eldiario.es

Menú

Sostenibilitat i estat del benestar

- PUBLICIDAD -

Vivim en una societat molt afortunada, però balafiem la nostra sort diàriament. Hem tingut la ventura de gaudir d’un regal acumulat per la naturalesa durant milions d’anys, com són els combustibles fòssils i nombrosos recursos naturals. Durant els dos últims segles els hem extret amb facilitat i estem esgotant aquesta riquesa en poc de temps.

Aquest “suplement energètic” és el que ens ha permès créixer econòmicament “dopats” i situar-nos temporalment per damunt de les nostres possibilitats ecològiques. En les últimes dècades ens hem acostumat a una vida basada en l’ús fàcil de l’energia i dels recursos naturals. Però oblidem que no podem seguir així més temps, per dos motius:

- perquè cal frenar el ritme per a reduir els efectes del canvi climàtic, provocat pels nostres excessos que superen la capacitat de regeneració de la biosfera;

- i perquè el declivi de l’energia disponible ens impedirà un creixement econòmic generalitzat a llarg termini.

El primer motiu ens suplica que no cremem els combustibles fòssils que encara queden; mentre que el segon motiu ens recorda que en un planeta finit no es pot créixer il·limitadament. Hem extret ja els combustibles fòssils més fàcils d’obtindre i ara ens enfrontem a la difícil tasca d’extraure els residuals, aquells de menor qualitat i més dificultat en la seua explotació. Aquest fet provoca que cada vegada siga menor l’energia neta que ens aporten i, per tant, que disminuïsca la seua taxa de retorn energètic (TRE, la relació entre l’energia obtinguda i l’energia consumida en el procés).

Amb menor energia també serà menor el creixement econòmic, perquè cal recordar que existeix una relació molt directa entre consum d’energia i producció. La tan anhelada “desmaterialització” de l’economia sols s’observa en els països occidentals, que ara importen els béns fabricats en països amb salaris menors. Però quan analitzem el PIB mundial seguim constatant una relació directa i proporcional entre energia i producció.

En aquest context, escoltem sovint que les energies procedents de noves fonts renovables ens permetran mantindre el ritme actual, però quan analitzem les seues característiques ens adonem que això no sembla possible. Aquestes fonts no proporcionen un retorn energètic comparable al dels combustibles fòssils. I, a més a més, les noves energies renovables pateixen una sèrie de limitacions, com són: la seua intermitència, la dificultat d’emmagatzematge, la dependència dels combustibles fòssils, l’ús de minerals escassos en la seua fabricació, la dificultat d’augmentar l’electrificació d’altres usos energètics, etc.

És evident que el futur haurà de basar-se en aquestes noves fonts energètiques i hauríem d’haver començat ja la transició. Però degut a les seues característiques, també és cert que les dotacions energètiques per capita seran inferiors a les actuals. Per tant, cal començar a canviar els hàbits (de consum, de transport...) o patirem els efectes d’una transició abrupta, que damunt coincidirà amb l’accentuació dels efectes del canvi climàtic, ja perceptibles.

En l’àmbit del sector públic, la falta de creixement econòmic permanent també tindrà conseqüències. Fins ara ens hem acostumat a un creixement continuat de les despeses i dels ingressos públics lligats a l’increment del PIB; i quan això no ha ocorregut hem patit durs retalls, fins i tot en serveis públics fonamentals (com els experimentats per la crisi). Però davant d’escenaris d’estat estacionari o de decreixement caldrà quadrar de nou els pressupostos públics, actuant per les dues vies: ingressos i despeses. En el vessant dels ingressos haurem d’analitzar el rendiment i la progressivitat del conjunt d’impostos, així com qüestionar moltes de
les figures que permeten eludir la tributació. Però al mateix temps haurem d’ augmentar l’eficiència i l’eficàcia en la despesa, així com determinar quines són les despeses públiques prioritàries.

Cal tindre en compte que la major part de la redistribució de la renda s’aconsegueix per la via de la despesa pública. Per tant, gastar bé i de manera equitativa és clau per a garantir uns serveis públics universals, que igualen les oportunitats de tota la població. Així aconseguirem que els serveis de l’estat del benestar arriben als ciutadans en funció de les seues necessitats.

Ens enfrontem, doncs, a un difícil escenari de transició cap a una societat vertaderament sostenible, que marcarà el benestar -o malestar- de les pròximes dècades. És fonamental que abordem la situació prompte i amb realisme; i així començar a actuar amb coherència, tant en els àmbits personal i col·lectiu com també en l’institucional.

*Vicent Cucarella Tormo, economista i autor del llibre “Economia per a un futur sostenible”

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha