eldiario.es

Menú

La gran pregunta del 'cas Quintà'

La trajectòria del periodista que va assassinar la Victòria Bertran, la seva exdona, reflecteix una patologia molt més àmplia que el terrible cas d'un depredador i les seves víctimes. Forma part del mirall d'una època

- PUBLICIDAD -

No coneixia a Alfons Quintà. És dels pocs periodistes de la seva generació a Catalunya amb qui mai vaig intercanviar cap paraula. Només sabia d'ell per referències. Em vaig formar la idea d'un personatge fosc, excèntric i confús com els articles que firmava en els últims temps. Fins que Albert Sáez va escriure ' L'assassí de Victòria'. Explica Sáez que, amb l'assassinat de la seva exdona, la doctora Bertran, i el seu posterior suïcidi, el periodista va culminar una vida de miserable.

Albert Sáez recorda en el seu article “a moltes altres víctimes de Quintà, majoritàriament dones, que en les successives empreses que va dirigir van patir la seva persecució, el seu menyspreu i la seva misogínia. El seu masclisme, per dir-ho en una paraula clara i directa”. Alfons Quintà, explica Sáez, “es passejava per la redacció com si fos el seu ‘cortijo’ abans de llançar-se sobre la presa a la qual, sota la coacció dels seus galons, intentava endur-se a menjar en el seu vaixell atracat al port del Garraf. Quintà era aquest tipus de directiu capaç de ridiculitzar a qui no complís els seus designis, vexant-los, en públic. Així era Quintà i així va exercir de director a El País a Catalunya, a TV3, a El Observador o a El Mundo, entre altres mitjans i empreses”.

Àngel Casas va coincidir amb ell a TV3. En un article publicat al bloc de periodisme Paios, el defineix com un personatge “complicat, extravagant, colèric, egocèntric, misogin. Servil amb els de dalt, fins a extrems desconcertants i contradictoris; i dèspota amb els subordinats fins a límits de crueltat inimaginable”.

La primera pregunta és com un personatge tan menyspreable com Quintà va ser director de mitjans de comunicació? Per què el van nomenar? Per què tantes redaccions van suportar el seu maltractament? Les respostes són complicades i segur que els que van coincidir amb Quintà i el van patir tenen les seves. Però, més enllà de la possible maldat del personatge, crec que el ‘cas Quintà’ reflecteix una patologia molt més àmplia que el terrible cas d'un depredador i les seves víctimes. Forma part del mirall d'una època.

Des de les pàgines d' El País, Quintà representava un dels majors flagells del Pujolisme en plena crisi de Banca Catalana. I Jordi Pujol i el seu secretari totpoderós, Lluís Prenafeta, el van comprar perquè Quintà sempre va tenir un preu. Li van encarregar, ni més ni menys, que la posada en marxa de TV3, el 1983. Set anys després, Pujol i Prenafeta van emprendre una altra missió: crear un diari per pressionar La Vanguardia, que en aquella època es resistia a les seves consignes. Era un objectiu que precisava pocs escrúpols i, de nou, van recórrer a Quintà. Les males arts no van ser suficients i l'aventura va acabar amb el precoç tancament del diari.

Quintà va ser un instrument del poder. Del poder hegemònic d'aquella època a Catalunya. I per això se sentia fort, impune. Per això en les redaccions es va imposar la por. Pujol i Prenafeta sabien que tenien un director complaent amb ells, el poder, i despietat amb el personal. I per desgràcia, aquesta temptació ha tingut, i encara té, rèpliques en mitjans de comunicació. Té tanta vigència com la por a perdre la feina, que aixeca murs de silenci al voltant de les víctimes d'assetjament masclista, de mobbing o d'acomiadaments arbitraris, que oculten la repressió de les veus crítiques. Abús de poder, por i silenci que converteixen algunes redaccions en petites dictadures. Però només passa en mitjans de comunicació?

Ara hem conegut aquesta realitat a causa d'un crim. Albert Sáez i Àngel Casas l'han explicat. Però el despotisme de personatges com Alfons Quintà es repeteix en societats privades i públiques de tots els sectors i mides. Coneixem casos on el poder és exercit sense cap principi ètic sobre treballadores i treballadors cada vegada més ‘precaritzats’ i vulnerables? I callem? Aquesta és la gran pregunta.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha