La Diada o el dia de la marmota

És curiós pensar que escriure sobre la Diada al cap de quatre dies és un exercici mig inútil. La performance de la V queda llunyana i els esdeveniments, entre Escòcia i el Parlament, semblen precipitar-se a la velocitat del so, com si aquesta marea bicolor quedés com una anècdota més en el full de ruta. És així?

El passat Onze de Setembre vaig decidir agafar-me la jornada amb calma. L'experiència d'anys anteriors m'aconsellava no consultar en excés la televisió pública ni acudir a Twitter. El millor era captar les sensacions al final de la jornada, i així ho vaig fer. Les xifres favorables als manifestants van resultar previsibles, com si ja haguessin consensuat afegir-hi uns centenars de milers per superar anteriors guarismes. Era impossible que en aquell espai hi cabessin un milió vuit-centes mil persones. Curiosament, i amb això no em posiciono a favor en altres aspectes, Societat Civil Catalana va llançar un càlcul proper a les nou-centes mil ànimes, el que és més probable si s'atén al recorregut i l'ample de carrer. Els que neguen la importància dels números, com la mateixa Carme Forcadell, emmascaren certes frustracions que el suposat èxit oculta, èxit per altra banda més que comprensible entre recursos, aparell propagandístic i cantarelles tallades perquè la normalitat dels participants s'integrés en un esdeveniment excepcional.

Històric, adjectiu que s'usa en excés per a engany de la multitud. El vaig notar a les xarxes socials aquella mateixa nit. Vaig participar en alguns debats i vaig exposar amb claredat la meva idea d'un procés dominat per una sèrie d'elits nacionalistes, des dels partits fins a la sospitosa ANC i el seu fabulós marxandatge, que porten la veu cantant durant tot l'any. La Diada de Catalunya és una espècie de single perquè el poble senti posseir les regnes del conjunt, però aquest pensament és més aviat ridícul. Després de la manifestació els seus integrants van penjar fotos, van expressar la seva emoció, van repetir l'amor a la Pàtria i van insistir en aquesta idea on Artur Mas, Oriol Junqueras i els altres no pinten res perquè la sobirania és popular, una cosa molt visible si s'atén a les retallades del govern i altres maniobres que demostren com els ciutadans han perdut aquesta condició per encaminar-se cap al camí que condueix a ser súbdit, sobretot si s'assumeixen les directrius dels que manen, encantats de la vida amb tanta exaltació que maquilla una inoperància legislativa més que manifesta, austera, conservadora i pèssima en el seu llegat.

El cas és que molta gent va acudir a la capital catalana per reclamar el seu dret a votar el proper nou de novembre, 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Això deien, però més aviat els reunits volien una papereta monocroma, d'una altra manera pot assegurar que molts haguéssim donat suport a la causa. La protesta va ser pacífica i sense problemes d'ordre públic, cosa que es remarca des de 2012 per contraposar la independentista amb altres marxes menys institucionals i més socials, perquè la voluntat era única i ningú dissentia. L'interessant és que la majoria dels participants van arribar de les múltiples comarques del Principat. Els estranya? L'aire fa olor a un canvi en les esferes de poder. Barcelona perd pistonada i la província, amb el líder d'ERC al capdavant, guanya la partida, cosa perceptible tant en ideologia com en un alarmant desprestigi del cosmopolitisme, ja que el turista, acceptem-ho des de la visió d'aquests capitostos, és un visitant que proporciona diners. La cultura i tota la resta són irrellevants perquè el País és allò fonamental, i res ha d'entorpir aquesta màxima que ja s'ha estès en grans parcel·les de la nostra societat. La burgesia perd pistonada i el camp emergeix amb moltíssima força.

Suposo que algun lector s'escandalitzarà davant d'aquesta visió de l'assumpte, però si reflexionen una mica veuran que no és tan desgavellada. El descrèdit del que és barceloní, procliu a la negociació, s'olora des del fracàs de l'Estatut. Mas, no així Josep Rull, forma part dels futurs defenestrats, homes massa compromesos amb dinàmiques que ja no s'estilen, per això ell mateix, en un intent desesperat de salvar la poltrona, es va metamorfosar en el messies unilateralista i es va congratular amb les retòriques de la incomprensió, una cosa palpable tant en la seva creixent agressivitat verbal com en l'escenografia providencialista ben visible des del seu primer retorn frustrat de Madrid, amb totes aquelles banderes esperant a Sant Jaume entre militants i intel·lectuals, tot ben orquestrat, tot pensat al mil·límetre per crear un efecte.

Però això és una altra mostra més de l'eterna performance en la qual ens veiem immersos. Els pals aquell dia mesuraven el mateix, el que trencava la farsa d'allò espontani. Res ho és, tampoc la deriva cap a posicions més radicals, alienes a la mentalitat de la Ciutat Comtal. En la Guerra dels Segadors, la coincidència amb la qual mereix ser remarcada sense que parangonin els dos contextos, va passar el mateix. El poder de la capital va cedir davant el seu homòleg provincià. S'ha instal.lat la teoria de tenir la raó i s'insisteix que Espanya calla i s'enroca. Sabem que és cert, però com que no mirem massa el nostre pati no analitzem que des de 2012 el discurs hegemònic ha estat una invenció que nega la negociació perquè es vol imposar sense contrapartides, com si pactar fos un pecat mortal, una cosa sorprenent si s'escolten les constants al·lusions a Escòcia, de la qual no es comenta mai tot l'intercanvi que hi va haver entre les parts implicades.

Per altra banda la Diada va contribuir a acréixer un distanciament injust. No vaig acudir a la performance, però no per això sóc menys català que els que sí que ho van fer. Bona culpa d'aquest desnivell de la balança és d'un President que governa per a uns pocs, no per a tots, però potser també hauria recriminar aquesta percepció els que han fomentat l'irracional davant la lògica d'una exposició coherent sense tanta parafernàlia ni vana xerrameca. En ocasions la normalitat resol millor les crisis. Plantejar des d'una òptica tremendista només aconsegueix encendre els ànims i generar una frustració futura que serà bastant difícil de gestionar. A Espanya i Catalunya mai s'ha intentat comprendre als que no som ni d'un bàndol ni de l'altre. El maniqueisme ha massa temptador, com si posicionar-se en els extrems cotitzés més en una bossa imaginària on el mitjana queda banyat en un absurd desprestigi.

Des de fa alguns mesos medito sobre la similitud d'aquest procés amb el cas Dreyfus que va dividir a la societat francesa de finals del segle XIX. De moment l'entusiasme es manté encara que sigui mitjançant descàrregues d'adrenalina. Les semblances raonables es verifiquessin si al final es comprova que tot va ser una gran bola mentidera que en el seu inèrcia destructora deixar una reguera de metafòrics cadàvers. Crec que podré escriure aquest article després del 9N. Mentrestant em consola pensar que la fractura entre catalans és molt relativa, gairebé nul, perquè una cosa és discutir amb el teclat pel mig i una altra ben diferent fer-ho amb cerveses. El més preocupant és l'enquistament, notar que el pols del malalt amb prou feines s'ha alterat en aquest trienni, i intuir que els metges no tenen els suficients rudiments per curar-lo. Seguirem informant.