eldiario.es

Menú

De quan el Barça el rebutjaven per feixista o la transició no va ser dolenta com diuen

La transició era una planta verda i tendra quan va néixer reformista i va madurar al llarg de la ruptura pactada. No fou modèlica, perquè la conduïren elits, però  molt més positiva del que avui es pontifica i desqualifica pel broc gros a casa nostra.

- PUBLICIDAD -

Hores abans de la declaració unilateral d’independència al Parlament (DUI), nens i nenes d’entre 5 i 10 anys de la prestigiosa Escola Santa Anna de Barcelona s’esbargien al pati havent dinat. Una professora orientava el joc, en que la majoria dels alumnes s’estiraven a terra i restaven ben quiets, bloquejant el camí d’una minoria que se’ls aproximava sense massa pretensions de superarlos. Prèviament a jeure havien iniciat una cantarella: “Fora les forces d’ocupació”, “no passareu!”. En veient la muralla de carn, la minoria d’infants als quals els tocava l’ingrat paper d’assaltants desistia. Com que les criatures són criatures, l’entreteniment desembocava en empaitar-se a l’estil de les corredisses clàssiques de lladres i serenos. Ignoro els beneficis pedagògics d’inocular a la canalla una simplificació política tan dura per no dir agressiva: bons i dolents, repressors i resistents: invasors, no passareu, una frase de ressonàncies hippies i també de la Guerra Civil.

Una reducció més del pensament a la terra del si o no, d’ells o nosaltres, del blanc o negre, caixa o faixa, catalans o espanyols, indepes o fatxes, on ja fa estona que desaparegueren els matisos. Una situació amb un context social que els portava al recent 1-O, quan les unitats estatals destinades a evitar unes votacions més enllà de la llei decidiren d’afegir-se a la il·legalitat manifesta abusant de les seves funcions a tort i a dret. El presumpte joc del pati sí que confirma, però, una certitud: no hem aconseguit explicar com cal el valor polític de la transició. Ho intentaré per les vies menys filosòfiques, donant per entès que els pactes es produïren sota pressió de l’aparell de l’Estat i sobre el fonament de l’oblit mutu.

En els darrers anys del Caudillo als periodistes els podien obrir diligències, detenir-los, torturar-los i engarjolar-los en aplicació la Llei Antiterrorista per un sol mot d’una crònica del Tribunal d’Ordre Públic, un detall de les cadires d’un consell de guerra o informar d’una assemblea a la SEAT. Per si això no fos prou, els ultres podien amenaçar-los a domicili enviant cèdules de cementiri o apallissarlos directament. Dies foscos, també, per poc explicats. Un exemple: el 1975 els blaugranes campions de Lliga eren a la Copa d’Europa, però els rivals occidentals preferien perdre l’eliminatòria abans que disputar-la al representant d’un país que dictava sentències de mort. El club que es negà a jugar per principis democràtics fou el Lazio (enguany el més ultradretà d’Itàlia) y el rebutjat per tenir la samarreta tacada de negre feixista fou el Barça. Increïble, oi? Fins a límits vergonyants ens duia una dictadura embogida en les cuejades més sagnants dels darrers escarafalls. Quan el 1974 el Papa implorà clemència per la vida de condemnats, la veu del telediario se’n fotia: “Estas voces paternales que equivocan sus esfuerzos...”.

Els militars executaven oponents del règim afusellant-los o trencant-los el coll pel garrot. Pel que ens hi anava, els periodistes ens apreníem de memòria els tres tipus de comandaments de l’Exèrcit (Forces Armades no els agradava): els panxuts o acomodaticis, una legió d’estómacs agraïts; els falcons, a dalt de tot, i un grapadet de progres que treien el nas amb els dits de la mà, entre altres motius per poder-los conservar. Els generalots marcaven el pas de la pàtria i en el terreny de la força no hi havia res a pelar. Totes les armes, menys les del pensament, estaven al seu bàndol. ETA, única organització en presentar-se al camp de batalla, va liquidar el continuador previst del dictador, Carrero Blanco, un tipus de conceptes tancats. “La juventud està sumida en la droga, la anarquia y el ateísmo”. L’atemptat a l’almirall provocà sentiments d’alleugeriment en sectors diversos, però aviat ETA derivà tant a l’extrem que la causa va perdre el segell polític. Promulgada la Constitució, que venia a trencar l’estratègia de que “com pitjor estiguem, millor per nosaltres”, la banda s’avesà a matar tan seguit que la primavera de 1981 varen morir dos caps de l’Exèrcit en escassos dies.

L’extrema dreta, poderosa i ben col·locada, aprofitava cada funeral per sacsejar l’Exèrcit, a veure si li afloraven els instints del 36. “La hez asesina cuando los gobiernos son débiles”. “Tarancón al paredón”. Tarancón era un bisbe practicant del pluralisme i la igualtat i, per tant, un perillós enemic, un “tonto útil” del Vaticà, company de viatge de Moscou. Terroristes d’Estat i de guerrilla s’alimentaven recíprocament en un clima asfixiant. El més fresc que es podia clissar a l’horitzó de 1975 era un monarca designat per Franco, del que l’encens oficial cantava que sabia de tot, inclòs el karate. “Ja li farà falta”, ironitzava l’oposició. Joan Carles no va ser el motor del canvi, però si l’espoleta d’iniciar des de dalt l’evolució cap a una democràcia formal.

Des de baix era impossible, malgrat els grans pollastres al carrer. Les potències que ja no auxiliaren la República com calia i acabaren acceptant el valuós titella anticomunista de Madrid, varen apostar pel Rei. Així, des d’una reforma guiada per elits a empentes i rodolons arribà una democràcia de partits (“los demonios familiares” segons el dictador), avalada per les velles democràcies (“la conspiración judeomasónica” i sense exclusions. Quan el 1977 es legalitzà el PCE, la gran fera roja, el general De Santiago, número 2 del Govern, va fotre el camp amb cop de porta i el Consell Superior del l’Exèrcit bramà el descontentament, però la gent ja bullia d’ànsies de llibertat i en el cim de les decisions el Rei i el president Suárez només van haver d’escoltar-la i actuar en conseqüència: sufragi universal, partits des de franquistes reconvertits als marxistes més intransigents, organització de territori en tres nacionalitats històriques (entre elles Catalunya) i regions, un president vingut de la Generalitat republicana i, la guinda del pastís, deien, la reinstauració (sic) de la monarquia (parlamentària) solemnitzada en un discurs de la Corona que contenia una frase vigent: “Ninguna causa serà olvidada”.

Gràcies a l’impuls del que avui s’anomena amb displicència ignorant el “règim del 78”, polítics i intel·lectuals exiliats es reintegraren a la vida més activa; les dones ja no necessitaren vènia del marit per existir; els casats i casades que feien el salt a la parella ja no delinquien; als homosexuals ja no se’ls internava, als antifeixistes represaliats se’ls amnistiava, els qui es desenamoraven podien divorciar-se, els treballadors entrar en vaga i afiliarse a una central sindical de classe, i la policia ja no et podia agafar a qualsevol lloc per qualsevol fotesa.

No obstant, la raó de la força i la possibilitat de fer la traveta, de desvirtuar l’efecte de les noves normes en la pràctica encara residia en l’aparell franquista, els membres del qual no es feien l’haraquiri com els procuradors en Corts. L’aparell repressor seguia gairebé intacte i el 1981 uns guàrdies civils, policies i militars nostàlgics varen rebel·lar-se amb aparença d’opereta però un afany de revenja que ens hagués dut al cul del planeta. A mitja tarda del 23-F, el director de El Periódico baixà a l’entrada per preguntar als dos grisos si venien a protegir la gent o detenir-la. “No ho sabem – respongueren – estem esperant les ordres”. Els culpables del cop d’Estat foren vençuts, jutjats i condemnats pel sistema constitucional. La transició era una planta verda i tendra quan va néixer reformista i va madurar al llarg de la ruptura pactada.

No fou modèlica, perquè la conduïren elits, però sí molt més positiva del que avui es pontifica i desqualifica pel broc gros a casa nostra. I si no va ser millor, és perquè la planta s’havia de regar cada dia, car els fruits de la democràcia no brollen regalats. Aquells que van refusar el consens de la transició no poden deixar d’estar-ne involucrats o concernits, ni tampoc els que ara fan mans i mànigues per desmarcar-se’n, però en segueixen essent els hereus que no la varen cuidar.

(Catalunya assolí un nivell d’autogovern envejat per totes les nacions sense Estat. Després s’arribà al que ja coneixem i s’escenifica en un pati. Facin conclusions).

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha