres, entre pintures, instal·lacions, fotografies, vídeos, rastres documentals i peces úniques per posar en relleu fins a quin punt els ecos d’aquesta actitud - els motius que porten a la instisfacció, l’inconformisme, la pèrdua de fe en el progés o la crítica a les icones del sistema - són intrínsecs a la pràctica de molts artistes. Alguns dels principals factors de la crisi dels setanta presents en el naixement del punk continuen sent vigents en l’actualitat, i la creació artística contemporània demostra que el “punk is (not) dead” (el punk (no) ha mort).
Les obres compreses en aquesta exposició, independentment de la seva tipologia, estan realitzades sota els mateixos referents. El periodista i crític musical Greil Marcus va esbossar el 1989, a Lipstick Traces, la primera genealogia del punk,un recorregut pels antecedents del moviment que es remuntava fins al dadaisme i el situacionisme. L’exposició pren com a referència aquest llibre i fa el mateix exercici a la inversa: és un exercici prospectiu que busca els rastres del punk en els artistes actuals. Alguns dels artistes inclosos a la mostra en van ser precursors, com Chris Burden, VALIE EXPORT, Ant Farm o Eulàlia Grau, i la seva anticipació demostra el lligam històric del punk amb altres moviments radicals. També hi són presents autèntics incitadors i activistes com Martin Kippenberger, Raymond Pettibon, Mike Kelley i Paul McCarthy. I, finalment, es recullen els treballs d’aquells artistes pels quals el punk és un referent, com, per exemple, Gavin Turk, Jordi Colomer, Tere Recarens, Jimmie Durham, Antoni Hervàs, Maria Pratts, Tracey Emin, Pepo Salazar o João Onofre, i molts més.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
