La bèstia

És dilluns 13 i com sempre que escric un article dedicat al tema pateixo per la velocitat dels esdeveniments. De moment tot és ben tranquil, però qui sap si demà hem viscut un altre fet històric segons la lògica causa-efecte consistent a donar-nos uns dies de pau fins arribar a una nova catarsi col·lectiva.

En realitat el text ha suspès la seva redacció més d'una vegada. Vaig voler escriure'l el dimarts 30 per un encadenament de successos on Santi Vila hi figurava amb lletres d'honor. Fugat Puigdemont dins de la seva progressiva alienació el Conseller dimitit es presentà a un programa televisiu i parlà ben decidit de presentar-se com a cap de llista del seu partit mentre optava per un gir catalanista i criticava el despropòsit de les darreres setmanes.

Al PDeCAT el seu discurs no fou mal acceptat, ans el contrari. Marta Pascal digué no saber res de la fugida belga i pot ser que fins i tot arribés a pensar que amb Vila aconseguirien aturar la seva davallada mitjançant un electorat format per falsos independentistes i persones desitjoses d'una via que enfonsés el relat dels darrers anys. A partir d'això vaig fer la meva pròpia quiniela i sortí un resultat molt ajustat amb ERC guanyadora amb 35 escons, Ciutadans amb 28, El PDeCAT amb 24, PSC 20 i la resta de formacions més o menys, amb petites variacions, a la línia de 2015, això sí, sense majoria absoluta sobiranista per un lleu descens de la CUP. Puigdemont estava amortitzat i tornàvem a la tàctica del Peix al cove.

Aquest ordre ideal s'esfondrà el dijous 2 amb l'empresonament dels Consellers que optaren per anar a Madrid. Santa Vila passà una nit a presó i quan sortí ja era, dins de l'exitós lèxic de tot l'assumpte, un traïdor. De cop i volta les seves opcions d'encapçalar la llista queien en picat per una nova revifada de la deriva passional, amb protestes, xarxes cremant i tot el que ja saben augmentat a l'enèsima potència perquè a partir d'aquell instant el President cessat passà a ser el millor posicionat per a capitalitzar la indignació, una mesura absurda perquè al seu camp molts consideren la seva actitud més que imprudent.

Com es ben sabut les tres formacions independentistes acudiran per separat als comicis. Ahir, recordo que en aquestes paraules és dilluns, Vila anà a un altre cèlebre programa i dubtà més que amb el marit de l'entrevistadora. Tot i així no puc treure'm del cap que la seva proposta és un oasis de seny enmig d'aquesta època de rauxa. Si l'antiga Convergència no la segueix és perquè, com li passà a Puigdemont el 26 d'octubre, és víctima del context, que m'ha donat per anomenar com la Bèstia donada la seva capacitat de trencar qualsevol lògica política i ampliar fins a graus superlatius la irresponsabilitat imperant.

En tinguérem un altre exemple fa ben poc. Les votacions per a renovar o no el pacte de govern municipal amb el PSC feren que Barcelona en Comú trenqués amb la formació liderada per Jaume Collboni. Les bases, que també són els ciutadans que es van inscriure per a poder votar, sancionaren la dissolució d'un acord comprensible des del sentit comú i condemnable per alguns perquè el PSOE, que no tot el socialisme català, ha recolzat el 155.

Ada Colau torna a la casella de sortida i qui escriu té la sensació que l'alcaldessa ha caigut al parany preparat per l'oposició sobiranista de Trias, empaperat al Paradís, i Bosch, l'únic que a les tertúlies creu ser a una República. La ciutat funciona, però pot ser que sigui pels Consells de Districte, doncs als plens de la Casa Gran només es parla de la Bèstia.

La llàstima de tot això, com ha succeït al llarg del darrer quinquenni, són les oportunitats perdudes. Fa menys de deu dies Colau tingué la millor nota d'un mandatari barceloní a les enquestes i d'anar tot normal, quelcom estrany al període trastornat, revalidarà el seu càrrec, però això ara no és important. Durant un bon tram del Procés mantingué una equidistància basada en desenvolupar les seves polítiques socials, governant per a tots i sostenint un referèndum amb garanties. Des d'aquell dissabte on rebé als altres alcaldes i emprà l'expressió un sol poble s'ha decantat, malgrat la seva suposada ambigüitat, cap el cantó sobiranista des d'una perspectiva merament electoral, i el mateix pot dir-se de la votació convocada.

Pot fer, i més val que sigui així, un seguit de pactes puntuals amb totes les formacions del Consistori, però tot i així l'esperit de l'esquerra, amb certa inspiració maragalliana, s'ha esvaït a un magma inconcret, més bé una trampa molt perillosa, perquè no crec que el 21D, així ho confirmen les enquestes, augmenti escons al Parlament, sancionada amb tota probabilitat per un electorat bastant nombrós que aprovava la seva posició de no estar ni amb un ni amb l'altre. A Espanya la sensació és la mateixa, amb Pablo Iglesias fracassant al marc actual i Errejón desaparegut. Molts l'enyoren.

El tercer home d'aquestes setmanes es diu vaig fer alguna cosa, però en realitat no, hem jugat amb vosaltres. Salellas, aquell gran pensador, digué que el país no es trobava preparat per a la República, i diverses persones d'ERC ho han confirmat, fins i tot Rufián digué a la adena amiga que es sentia català, espanyol i europeu. A la capital del regne Forcadell acatà el 155 i explicà que lo del 27 d'octubre era simbòlic. El seu canvi de parer, i el probable de seu judicial, farà que els Consellers quedin lliure, si bé pot ser que la seva carrera política hagi acabat, bé per inhabilitació, bé per la coherència que s'exigeix a qui s'ha passat anys donant la tabarra amb la independència i, Ops, de sobte accepta la Constitució i el 155, en pack.

Avui Puigdemont, que deu veure molts llops i orelles, ha dit que existeixen altres camins que la independència. Ara m'ha donat per pensar que si algú que no segueix a la Bèstia llegeix això creurà que li narro una faula surrealista. No, és la realitat, mesclada massa temps, com una gran burla acceptada per un percentatge interessant de catalans, amb trucs de màgia a partir d'una organització impecable i una sensacional campanya de màrqueting que transforma una jornada de festa pels estudiants en vaga general, a casa m'ensenyaren que era una altra cosa centrada a millor les condicions de la classe treballadora, omple el carrer de cartells i enfonsa l'economia del país des del no res, que és on som. Si algú entén aquesta broma irresponsable que l'expliqui. No li trobo la gràcia.