Un dia d’aquests ingressen a la presó Fidel Pallerols i Vicenç Gavaldà, màxims condemnats, que no responsables, de l’anomenat cas Pallerols. Han passat quinze anys des que van començar les actuacions judicials, i més de vint des que es van produir els primers fets delictius, és a dir, el desviament de diners de la UE que havien de ser per la formació d’aturats i que van acabar servint per pagar nòmines i factures d’Unió Democràtica de Catalunya. Cada cop que sento tertulians criticar amb ràbia la parsimònia amb què la Justícia despatxa avui el cas Millet penso que hem oblidat com anaven les coses en temps del tardopujolisme, penso en els casos Casinos, Grand Tibidabo o Pallerols, per citar-ne alguns, la major part instruïts amb deliberada negligència gràcies a la inexistent pressió mediàtica i a la molt eficaç pressió del partit hegemònic. Ara les coses són d’una altra manera; que un patrici com Fèlix Millet hagi caigut del pedestal n’és un símptoma clar, però l’evidència més feafent que vivim altres temps és la doble imputació de tot un Pujol Ferrusola. Inimaginable fa quinze anys. O menys i tot.
No sé si l’afer Pallerols va ser el més execrable de tots, potser no, però personalment sempre em va regirar l’estomac el cinisme d’un partit missaire i propens a donar lliçons de moral i bons costums que per darrere estava robant uns diners que havien de servir per que gent desocupada tingués més oportunitats per reciclar-se i trobar feina. Robar, sí. Aquest és el verb que millor s’escau per relatar aquells fets. No el podíem usar els que aleshores miràvem d’informar sobre l’assumpte, i parlàvem de cobrar indegudament i eufemismes semblants, però des què l’any passat Unió va acceptar la culpa i la condemna a fi d’estalviar-se la vista oral (van comprendre que el seu potencial explosiu i posterior ona expansiva eren incontrolables) ara ja es pot parlar sense embuts. Ara ja es pot dir que Unió es va finançar gràcies a que va robar als aturats. Per recordar breument el mecanisme: durant anys es van estar simulant centenars de cursos amb desenes de milers d’alumnes que no existien (ni els uns ni els altres), els suposats formadors cobraven la subvenció europea, que gestionava el departament de Treball de la Generalitat, i aproximadament un 10% dels fons acabaven a Unió Democràtica, en efectiu o en espècies. Les acadèmies de Fidel Pallerols van ser les més diligents en aquesta gran orgia de cursos falsos i alumnes ficticis, però ni de bon tros van ser les úniques. En altres paraules, només els diners xoriçats a través de les empreses de Pallerols van ser objecte d’investigació judicial, però hi van haver molts més centres, fundacions i organitzacions de tot pelatge que van xuclar amb fruïció de la mateixa mamella. I no calia rascar gaire per veure cap a on confluïa tot aquell clavegueram.
L’equació és molt simple. Treball controlava la menjadora dels fons europeus. Unió controlava Treball. I a Unió la controlava... qui? Si ens hem de creure la veritat judicial del cas Pallerols, la resposta és un tal Vicenç Gavaldà Casat. Però aquí la veritat judicial fa pena. Tothom sap que qui controlava i controla Unió Democràtica de Catalunya des de fa uns trenta anys es diu Josep Antoni Duran i Lleida.
Ja fa temps que quan llegeixo una notícia sobre el cas Pallerols en la que s’esmenta Vicenç Gavaldà em pregunto si els lectors tenen la més punyetera idea de qui li parlen. Potser no ho sap ni el periodista que la signa. Gavaldà porta tants anys fora de circulació que només els més malalts de política poden tenir un lleu record seu. I per això no hi ha ni déu que recordi algunes obvietats que ajuden a entendre la poca vergonya amb què es torejaven els processos per corrupció durant el tardopujolisme. Primer, que el període investigat pel frau de les acadèmies Pallerols va del 1994 al 1999, mentre que Vicenç Gavaldà només va ser secretari d’organització del partit entre el 94 i el 96. O sigui que, fos quina fos la seva implicació, algú que no s’ha assegut mai a la banqueta dels acusats la va seguir perpetrant un cop Gavaldà va abandonar la cúpula del partit. Segon, que en el millor dels casos Gavaldà va ser el número tres d’Unió, i que per tant hi havia un número dos i un número ú. Immaculats fins al present. Tercer, que quan esclata l’escàndol (tot i que el procés judicial arrenca el 2000, la investigació de la guàrdia civil venia de dos o tres anys enrere i ja havia tret el nas en alguns mitjans), Gavaldà era la persona que aglutinava un petit però no insignificant sector crític de militants molestos amb el presidencialisme i doble moral del seu gran timoner. O sigui que la seva imputació va tenir també l’efecte de desactivar la principal amenaça interna que ha tingut mai Duran Lleida. Ara sabem que Duran és etern, o que hi aspira, tot aquell que ha intentat desbancar-lo ha pres mal, per això ja fa temps que a Unió no queda ni rastre d’oposició interna. Però en aquella segona meitat dels noranta s’ha d’entendre que hi hagués una colla d’ingenus que fabulessin amb la idea de fer fóra el capitost. I el doctor Vicenç Gavaldà era el més preparat de tots ells per agafar-ne el relleu.
“Al partit no es movia un paper sense que Duran Lleida ho sabés”. “Duran em va presentar el senyor Pallerols com el nostre home a Andorra”. Les frases no són textuals, però més o menys això és el que va explicar Vicenç Gavaldà al jutge instructor quan l’any 2002 li va prendre declaració. Altres testimonis van venir a dir el mateix. I ni això ni altres evidències obtingudes dels registres a les oficines de Pallerols van servir mai perquè el jutge i el fiscal apuntessin més amunt. Per definició, els intocables no es toquen. Uns anys abans, Corcuera i Vera havien acabat entre reixes perquè uns subordinats van declarar, sense cap més prova que el seu testimoni, que l’ordre de crear els GAL va venir d’ells. En canvi, a Duran Lleida o a Josep Sánchez Llibre mai cap jutge ni fiscal va tenir els ous d’interrogar-los per demana’ls-hi si allò que havia declarat l’imputat Gavaldà era cert. O per pregunta’ls-hi qui del partit havia enviat aquell pobre diable a qui el mateix Fidel Pallerols va fer enregistrar al seu despatx mentre recollia un maletí farcit de bitllets, o com s’explicaven totes aquelles anotacions sobre UDC aparegudes a l’agenda de Fidel Pallerols. Això podia haver succeït finalment a la vista oral, i per això van córrer a acceptar la culpa, demanar perdó amb la boca petita i mirar de tancar el cas amb la màxima celeritat i mínim soroll possible. Perquè sabien que els temps han canviat, i que avui la impunitat va molt més cara.
A Vicenç Gavaldà el conec molt poc o gens, en tot aquest temps només hi he parlat un cop en persona i dos o tres més per telèfon, i sempre ha refusat amablement la meva invitació a entrevistar-lo. El mateix haurà fet amb altres, suposo. Sospito que ha preferit el silenci per no tancar-se la porta a un pacte com el que ara fa un any i escaig semblava que finiquitava l’afer i li evitava entrar a la gàbia. Ni sé com és ni què pensa, doncs, ni sé realment fins a quin punt coneixia la procedència il·lícita dels diners que Pallerols i altres entregaven al partit. No puc dir que sigui una persona innocent, però estic convençut que no és, ni de lluny, la persona més culpable d’aquesta trama. I després de vint anys d’ostracisme i quinze de calvari, per ell i sobretot per la seva família (que és qui més pateix situacions així), de viure en solitari el seu involuntari paper de cap de turc, després de tot això el dia que ingressi a presó jo el veuré sobretot com la víctima d’una enorme injustícia. Una més. Així és com vaig acabar veient també Joan Cogul, l’inversemblant cervell del cas Turisme. Un altre cap de turc, una altra víctima. Només lamento que vaig trigar massa a comprendre que no era altra cosa que una peça qualificada de l’engranatge.
Joan Cogul mai no va poder explicar obertament la seva versió dels fets. La seva veritat. Es va treure la vida a Manila abans d’anar a judici perquè no va poder resistir els devastadors efectes de la trituradora político-mediàtica-judicial. Implacable quan t’atrapa. La principal diferència amb Gavaldà és que Cogul va confiar fins a darrera hora que els seus el salvarien del mal pas, mentre que Gavaldà sempre ha sabut que l’estratègia (reeixida) era carregar-li a ell tot el mort. Ara passarà un temps a l’ombra, no gaire llarg. Pel dia que torni a veure el sol, jo mantinc la meva proposta d’entrevista.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
