eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Josep L. Barona

Doctor en Medicina, catedrático de historia de la ciencia en la Universitat de València y miembro del Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia López Piñero.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 6

El fem

Segons tots els indicis, l'acumulació de residus a la biosfera resulta ja insuportable. Els plàstics inunden els mars, els polímers ens envaeixen la sang, els òrgans i les paraules. A més, les partícules PM10 contaminen el nostre aire urbà, colonitzen els pulmons i ens asfixien. Els humans som productors massius de residus contaminants. Aquesta és la nostra principal aportació a la natura i una part essencial de la nostra cultura actual. Som tòxics. També les clavegueres de les xarxes socials s'omplen de materials de rebuig, escombraries, merda, residus tòxics. Les clavegueres dirigeixen l'economia i el mercat. Sí, sí, les clavegueres de Villarejo i les del BBVA i les de tots els que dirigeixen la cosa nostra, l'economia canalla, que és la veritable economia. El fem que ens inunda. Com el que contamina les trones i els confessionaris de repressió sexual i malaltia indecent, lepra de l'ànima, envernissada d'oripells sagrats. Per tapar la merda, els parlaments s'omplen de eslògans i focs d'artifici. Contaminen la nostra percepció de la realitat i desperten els baixos instints. Els assessors i ideòlegs mercantils manegen carregaments ingents d'escombraries. Telegrames de consignes que aboquen sobre l'opinió pública per tapar el discurs d'idees i el debat polític. La piconadora compacta el fem i el comercialitza en forma de pastilles-consigna que inciten les baixes passions, l'odi, la rancúnia, la baralla. No és propaganda, no. És menjar escombraries destinat al cervell.

M'ature davant la vitrina de novetats de la penúltima llibreria que tancarà la setmana que ve i comprove que la lectura no sempre és sanadora, de vegades també resulta trivial, de vegades tòxica i verinosa. Tempesta de missatges que genera confusió.

Seguir leyendo »

Basura

Según todos los indicios, la acumulación de residuos en la biosfera resulta ya insoportable. Los plásticos inundan los mares, los polímeros nos invaden la sangre, los órganos y las palabras. Además, las partículas PM 10 contaminan nuestro aire urbano, colonizan los pulmones y nos asfixian. Los humanos somos productores masivos de residuos contaminantes. Esa es nuestra principal aportación a la naturaleza y una parte esencial de nuestra cultura actual. Somos tóxicos. También las cloacas de las redes sociales se llenan de materiales de desecho, basura, mierda, residuos tóxicos. Las cloacas dirigen la economía y el mercado. Sí, sí, las cloacas de Villarejo y las del BBVA y las de todos los que dirigen la cosa nostra, la economía canalla, que es la verdadera economía. La basura que nos inunda. Como la que contamina los púlpitos y los confesionarios de represión sexual y enfermedad indecente, lepra del alma, barnizada de oropeles sagrados. Para tapar la mierda, los parlamentos se llenan de slogans y fuegos de artificio. Contaminan nuestra percepción de la realidad y despiertan los bajos instintos. Los asesores e ideólogos mercantiles manejan cargamentos ingentes de basura. Telegramas de consignas que abocan sobre la opinión pública para tapar el discurso de ideas y el debate político. La apisonadora compacta la basura y la comercializa en forma de pastillas-consigna que incitan las bajas pasiones, el odio, el rencor, la pelea. No es propaganda, no. Es comida basura destinada al cerebro.

Me paro ante la vitrina de novedades de la penúltima librería que cerrará la semana próxima y compruebo que la lectura no siempre es sanadora, a veces también resulta trivial, a veces tóxica y venenosa.  Tormenta de mensajes que genera confusión.

Seguir leyendo »

La belleza en Auschwitz

Un grupo de internos de Auschwitz, a los que el azar había salvado temporalmente la vida al condenarlos a trabajos forzosos y no a la cámara de gas, regresaba al campo de exterminio sin esperanza, tras un día agotador picando piedra con el cuerpo enfermo y exhausto. Caminaban de retorno al campo arrastrándose en silencio cuando uno de los prisioneros se detuvo a contemplar el cielo iluminado por una esplendorosa puesta de sol. Tras unos emocionados minutos de silencio, el preso exclamó con un hilo de voz apenas perceptible: “que hermoso podría ser el mundo.” Es Viktor Frankl quien relata ese suceso real en su libro “El hombre en busca de sentido”.

El psiquiatra vienés Viktor Frankl, de origen judío, pasó los años de la última guerra mundial en cuatro campos de concentración alemanes. En los años 1920 había militado en las juventudes socialistas de Austria y se había relacionado con el círculo psicoanalítico vienés, manteniendo una estrecha relación con Sigmund Freud y Alfred Adler. Después se alejó del psicoanálisis para fundar una forma de psicoterapia a la que llamó logoterapia, cuya idea directriz pone en la búsqueda de sentido la motivación primaria del ser humano. Tal vez influido por las ideas de Max Scheler, desde sus primeras incursiones en la psiquiatría, Frankl centró en los valores y en la búsqueda de sentido la esencia de la vida y de la sanación.

Seguir leyendo »

El mascle brutal

Fa temps que els estudis de gènere han superat una etapa inicial associada principalment al feminisme i els estudis sobre la dona. Els estudis de gènere també s'ocupen actualment de la construcció social i cultural de la masculinitat, i d'altres formes d'identitat de gènere. L'ampliació de la perspectiva no exclou reivindicar la igualtat legal i social entre homes i dones, així com l'accés de les dones a tots els àmbits de la vida social, professional i cultural, sense desigualtats. No obstant això, en la majoria de països europeus -i en àmbits acadèmics internacionals- els estudis de gènere han evolucionat més enllà del feminisme clàssic. Pel que fa a la masculinitat, resulta simplificador - i, en molts casos, oportunista-, plantejar-la com a contraposició a la femenitat. La racionalitat humana ha emprat la polaridad com a forma de comprensió de la natura des de la Antiguitat, però no hem d’identificar la masculinitat amb el seu arquetip més brutal: el mascle dominador, maltractador i violador. Fins i tot en una societat profundament patriarcal, aquest model de mascle és un signe de patologia social. La masculinitat és una altra cosa en una societat igual i democràtica. Seria un greu error entendre la lluita per la igualtat exclusivament com una lluita entre sexes.

Poc han ajudat a aclarir les relacions de gènere les banalitats simplificadores de la sociobiologia. Les metàfores biològiques redueixen la masculinitat a l'actualització evolutiva de vells ancestres del mascle dominant, vencedor, agressiu en la lluita per aparellar-se amb la femella. Identificar la "naturalesa" (ambigu concepte fàcilment manipulable i freqüentment manipulat) amb les societats humanes, menyspreant l'ordre social i els valors culturals resulta espantosament ridícul en casos com el que ens ocupa. Ni tan sols n'hi ha prou per explicar la patologia social del mascle alfa amb desvetllar els valors, tan profunds, de la tradició patriarcal. Hormones, gens i creences tradicionals no són suficients per explicar les monstruositats quotidianes dels qui, emparant-se en una concepció perversa de la virilitat colpegen, maten, violen i maltracten a qualsevol que no estigui d'acord amb ells. Incloses les dones.

Seguir leyendo »

El macho brutal

Hace tiempo que los estudios de género superaron una etapa inicial asociada principalmente al feminismo y los estudios sobre la mujer. Los estudios de género también se ocupan actualmente de la construcción social y cultural de la masculinidad, y de otras formas de identidad de género. La ampliación de la perspectiva no excluye, sino que enriquece, la lucha por la igualdad legal y social entre hombres y mujeres. También el acceso de las mujeres a todos los ámbitos de la vida social, profesional y cultural, sin sesgos ni desigualdades. Sin embargo, en la mayoría de países europeos -y en ámbitos académicos internacionales- los estudios de género han evolucionado más allá del feminismo clásico. Por lo que se refiere a la masculinidad, resulta simplificador - y, en muchos casos, oportunista-, plantearla como contraposición dual a lo femenino. La racionalidad humana ha usado la polaridad como forma de comprensión de la naturaleza desde la Antigüedad, pero no se debe identificar la masculinidad con su arquetipo más brutal: el macho dominador, maltratador y violador. Incluso en una sociedad profundamente patriarcal, ese modelo de macho es una aberración, un signo demasiado frecuente de patología social. La masculinidad es otra cosa en el seno de una sociedad democrática. Sería un grave error entender la lucha por la igualdad exclusivamente como una lucha entre sexos.

Poco han ayudado a clarificar las relaciones de género las banalidades simplificadoras de la sociobiología, cuyas metáforas biológicas reducen la masculinidad a la actualización evolutiva de viejos ancestros del macho dominante, vencedor, agresivo en la lucha por aparearse con la hembra. Identificar la “naturaleza” (ambiguo concepto frecuentemente manipulado) con las sociedades humanas, menospreciando el orden social y los valores culturales resulta grotesco. Ni siquiera basta para explicar esa patología social que es el macho alfa con desvelar las raíces profundas de la tradición patriarcal. Hormonas, genes y creencias tradicionales no bastan para explicar las monstruosidades cotidianas de quienes, amparándose en una concepción perversa de la virilidad golpean, matan, violan y maltratan a cualquiera que no esté de acuerdo con ellos. Especialmente a las mujeres y a sus mujeres.

Seguir leyendo »

L'odi

Tindria raó Empèdocles d'Agrigent quan albirava que el cosmos es regeix per dues forces antagòniques, l'atracció i la repulsió, l'amor que uneix i l'odi que disgrega? Serà cert que aquestes forces lluiten entre si i marquen al món una trajectòria pendular? També en Empèdocles s'apunta la idea de l'etern retorn, la qual Nietzsche va disseccionar a l’origen de la tragèdia. El cosmos i també el nostre petit cosmos, la vida humana sempre arrossegada per un moviment pendular entre l'harmonia que cohesiona i la disgregació que destrueix. Entre l'amor i l'odi. La narració còsmica - i potser social- dóna compte avui de la tensió entre la globalització i l'aldea, entre l'estat i la comunitat, entre l'eros i el tanatos. Potser també Heràclit l'Obscur encertava en considerar que això que anomenem realitat no és més que un miratge, una quimera. ¿No és això el que cada dia tracten de posar en pràctica els fabricants de quimeres? Aquells filòsofs de la naturalesa no parlaven de teories sociològiques o sistemes cosmològics; només parlaven en clau de poesia còsmica.

La veritat és que avui a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món, les forces centrífugues, l'odi, la disgregació (la desigualtat, el desencís de la democracia, el rebuig de l'altre) creixen, es reforcen, s'imposen. És la lògica del sagrat davant el profà, els nostres contra els altres, és la repulsió o el rebuig de la solidaritat com a principi còsmic i humà. La bandera i el símbol contra la dignitat humana.

Seguir leyendo »

El odio

¿Tendría razón Empédocles de Agrigento al vislumbrar que el cosmos se rige por dos fuerzas antagónicas, la atracción y la repulsión, el amor que une y el odio que disgrega? ¿Será cierto que esas fuerzas luchan entre sí y marcan en el mundo una trayectoria pendular? También en Empédocles se apunta la idea del eterno retorno, la que Nietzsche diseccionó en el origen de la tragedia. El cosmos y también nuestro pequeño cosmos, la vida humana siempre arrastrada por un movimiento pendular entre la armonía que cohesiona y la disgregación que destruye. Entre el amor y el odio. La narración cósmica – y tal vez social- da cuenta hoy de la tensión entre la globalización y la aldea, entre el estado y la comunidad, entre el eros y el tanatos. Quizá también Heráclito el Oscuro acertaba al considerar que eso que llamamos realidad no es más que un espejismo, una quimera. ¿No es eso lo que cada día tratan de poner en práctica los fabricantes de quimeras? Aquellos filósofos de la naturaleza no hablaban de teorías sociológicas o sistemas cosmológicos; solo hablaban en clave de poesía cósmica.

Lo cierto es que hoy en Cataluña, en España, en Europa, en el mundo, las fuerzas centrífugas, el odio, la disgregación (la desigualdad, el desengaño de la democracia, el rechazo del otro) crecen, se refuerzan, se imponen. Es la lógica de lo sagrado frente a lo profano, los nuestros contra los otros, es la repulsión o el rechazo de la solidaridad como principio cósmico y humano. La bandera y el símbolo contra la dignidad humana.

Seguir leyendo »

Fabricar ignorància

Fa una década, al seu llibre "Agnotology. The making and unmaking of ignorance (2008) "(Agnotologia. Construir i desconstruir la ignorància) els historiadors de la ciència Robert Proctor i Londa Schiebinger proposaven reflexionar el que desconeixem i per què ho desconeixem. Què és el que manté viva la ignorància i la fa servir com un instrument polític? Més enllá de l’interés tradicional de la història per la construcció del coneixement humà, amb el neologisme “agnotologia” proposaven historiar la ignorancia: per què no sabem el que ignorem? La seva reflexió aporta nombrosos casos en què la ignorància és quelcom més que una simple absència de coneixement; també és el resultat d'estratègies d’ocultació, confusió i desinformació, que amaguen interessos econòmics i polítics. La ignorància té una història i una geografia política; també és conseqüència de campanyes ben orquestrades d'engany, falsedat i post-veritat que creixen espectacularment en els darrers temps. Sembrant dubtes sobre el coneixement se li fa perdre credibilitat. La indústria del tabac, per exemple, davant el desastre que suposava per als seus interessos comercials les polítiques en contra del tabaquisme i les evidències que perjudica la salut i eleva la mortalitat, va proclamar: "El dubte és la nostra arma". El mateix es pot dir del desastre del canvi climàtic i el deteriorament mediambiental, l’evolucionisme biològico, la negació del genocidi franquista o l’extermini de cultures indígenes. Sembrar dubtes i negar l’evidència és la tàctica més antiga per desinformar, confondre i propagar la ignorància. La ignorància també s’exten als secrets militars, els paradisos fiscals i les trampes del poder financer o dels serveis d’intel·ligència, que operen més enllà de la llei.

En temps de post-veritat, internet i xarxes socials, fabricar ignorància ha esdevingut un gran aparell de poder i manipulació. És fàcil descobrir una indústria i una política que fabrica i difon mentides, posa en dubte el coneixement, confon i crea addiccions. Proctor ha indagat com la ignorància es genera activament a través de coses com el secretisme en els avenços científics militars o per mitjà d'estratègies polítiques. El coneixement no només es crea, també s’oculta i s’obstrueix. Com els ídols i les veritats.

Seguir leyendo »

Fabricar ignorancia

Hace una década, en su libro “Agnotology. The making and unmaking of ignorance (2008)” (Agnotología. Construir y deconstruir ignorancia) los historiadores de la ciencia Robert Proctor y Londa Schiebinger proponían reflexionar sobre lo que desconocemos y por qué lo desconocemos. ¿Qué es lo que mantiene viva la ignorancia y la usa como un instrumento político? Más allá del interés tradicional de la historia por la construcción del conocimiento humano, con su neologismo “agnotología” proponían historiar la ignorancia: ¿por qué no sabemos lo que ignoramos? Su reflexión aporta numerosos casos en los que la ignorancia es algo más que una simple ausencia de conocimiento; también es el resultado de estrategias de ocultación, desinformación y confusión, que ocultan intereses económicos y políticos. La ignorancia tiene una historia y una geografía política; también es consecuencia de campañas bien orquestadas de engaño, falsedad y post-verdad que están creciendo espectacularmente en los últimos tiempos. Sembrando dudas sobre el conocimiento y quien lo produce se consigue que pierda credibilidad. La industria del tabaco, por ejemplo, ante la debacle que suponía para sus intereses comerciales las políticas contra el tabaquismo y la evidencia de que perjudica la salud y eleva la mortalidad, proclamó: "La duda es nuestra arma". Otro tanto sucede con el cambio climático y el deterioro medioambiental, el evolucionismo biológico, la negación del genocidio franquista o el exterminio de culturas indígenas. Sembrar dudas y negar la evidencia es la táctica más antigua para desinformar, confundir y propagar la ignorancia. La ignorancia también se extiende a los secretos militares, los paraísos fiscales y las estratagemas del poder financiero o de los servicios de inteligencia, que operan más allá de la ley.

En tiempos de post-verdad, internet y redes sociales, fabricar ignorancia se ha convertido en una gran plataforma de poder y manipulación. Es fácil advertir una industria y una política que fabrican y difunden bulos, ponen en cuestión el conocimiento, confunden y crean adicciones. Proctor ha indagado cómo la ignorancia se genera activamente a través de cosas como el secretismo en los avances científicos militares o por medio de estrategias políticas. El conocimiento no solo se crea, también se oculta y se obstruye. Como los ídolos y las verdades.

Seguir leyendo »

Flaubert i el supermercat

Se m'escapa amb quina finalitat els empresaris celebren els seus congressos, més enllà del que suposa l'acte social i el consegüent impacte mediàtic-mercantil. Vivim en un món d'aparences i de mercaderies, el que ve a ser el mateix. Al 21 congrés de l'empresa familiar, celebrat a València fa uns dies, el reeixit propietari d'una cadena de supermercats animava els empresaris a sortir de l'armari, millorar la seva imatge, i donar la cara per guanyar prestigi davant la societat. L'expressió "sortir de l'armari" és seua. Argumentava que els empresaris han de convèncer els ciutadans que la seua funció és crear riquesa perquè "com més empresaris hi ha, més rica és una societat».

Els que ja van sortir de l'armari des que va començar la crisi allà pel 2008 són els banquers, el poder financer. Ara tothom coneix ben bé els seus mètodes, els seus valors i els seus objectius. Després de l'escàndol que ha generat l'impost als actes jurídics documentats de les hipoteques, la descarada permuta entre els bancs i el poder judicial, s'ha esfumat definitivament davant els ulls de la ciutadania qualsevol vestigi d'armari on amagar-se. El cop de mà de la banca i la reacció còmplice del Tribunal Suprem han tret de l'armari els vincles entre política, poder financer i poder judicial. L'enorme transcendència pública del succés ha revelat que més enllà de la retòrica de la tècnica jurídica hi ha profundes complicitats. L'aritmètica comptable que transmet aquest relat és senzilla: la riquesa que creen els empresaris, la gestionen els banquers i la protegeix el poder judicial.

Seguir leyendo »