Catalunya Opinión y blogs

La portada de mañana
Acceder
Investigación - Los pagos en metálico a inspectores del Banco de España
Entrevista - Isabel Rodríguez: "El Gobierno no es un coro donde pueda haber solistas"
Opinión - Ginebra y filosofía, por Elisa Beni

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

La ressaca

Interior del Parlament de Catalunya durant el ple en què es va votar la República Catalana

Escric això el diumenge 29 i fa dos dies proclamaren la República Catalana, que durà quatre hores. Bé, de fet no sabem si es proclamà per una qüestió de cautela jurídica.

Des d'aleshores noto la meva ciutat més tranquil·la, com si les persones haguessin començat a processar una dura ressaca. Només alguns celebraren la gesta dels estels que anuncià Joan Salvat-Papasseït fa gairebé un segle. Els demés continuàrem amb la nostra existència enmig d'un estrany silenci.

Abans pensava escriure un article sobre la irresponsabilitat d'ambdós bàndols. Cap d'ella ha complert amb l'essència gairebé impossible de governar per a tothom des l'idea clau del bé comú, quelcom que ha provocat una societat dividida amb persones, que mitjançant banderes, han oblidat als altres, i quan vols imposar les teves idees prescindint de més de la meitat dels teus semblants es cau a l'error de l'extrem que menysprea un equilibri que repercuteixi positivament a la majoria, doncs si només es legisla per a uns pocs més que governar pontifiques sens pensar al país, i la cosa val igual per Rajoy i Puigdemont.

Hi ha un grup ben nombrós d'habitants que es troben enmig, quelcom palpable aquestes setmanes, on sempre hi ha manifestacions menys nombroses. Els darrers dies, coneixedors de la meva opinió, molts han sigut els que m'han preguntat per Ada Colau de cara a les properes eleccions. Es troben sense representació, sense saber què votar perquè per a ells, i m'incloc, l'alcaldessa hauria d'haver mantingut la seva posició de terme mig. Anant lleugerament amb el bàndol independentista ha menystingut la veu d'un nucli fonamental que clamava per una equidistància de ni amb tu ni amb l'altre. Sortir al carrer no significa tenir la raó, de fet avui mateix al presenciar els discursos de la concentració de Societat Civil Catalana he pensat que en realitat molts estem farts de tant parlar de guanyar i tenir la raó. El que volem és viure tranquils amb una classe política que faci la seva feina sense èpica ni exaltació.

De fet els dies històrics han demostrat com des de Catalunya hem viscut durant cinc anys a partir d'un desesperant simbolisme. Puigdemont, com també fa el PP moltes vegades, optà dijous pels globus sonda, per això a migdia es parlà d'eleccions, que com ja vaig dir una altra vegada es presenten enverinades. Les xarxes socials i els estudiants començaren a emprar la paraula traïdor com abans ho feren amb col·laboracionista, terme obscè, per a referir-se a l'adversari. De cop i volta semblava que, sense moure un sol dit, Rajoy havia guanyat la partida. La CUP convocà una manifestació, ERC amenaçava amb marxar del govern, un absurd si es dissolia la legislatura, i a la antiga Convergència es parlà d'una escissió. L'independentisme fragmentat en mil trossos començava a pagar una jugada magistral.

L'època acostuma a desqualificar massa l'adversari. El dijous de fa tres setmanes Mariano Rajoy tingué el seu gran moment de glòria. Ja el comentàrem. El seu ultimàtum posà a Puigdemont contra les cordes. Si responia que havia declarat la independència li queia la llei al damunt. Si deia que no els seus el defenestraven. El mateix succeí amb la convocatòria electoral, per això a mitja tarda canvià d'idea i optà per un darrer cartutx desesperat, doncs proclamar la República, amb la gran vergonya d'una presidenta del Parlament sense talla per a ser-ho, implicava cremar les naus per a res amb el trist perill de perdre la seva carrera i fins i tot anar a la presó. El més llest fou Santi Vila.

Ara, amb el govern cessat, és hora d'escollir en més d'un sentit. Madrid ha sigut hàbil no allargant la intervenció més enllà d'allò estrictament necessari i transformar-la en un estat de campanya on els partits sobiranistes haurien de presentar-se al complert, perquè si falla la CUP perdran la responsable de l'abisme, però també una important força d'escons per a mantenir l' statu quo.

La convocatòria es presenta favorable a Ciutadans, guanyadors del momentum per la crispació que provoquen a tots els seus discurs. Han cercat l'aire a favor de les enquestes, han donat amb la tecla de l'instant i es senten eufòrics pel 21 de desembre. Si no passa res ERC guanyarà perquè Junqueras no s'ha esquitxat, però ara que haurà de mullar-se potser es trobi amb uns resultats molt més ajustats del que s'espera. La clau radicarà al grau de descens del PDeCAT, l'efecte de la moderació d'Iceta, als que crec que encarà no els hi arribat el momentum i llençaran a la paperera un candidat sigui qui sigui aquest, i sobretot en la participació, doncs des de 2015 s'aprecia una actitud diferent a la mateixa perquè la situació ha fet agafar consciència de la importància de la cita autonòmica.

El Procés ha acabat i ho ha fet una mica a la Napoleó del 18 Brumari, però sense agafar el poder. Seria quelcom com el Procés ha assolit els principis amb els que va començar. El Procés ha acabat. Però ho ha fet amb un patètic cop simbòlic d'imatge, sense reconeixement internacional i carregant-se l'Estatut i l'autogovern durant uns mesos. D'aquí la ressaca, d'aquí la irresponsabilitat d'una derrota que ens afecta a tots.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
31 de octubre de 2017 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats