eldiario.es

Menú

Serà Mariano, però una miqueta

- PUBLICIDAD -

Sí que he robat, però una miqueta”. Amb aquest arravatament de sinceritat convertit finalment en eslògan va guanyar les eleccions Hilario Ramírez Villanueva, candidat independent a president municipal de San Blas, Nayarit, Mèxic. Aquest no és l’únic exemple de les bondats electorals d’assumir amb desimboltura i naturalitat que el que com a candidat et falte de decència serà àmpliament compensant per la teua devoció per la pàtria, l’autonomia o el municipi. També a Mèxic, el Partit Revolucionari Institucional fa anys que combina el seu missatge oficial, el que s’imprimeix en els cartells i es repeteix en els seus espots, amb un altre de més efectiu i que els seus candidats i candidates verbalitzen davant dels electors en “petit comité” a cavall entre la promesa i la confidència: “Tots roben, però el PRI esguita”.

Els entusiastes d’aquella teoria segons la qual denunciar la corrupció no dóna vots van aquests dies de celebració. Els uns, ho faran dalt dels balcons que van entaulellar en negre, sense amagar-se, davant de les càmeres i fingint que celebren en realitat aqueixa estranya victòria consistent a haver passat en sis mesos de governar amb 186 diputats a haver de fer-ho amb 137. Altres fanàtics de la impunitat, per allò de ser d’algun dels partits que han perdut, el meu per exemple, encetaran el xampany en la discreta foscor dels soterranis on guarden tots aqueixos secrets que, com a grans homes de partit que són, s’emportaran amb ells a la tomba. Però quan se’ls passe la borratxera del moment descobriran amb estupor que la citació del jutjat contínua damunt de la tauleta de nit i que l’estrany furgó gris que fa setmanes que està aparcat davant del xalet que van escripturar a nom dels seus sogres contínua allí, alié al vot exculpatori que creuen haver rebut. 

No s’enfaden amb ells. Són i sempre seran una pobra gent. Desgraciats sense ofici que es vanaglorien de la proesa d’haver arribat a viure tota una vida sense més talent que una homicida capacitat per a sobreviure al recer de la seua trista secta. Si els conegueren com jo els conec, sabrien que en el fons estan condemnats a la infinita angoixa d’esperar que el pròxim congrés del seu partit renove la seua vergonyosa sort. No poden donar-se el luxe de l’amistat, perquè, per a qualsevol rata, la lleialtat és un pes incompatible amb l’agilitat necessària per a saltar del vaixell en l’últim moment. També els està prohibit l’odi i els terapèutics efectes psicològics que aquest sentiment comporta, perquè no saben mai si amb aquell jove alcalde a qui ahir tant van voler detestar hauran de passar demà de la traïció a la fel·lació, perquè ja se sap que els contubernis orgànics cal guanyar-los.

Ja sé que resulta insultant veure’ls botar en aqueix balcó. Costa d’entendre que un de cada tres compatriotes s’estime més ser governat pel cap de Bárcenas a assumir el risc que comporta confiar el seu vot a qui en el pitjor dels casos puga impulsar un programa polític equivocat. A mi m’angoixa tant com a vosté veure lliscar el meu país des de la “berlusconització” en què ja vivim cap a la “mexicanització” més obscena. Però si a vosté li sembla bé, per ara, ens consolarem amb l’evidència que Mariano Rajoy continuarà fent el que sempre ha fet Mariano Rajoy… però una miqueta.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha