Parcs infantils dissenyats per catàleg

Encara que generalment els parem poca atenció i ens pot sorprendre saber-ho, els parcs infantils han sigut tradicionalment un vibrant camp de treball i estudi. Artistes, arquitectes, sociòlegs, educadors, urbanistes, activistes i una infinitat de perfils més, s'han dedicat fascinats al disseny d'espais de joc, conscients que es tracta d'una tasca ben seriosa. En enfrontar-la han reflexionat sobre el paper que assignem a la infància en la nostra societat. Aquest exercici no és gens senzill ni admet respostes úniques. Per això, la dels parcs infantils ha sigut una història oberta a diferents plantejaments, construïda per multitud d'experiències fins i tot divergents.

L'evolució dels espais de joc ha acostumat a moure's pendularment en la tensió de dos pols contraris: l'alliberament absolut que adquiria la infància en aqueix espai que li era entregat i la contenció de la seua activitat que imposava al mateix temps aqueix recinte màgic. En l'actualitat, la balança s'inclina per complet del costat del control i ho fa en nom de la seguretat. És així des dels anys vuitanta, moment en què la reflexió al voltant de les àrees de joc pareixia que s'estancava.

Ara bé, el que ha passat realment és que a la falta d'alternatives s'hi ha afegit un problema més preocupant, que és el blindatge aparentment irrompible de què s'ha envoltat el model actual. Aqueix blindatge apareix en el canvi de segle, amb l'arribada de les normatives de seguretat per a parcs infantils.

Vaja per davant que en absolut em prenc a la lleugera la necessitat d'evitar que els espais de joc siguen perillosos. De fet, cal destacar que aquesta preocupació ha sigut constant, a més d'intensa, en l'evolució dels parcs infantils. El que resulta problemàtic és que s'ha convertit en una qüestió, no ja tècnica, sinó “tecnificada”, on complexos mètodes de càlcul, criteris de dimensionament i supervisió especialitzada han vingut a copar espais que abans eren coberts per la cura, l'observació i el sentit comú.

La normativa referida als parcs infantils es concentra en la priorització total de la seguretat en perjudici d'altres valors primordials dels espais de joc, com són l'educació, l'aprenentatge, l'exercici físic, la socialització o el maneig del risc. En aqueixa transposició, s'introdueixen decisions aparentment científiques, però que haurien de romandre obertes al debat, com el suposat benefici de dissenyar parcs segregats per franges d'edat, l'obligatorietat d'envoltar-los amb una tanca o la prohibició que hi accedisquen animals.

A través de les certificacions vinculades a la normativa, la seguretat queda convertida en matèria de treball especialitzat, garantida per la fabricació rigorosa sobre la base d'unes directrius normalitzades. D'ací deriva la creença que l'element de joc estandarditzat i produït en fàbrica és l'únic que garanteix una seguretat total (objectiu impossible, dit siga de passada). Aquesta idea és explotada per les empreses que llueixen en els seus catàlegs els galons de les entitats certificadores, que, de forma reveladora, anuncien els seus avals com un instrument per a poder “competir en igualtat de possibilitats en l'agressiu mercat actual”.

A Espanya és difícil trobar dades sobre els accidents infantils que es produeixen en àrees de joc (un estudi els xifrava en un 3% dels accidents totals), però a Estats Units el nombre d'atencions mèdiques relacionades, no solament no ha minvat després de l'aparició de les normatives, sinó que ha augmentat. L'explicació a la qual s'apunta és la major sensibilitat entre pares i mares de cara als accidents en els espais de joc. Aqueixa sensibilitat se situa en l'òrbita de la creixent sobreprotecció que imposem als menuts i està al seu torn relacionada amb la por que ens provoca un entorn que ha deixat de semblar-nos apropiat perquè els nostres fills hi cresquen.

La situació es torna encara més enrevessada quan la normativa existent (UNE-EN 1176 i UNE-EN 1177) no és de compliment obligat a Espanya (només Galícia i Andalusia tenen una normativa específica). En la indefinició actuen les pressions dels fabricants, les tergiversacions interessades, l'alarmisme dels mitjans de comunicació... Com a resultat de tant de soroll, la normativa esdevé obligatòria de facto. Per a protegir-se de qualsevol responsabilitat que se'ls puga reclamar (encara que aquesta siga imprecisa), els ajuntaments s'inclinen per comprar parcs certificats, sinònim quasi exclusiu d'estandarditzats i justificació també d'uns preus molt més elevats.

El colofó és que res del que hem dit és realment un problema. El sistema que genera és infinitament còmode per a totes les parts implicades. Els parcs es componen passant pàgines d'un catàleg estil Toys R Us, com si s'estiguera cercant un regal d'aniversari per a un xiquet que ni tan sols és nostre. Es tria, es contracta i s'instal·la. Pot haver-hi una cosa més senzilla?

La imatge final d'aquest senyor que fulleja el catàleg funciona com a epíleg d'aquest article. Ens explica per què els parcs d'ara no són vertaders espais de joc, sinó simples joguets. El balancí amb forma de baleneta i el vaixell pirata reflecteixen la manera en què els adults, tot decidint molt organitzadament des del nostre món adult, som incapaços de comprendre la infància si no és per mitjà de la infantilització, que no és més que un esquema ultra-simplificat amb el qual esquivem la dificultat de reconèixer la complexitat de la infantesa; una preocupació que, com dèiem a l'inici, sempre estigué en l'arrel del disseny de les àrees de joc. Fins que les certificacions i els catàlegs van acudir a alliberar-nos-en.