eldiario.es

Menú

Han matat a Terry, han trencat el paisatge

La ignorància pel paisatge urbà és una vergonya intolerable. El lament no condueix a gens, però remarcar les absències comporta, de forma inevitable, una reflexió

- PUBLICIDAD -
Una grua quita el cartel de Terry de la plaza Molina de Barcelona

Una grua treu el cartell de Terry de la plaça Molina

L'ofici que més m'agrada, que diria Joan Salvat-Papasseït, és caminar per Barcelona. És agradable perquè de nit els vianants, excepte uns pocs curiosos, van a la seva i la ciutat es torna una immensa quadrícula buida. Una de les meves rutes preferides consisteix a sortir de la rodalia de la plaça d'Espanya i caminar fins al barri d'Horta perdent-me entre el laberint de carrers. Fa poc ho vaig fer i, per a preparar un article, vaig voler anar al carrer de Sant Elies per a trobar la casa on visqué durant una bona temporada Carlos Barral, un dels grans oblidats de la nostra cultura. Vaig deixar enrere plaça Molina, vaig ascendir uns metres i allà era, erm i desolat, només enfocat per aquelles llums nocturnes més estridents quan les avingudes són estretes.

Tot seguit vaig refer el camí per a endinsar-me a Gràcia i quelcom torbà la normalitat. Barcelona, com qualsevol altre racó del món, té un seguit de partícules mínimes que identifiquen zones del seu planisferi. Per a mi el camí cap a plaça Molina des de Balmes s'identificava amb la publicitat de Terry a un mur destinat a tenir aquesta funció, i així ho verifica una fotografia dels anys quaranta. En aquell espai no hi podia anar cap altra cosa. Me va.

Imagen del cartel Terry en la plaza Molina de Barcelona

Imatge del cartell Terry de la plaça Molina @bodegacarol

Per això quan vaig constatar la seva desaparició vaig emetre un plany mental compartit amb molts ciutadans. L'excavadora reposa i una petita tanca advertia de les obres causants de la mort d'un símbol minúscul, d'aquells que quan desapareixen renoven mentre empetiteixen l'espai. Consoliden memòries, ens fan avis de batalletes i mostren el menyspreu pel patrimoni invisible.

A unes classes d'Història sempre els hi dic als alumnes que m'agrada tafanejar a les hemeroteques i llegir les notícies irrellevants dels diaris antics perquè exhibeixen millor l'esperit de l'època. Si hagués existit la premsa al temps de la suposada crucifixió, és probable que ni tan sols haguera figurat als breus d'internacional. 

El mateix passa amb les minúcies significants de les urbs. Una altra que m'encisa, indultada al seu moment, és el mussol dels rètols Roura de passeig de Sant Joan amb Diagonal. Forma una curiosa trilogia amb la Sagrada Família, al fons de la imatge, i el monument a Verdaguer. No és bonic, ni falta que fa, però suposa un baluard del seu territori, una visió indispensable i el mateix succeeix amb altres elements sense excessiu valor estètic, si bé fonamentals per a l'imaginari del passejant. Mentre ho escric penso a la casa de Mario Catalán Nebot al número 112 de Sant Antoni Maria Claret, senyera del lletgisme amb tessel·les de sòl de piscina. Sense la seva presència el carrer seria tot un altre.

La ignorància pel paisatge urbà és una vergonya intolerable. Hi ha altres proves de les darreres dècades. Acudeixen a la meva memòria la baluerna de la Diputació de Barcelona, ombra amenaçant de la casa Serra de Puig i Cadafalch, o les oficines de les noves Arenes de Barcelona que tapen la meravellosa casa de la papallona del carrer Llançà, i ja posats a no oblidar una altra ruptura de la perspectiva és la de l'edifici de Gas Natural, culminació de la sèrie estatuària que abans de la seva presència era perfecta als tres trams de passeig de Sant Joan.

El lament no condueix a res, però remarcar les absències comporta, de forma inevitable, una reflexió. Qui segueixi els meus articles haurà entès que, en línies generals, estic bastant d'acord amb la gestió de l'actual ajuntament de Barcelona, entre altres coses per la seva aposta de governar per a tots i cercar de posar fre al parc temàtic. Malgrat això la diferència entre BCN i Barcelona es xifra també en aquesta nimietat anomenada memòria sentimental. Té tant sentit salvar un edifici modernista com rescatar de la ruïna un cartell d'una publicitat franquista que per a molts importa i constitueix una referència transformada en essència. Els buits s'omplen perquè res sigui igual.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha