eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Josep L. Barona

Doctor en Medicina, catedrático de historia de la ciencia en la Universitat de València y miembro del Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia López Piñero.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 6

Espectacle mortal

L'impuls narcisista de transformar la vida en espectacle té conseqüències nefastes. És un exercici lent d'autodestrucció. Despullar l'ànima davant els demés ens despulla de tota intimitat i ens fa esclaus de la mirada de l'altre. Viure es transforma en una ficció, una forma d'alienació compartida. Quan la felicitat no es viu, sinó que es representa, i el plaer no es gaudeix, sinó que s'exhibeix i l'alegria és pura màscara, llavors la vida es transforma en un acte teatral de somriure etern i felicitat impostada. Així, la vida com a representació no és més que una gran mascarada, un espectacle bufo que, tard o aviat, es punxa i esclata com un globus buit.

Quan la vida -la política, el sexe, la intel·ligència, les emocions- esdevé representació teatral, el llenguatge i la mímica deixen de ser autèntica expressió humana; es despersonalitzen per adaptar-se al guió après i la comunicació no és més que un codi anònim col·lectivitzat. La vida-espectacle és l'anul·lació de l'individu. Desapareix l'espontaneïtat, l'emoció, l'art, la sensibilitat. S'imposa la semiologia estadística, el pur anàlisi algorítmic, la modelització de la vida en 3D, l'enginyeria psico-genòmica.

Seguir leyendo »

Espectáculo mortal

El impulso narcisista de transformar la vida en espectáculo tiene consecuencias nefastas. Es un ejercicio lento de autodestrucción. Desnudar el alma ante el prójimo nos despoja de la intimidad y nos hace esclavos de la mirada del otro. Vivir se transforma en una ficción, una forma de alienación compartida. Cuando la felicidad no se vive, sino que se representa, y el placer no se disfruta, sino que se exhibe y la alegría es pura máscara, entonces la vida se transforma en un acto teatral de eterna sonrisa y felicidad impostada. Así, la vida como representación no es más que una gran mascarada, un espectáculo bufo que, tarde o pronto, se pincha y estalla como un globo vacío.

Cuando la vida -la política, el sexo, la inteligencia, las emociones- se convierte en representación teatral, el lenguaje y la mímica dejan de ser auténtica expresión humana; se despersonalizan para adaptarse al guión aprendido y la comunicación no es más que un código anónimo colectivizado. La vida-espectáculo es la anulación del individuo. Desaparece la espontaneidad, la emoción,  el arte, la sensibilidad. Se impone la semiología estadística, el puro análisis algorítmico, la modelización de la vida en 3D, la ingeniería psico-genómica.

Seguir leyendo »

Elogi de la lectura

La paraula és l'àtom del coneixement, allà on s'engendren idees i conceptes. Després el llenguatge construeix la realitat i obre les vies de la comunicació: el diàleg, la conversa, l'emoció, la controvèrsia. Sense llenguatge no hi ha ànima. Paraula i llenguatge representen el més essencial de la condició humana. Mil·lennis d'oralitat van construir cosmologies i religions, epopeies i llegendes, rendiren culte a déus i van construir identitats. Sense paraula no hi ha humanitat.

La història de la humanitat va passar de la paraula recitada, teatral, del rapsode i l'actor, del sacerdot i el místic, a la lletra impresa dels llibres. Durant segles, la lectura es va convertir en una font de coneixement i en signe de cultura i refinament. Llegir és dialogar amb algú, escoltar i replicar. Un hàbit individual i col·lectiu, instrument de saber i sociabilitat, de conversa i catarsi. Practicar la lectura és caminar per l'univers del saber: l'antítesi de la ignorància i l'analfabetisme.

Seguir leyendo »

Elogio de la lectura

La palabra es el átomo del conocimiento, allí donde se engendran ideas y conceptos. Después el lenguaje construye la realidad y abre las vías de la comunicación: el diálogo, la conversación, la emoción, la controversia. Sin lenguaje no hay alma. Palabra y lenguaje representan lo más esencial de la condición humana. Milenios de oralidad construyeron cosmologías y religiones, epopeyas y leyendas, rindieron culto a dioses y construyeron identidades. Sin palabra no hay humanidad.

La historia de la humanidad pasó de la palabra recitada, teatral, del rapsoda y el actor, del sacerdote y el místico, a la letra impresa de los libros. Durante siglos, la lectura se convirtió en una fuente de conocimiento y en signo de cultura y refinamiento. Leer es dialogar con alguien, escuchar y replicar. Un hábito individual y colectivo, instrumento de saber y sociabilidad, de conversación y catarsis. Practicar la lectura es caminar por el universo del saber: la antítesis de la ignorancia y el analfabetismo.

Seguir leyendo »

El fem

Segons tots els indicis, l'acumulació de residus a la biosfera resulta ja insuportable. Els plàstics inunden els mars, els polímers ens envaeixen la sang, els òrgans i les paraules. A més, les partícules PM10 contaminen el nostre aire urbà, colonitzen els pulmons i ens asfixien. Els humans som productors massius de residus contaminants. Aquesta és la nostra principal aportació a la natura i una part essencial de la nostra cultura actual. Som tòxics. També les clavegueres de les xarxes socials s'omplen de materials de rebuig, escombraries, merda, residus tòxics. Les clavegueres dirigeixen l'economia i el mercat. Sí, sí, les clavegueres de Villarejo i les del BBVA i les de tots els que dirigeixen la cosa nostra, l'economia canalla, que és la veritable economia. El fem que ens inunda. Com el que contamina les trones i els confessionaris de repressió sexual i malaltia indecent, lepra de l'ànima, envernissada d'oripells sagrats. Per tapar la merda, els parlaments s'omplen de eslògans i focs d'artifici. Contaminen la nostra percepció de la realitat i desperten els baixos instints. Els assessors i ideòlegs mercantils manegen carregaments ingents d'escombraries. Telegrames de consignes que aboquen sobre l'opinió pública per tapar el discurs d'idees i el debat polític. La piconadora compacta el fem i el comercialitza en forma de pastilles-consigna que inciten les baixes passions, l'odi, la rancúnia, la baralla. No és propaganda, no. És menjar escombraries destinat al cervell.

M'ature davant la vitrina de novetats de la penúltima llibreria que tancarà la setmana que ve i comprove que la lectura no sempre és sanadora, de vegades també resulta trivial, de vegades tòxica i verinosa. Tempesta de missatges que genera confusió.

Seguir leyendo »

Basura

Según todos los indicios, la acumulación de residuos en la biosfera resulta ya insoportable. Los plásticos inundan los mares, los polímeros nos invaden la sangre, los órganos y las palabras. Además, las partículas PM 10 contaminan nuestro aire urbano, colonizan los pulmones y nos asfixian. Los humanos somos productores masivos de residuos contaminantes. Esa es nuestra principal aportación a la naturaleza y una parte esencial de nuestra cultura actual. Somos tóxicos. También las cloacas de las redes sociales se llenan de materiales de desecho, basura, mierda, residuos tóxicos. Las cloacas dirigen la economía y el mercado. Sí, sí, las cloacas de Villarejo y las del BBVA y las de todos los que dirigen la cosa nostra, la economía canalla, que es la verdadera economía. La basura que nos inunda. Como la que contamina los púlpitos y los confesionarios de represión sexual y enfermedad indecente, lepra del alma, barnizada de oropeles sagrados. Para tapar la mierda, los parlamentos se llenan de slogans y fuegos de artificio. Contaminan nuestra percepción de la realidad y despiertan los bajos instintos. Los asesores e ideólogos mercantiles manejan cargamentos ingentes de basura. Telegramas de consignas que abocan sobre la opinión pública para tapar el discurso de ideas y el debate político. La apisonadora compacta la basura y la comercializa en forma de pastillas-consigna que incitan las bajas pasiones, el odio, el rencor, la pelea. No es propaganda, no. Es comida basura destinada al cerebro.

Me paro ante la vitrina de novedades de la penúltima librería que cerrará la semana próxima y compruebo que la lectura no siempre es sanadora, a veces también resulta trivial, a veces tóxica y venenosa.  Tormenta de mensajes que genera confusión.

Seguir leyendo »

La belleza en Auschwitz

Un grupo de internos de Auschwitz, a los que el azar había salvado temporalmente la vida al condenarlos a trabajos forzosos y no a la cámara de gas, regresaba al campo de exterminio sin esperanza, tras un día agotador picando piedra con el cuerpo enfermo y exhausto. Caminaban de retorno al campo arrastrándose en silencio cuando uno de los prisioneros se detuvo a contemplar el cielo iluminado por una esplendorosa puesta de sol. Tras unos emocionados minutos de silencio, el preso exclamó con un hilo de voz apenas perceptible: “que hermoso podría ser el mundo.” Es Viktor Frankl quien relata ese suceso real en su libro “El hombre en busca de sentido”.

El psiquiatra vienés Viktor Frankl, de origen judío, pasó los años de la última guerra mundial en cuatro campos de concentración alemanes. En los años 1920 había militado en las juventudes socialistas de Austria y se había relacionado con el círculo psicoanalítico vienés, manteniendo una estrecha relación con Sigmund Freud y Alfred Adler. Después se alejó del psicoanálisis para fundar una forma de psicoterapia a la que llamó logoterapia, cuya idea directriz pone en la búsqueda de sentido la motivación primaria del ser humano. Tal vez influido por las ideas de Max Scheler, desde sus primeras incursiones en la psiquiatría, Frankl centró en los valores y en la búsqueda de sentido la esencia de la vida y de la sanación.

Seguir leyendo »

El mascle brutal

Fa temps que els estudis de gènere han superat una etapa inicial associada principalment al feminisme i els estudis sobre la dona. Els estudis de gènere també s'ocupen actualment de la construcció social i cultural de la masculinitat, i d'altres formes d'identitat de gènere. L'ampliació de la perspectiva no exclou reivindicar la igualtat legal i social entre homes i dones, així com l'accés de les dones a tots els àmbits de la vida social, professional i cultural, sense desigualtats. No obstant això, en la majoria de països europeus -i en àmbits acadèmics internacionals- els estudis de gènere han evolucionat més enllà del feminisme clàssic. Pel que fa a la masculinitat, resulta simplificador - i, en molts casos, oportunista-, plantejar-la com a contraposició a la femenitat. La racionalitat humana ha emprat la polaridad com a forma de comprensió de la natura des de la Antiguitat, però no hem d’identificar la masculinitat amb el seu arquetip més brutal: el mascle dominador, maltractador i violador. Fins i tot en una societat profundament patriarcal, aquest model de mascle és un signe de patologia social. La masculinitat és una altra cosa en una societat igual i democràtica. Seria un greu error entendre la lluita per la igualtat exclusivament com una lluita entre sexes.

Poc han ajudat a aclarir les relacions de gènere les banalitats simplificadores de la sociobiologia. Les metàfores biològiques redueixen la masculinitat a l'actualització evolutiva de vells ancestres del mascle dominant, vencedor, agressiu en la lluita per aparellar-se amb la femella. Identificar la "naturalesa" (ambigu concepte fàcilment manipulable i freqüentment manipulat) amb les societats humanes, menyspreant l'ordre social i els valors culturals resulta espantosament ridícul en casos com el que ens ocupa. Ni tan sols n'hi ha prou per explicar la patologia social del mascle alfa amb desvetllar els valors, tan profunds, de la tradició patriarcal. Hormones, gens i creences tradicionals no són suficients per explicar les monstruositats quotidianes dels qui, emparant-se en una concepció perversa de la virilitat colpegen, maten, violen i maltracten a qualsevol que no estigui d'acord amb ells. Incloses les dones.

Seguir leyendo »

El macho brutal

Hace tiempo que los estudios de género superaron una etapa inicial asociada principalmente al feminismo y los estudios sobre la mujer. Los estudios de género también se ocupan actualmente de la construcción social y cultural de la masculinidad, y de otras formas de identidad de género. La ampliación de la perspectiva no excluye, sino que enriquece, la lucha por la igualdad legal y social entre hombres y mujeres. También el acceso de las mujeres a todos los ámbitos de la vida social, profesional y cultural, sin sesgos ni desigualdades. Sin embargo, en la mayoría de países europeos -y en ámbitos académicos internacionales- los estudios de género han evolucionado más allá del feminismo clásico. Por lo que se refiere a la masculinidad, resulta simplificador - y, en muchos casos, oportunista-, plantearla como contraposición dual a lo femenino. La racionalidad humana ha usado la polaridad como forma de comprensión de la naturaleza desde la Antigüedad, pero no se debe identificar la masculinidad con su arquetipo más brutal: el macho dominador, maltratador y violador. Incluso en una sociedad profundamente patriarcal, ese modelo de macho es una aberración, un signo demasiado frecuente de patología social. La masculinidad es otra cosa en el seno de una sociedad democrática. Sería un grave error entender la lucha por la igualdad exclusivamente como una lucha entre sexos.

Poco han ayudado a clarificar las relaciones de género las banalidades simplificadoras de la sociobiología, cuyas metáforas biológicas reducen la masculinidad a la actualización evolutiva de viejos ancestros del macho dominante, vencedor, agresivo en la lucha por aparearse con la hembra. Identificar la “naturaleza” (ambiguo concepto frecuentemente manipulado) con las sociedades humanas, menospreciando el orden social y los valores culturales resulta grotesco. Ni siquiera basta para explicar esa patología social que es el macho alfa con desvelar las raíces profundas de la tradición patriarcal. Hormonas, genes y creencias tradicionales no bastan para explicar las monstruosidades cotidianas de quienes, amparándose en una concepción perversa de la virilidad golpean, matan, violan y maltratan a cualquiera que no esté de acuerdo con ellos. Especialmente a las mujeres y a sus mujeres.

Seguir leyendo »

L'odi

Tindria raó Empèdocles d'Agrigent quan albirava que el cosmos es regeix per dues forces antagòniques, l'atracció i la repulsió, l'amor que uneix i l'odi que disgrega? Serà cert que aquestes forces lluiten entre si i marquen al món una trajectòria pendular? També en Empèdocles s'apunta la idea de l'etern retorn, la qual Nietzsche va disseccionar a l’origen de la tragèdia. El cosmos i també el nostre petit cosmos, la vida humana sempre arrossegada per un moviment pendular entre l'harmonia que cohesiona i la disgregació que destrueix. Entre l'amor i l'odi. La narració còsmica - i potser social- dóna compte avui de la tensió entre la globalització i l'aldea, entre l'estat i la comunitat, entre l'eros i el tanatos. Potser també Heràclit l'Obscur encertava en considerar que això que anomenem realitat no és més que un miratge, una quimera. ¿No és això el que cada dia tracten de posar en pràctica els fabricants de quimeres? Aquells filòsofs de la naturalesa no parlaven de teories sociològiques o sistemes cosmològics; només parlaven en clau de poesia còsmica.

La veritat és que avui a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món, les forces centrífugues, l'odi, la disgregació (la desigualtat, el desencís de la democracia, el rebuig de l'altre) creixen, es reforcen, s'imposen. És la lògica del sagrat davant el profà, els nostres contra els altres, és la repulsió o el rebuig de la solidaritat com a principi còsmic i humà. La bandera i el símbol contra la dignitat humana.

Seguir leyendo »