eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

CATALUNYA

Vargas Llosa i Paco Morán

Referint-se a Catalunya i el procés que està vivint, Vargas Llosa parla del que no coneix. Un cop més, el messies dicta, expressa el camí a seguir, marca la ratlla vermella entre bons i dolents, però no en té ni idea.

- PUBLICIDAD -
Vargas Llosa afirma que "sin papel los libros serán más superfluos"

Alfonso Ussía, en una piulada al Twitter del dia 20, afirma textualment: "La solució l'independentisme català no és política, sinó psiquiàtrica”. És aquesta mena de periodisme farcit de testosterona que trobem tan sovint en determinats diaris espanyols de la capital. Criden i criden de cara a la pròpia galeria. No t’estan dient res a tu, català, independentista. Ho estan afirmant per als seus. Per tant, ja s’ho faran i qui dia passa any empeny. És desagradable? Segurament, però en qualsevol cas, no ens ha d’interessar gaire. Ho dic perquè tantes i tantes persones, probablement antitaurines, entren al drap amb la més taurina de les intencions només que els sacsegen una mica la muleta vermella (o rojigualda, tant és).

És molt més preocupant l’existència de gent com el premi Nobel Vargas Llosa, que no para de fer afirmacions radicals, contundents, que aquestes sí, deixen bocabadat. Són d’una violència extrema. Fa afirmacions del tipus “Catalunya mai serà independent” com si ell fos algú amb poders, com si ell tingués, de fet, poders. És una acció, també, de cara a la seva galeria.

Paco Morán, l’actor cordovès mort fa poc i tan estimat pels barcelonins, en la seva ignorància, afirmava que quan ell va arribar a Barcelona, als anys cinquanta, a fer teatre, va trobar-se tanta i tanta gent que parlava en català. I d’aquí, l’home, molt bon actor, però molt limitat en altres àrees, deduïa i proclamava que no entenia per què es deia que el català estava prohibit durant el franquisme. No gaires més llums tenia Vargas Llosa quan afirmava que a la Barcelona dels anys setanta, la que ell recordava, on va escriure la magnífica La ciudad y los perros, no va veure ni un catalanista. Tot era harmonia. L’harmonia del cementiri. O si es vol, la quietud de la gàbia i de l’opressió.

Ell, però, no se’n va adonar. Els cercles fantàstics en què es devia moure no li van presentar ningú de Comissions Obreres, per exemple, compromeses des del primer moment en la recuperació d’una cultura oprimida i menyspreada com la catalana. La supèrbia d’en Vargas Llosa -o més aviat, aquestes ganes de ser més papista que el papa- el va portar fa pocs dies a denunciar, en un discurs en aceptar el premi de periodisme d’El Mundo, els nacionalismes dolents amb pell d’ovella. "És veritat que hi ha nacionalistes pacífics, cultes, benignes i que semblen inofensius. No ens enganyem, aquesta és una aparença, aquesta és una postura fugaç, momentània, només cal furgar el que s'amaga darrere, i el que s'amaga darrere és el prejudici, és en última instància la discriminació, la rancúnia, la violència". És inaudit. Mama, por: El nacionalisme pacífic és el llop disfressat amb la pell de l’ovella…

A què treu cap, un cop i un altre, parlar del tema? Encara no li posen un micro davant, parla del tema català, directament o indirecta, sense que ningú no l’hi hagi demanat. Tant és. Vargas Llosa, com Paco Morán o com Marujita Díaz, té tot el dret a exposar la seva opinió.

Parla del nacionalisme en general, i en remarca les aberracions (hi estem d’acord, en general). Però no explica que sota el nacionalisme més tronat etiquetat com a patriotisme, els estats constituïts han fet les ignomínies més grans. Entre d’altres raons perquè acostumen a tenir un exèrcit darrere. Thatcher va enviar nois britànics a morir a les Malvines per la mateixa raó insana que els militars argentins: nacionalisme tronat. Espanya va haver de conformar-se amb Perejil i l’arrest de 12 soldats marroquins, però encara en recordem la dosi empalagosa de la crida patriòtica feta pel ministre Trillo.

Avui, però, sort que hi ha el premiat Vargas Llosa, que clama tot adreçant-se a Pedro J. Ramírez: “tenemos que combatir el nacionalismo sin complejos de inferioridad”. A quin es refereix? Al de Ramírez? Jo, que tant he gaudit amb la literatura de Vargas Llosa, penso que m’agradaria molt més sentir-lo parlar dels problemes del Perú. Vargas Llosa és un liberal, diríem, de manual, que el 1990 va perdre les eleccions a la presidència del seu país precisament per això, perquè, des de l’elit, no es capta del tot clarament el que hi ha a peu de carrer. Va guanyar Alberto Fujimori -quin un, aquest, també- amb el suport de l’esquerra, a la segona volta. Ara, com a liberal, com a demòcrata, concentra els atacs en els “nacionalismes” encara que siguin pacífics i assenyala cap a Catalunya.

Durant la seva campanya presidencial, ell, peruà de pell blanca, no va pas dir res en contra dels pares de la pàtria que van aconseguir la independència del Regne d’Espanya després de la batalla d’Ayacucho, el 1824 (i d’una proclamació unilateral, per cert, el 1821). Però és que tampoc no diu res de la famosa revolta de Túpac Amaru, al segle XVIII contra els borbons espanyols. Per a Vargas Llosa, Túpac Amaru seria un nacionalista perillós (tot i que la seva revolta, indirectament, va obrir el camí a la independència de Perú).

Algú dirà: no es poden comparar situacions tan llunyanes en el temps. I potser tindrà raó. Però el que sí que sé és una cosa clara. Referint-se a Catalunya i el procés que està vivint, Vargas Llosa parla del que no coneix. Un cop més, el messies dicta, expressa el camí a seguir, marca la ratlla vermella entre bons i dolents, però no en té ni idea. O més ben dit, l’única idea que té són conceptes generals, genèrics que escampa a tort i a dret per fer-se estimar pel conjunt de la dreta espanyolista liberal del sector més dur. Ja som al cap del carrer, doncs: Vargas Llosa no té la veritat, només té una opinió. Com tothom. Com Paco Morán.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha