eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Josep L. Barona

Doctor en Medicina, catedrático de historia de la ciencia en la Universitat de València y miembro del Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia López Piñero.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 8

Coronavirus

Davant els estralls provocats per la pandèmia vírica, el deteriorament de la imatge internacional de la Xina -la gran potència económica-, i les actituds xenofòbiques i de desconfiança que pateix la població asiàtica, l'ambaixador de la Xina a Espanya ha llançat un missatge oficial concís i taxatiu : "l'enemic no són els xinesos, l'enemic és el coronavirus". És cert que no és l'ètnia ni l'estructura genètica de la població la culpable de l'inici de la devastadora epidèmia que ha provocat l'alerta sanitària internacional. La causa immediata és el virus, i és urgent i necessari lluitar contra la seva expansió, vacunar els sans i curar els malalts. Aturar el brot. No obstant això, el problema no acaba açí. Convé preguntar-se: per què l'epidèmia s'ha iniciat en una zona deprimida de Wuhan? En un mercat i un entorn amb unes condicions ecològiques, ambientals i higièniques deplorables? Per què l'epidèmia no s'ha iniciat al barri Salamanca o a Pedralbes, o a Manhattan o a la Via Veneto de Roma?

La declaració de l'ambaixador requereix anar un pas més enllà en l'anàlisi completa de l'entorn patogen que genera la malaltia: l'enemic no són els xinesos, aquest cop l'enemic ocasional és el coronavirus, però la causa real és la misèria, la pobresa i les condicions de vida inhumanes de la població. Combatre la pandèmia requereix detectar el problema, buscar remei urgent al brot actual mitjançant mesures de salut pública i tecnologies de laboratori, però, sobretot, requereix combatre la misèria, la pobresa extrema, les condicions de vida miserables, i aquesta no sembla ser la tendència actual en les polítiques publiques, el repartiment de la riquesa i els recursos a escala global.

Seguir leyendo »

Coronavirus

Ante los estragos provocados por la pandemia vírica, el deterioro de la imagen internacional de China, la gran potencia económica, y las actitudes xenofóbicas y de desconfianza que padece la población asiática, el embajador de China en España ha lanzado un mensaje oficial escueto y taxativo: “El enemigo no son los chinos, el enemigo es el coronavirus”. Es cierto que no es la etnia ni la estructura genética de la población la culpable del inicio de la devastadora epidemia que ha provocado la alerta sanitaria internacional. La causa inmediata es el virus, y es urgente y necesario luchar contra su expansión, vacunar a los sanos y curar a los enfermos. Detener el brote. Sin embargo, el problema no acaba ahí. Conviene preguntarse: ¿por qué la epidemia se ha iniciado en una zona deprimida de Wuhan? En un mercado y un entorno con unas condiciones ecológicas, ambientales e higiénicas deplorables? ¿Por qué la epidemia no se ha iniciado en el barrio Salamanca o en Pedralbes, o en Manhattan o en la Via Veneto de Roma?

La declaración del embajador requiere ir un paso más allá en el análisis completo del entorno patógeno que genera la enfermedad: el enemigo no son los chinos, esta vez el enemigo ocasional es el coronavirus, pero la causa real es la miseria, la pobreza y las condiciones de vida inhumanas de la población. Combatir la pandemia requiere detectar el problema, buscar remedio urgente al brote actual mediante medidas de salud pública y tecnologías de laboratorio, pero, sobre todo, requiere combatir la miseria, la pobreza extrema, las condiciones de vida miserables, y esa no parece ser la tendencia actual en las políticas públicas, el reparto de la riqueza y los recursos a escala global.

Seguir leyendo »

Líders carismàtics

Les societats formades per ciutadans lliures, informats, que tenen opinió i exerceixen un activisme crític, aquestes no necessiten líders carismàtics. La societat espanyola és una societat madura. Per més que les estratègies de màrqueting, la propaganda política i els mitjans s'encaboten a personalitzar els projectes polítics posant-nom i cara, la política no hauria de tenir cara ni estar manejada per líders, sinó per idees. Però no és fotogènic l'anonimat i les idees no són mediàtiques. Per això, aquí van un parell d'apunts. Els líders són obsolets o, el que és pitjor, si perviuen es converteixen en tirans. L'acció política com a projecte d'intervenció social no hauria de fonamentar-se en el carisma de les persones, sinó en l'autenticitat de les idees, unes idees que es debaten, es tradueixen en programes d'acció i en actes de govern. Els líders carismàtics són petris i incombustibles, i després de seduir les masses acaben per esdevenir messiànics. Tot un risc, perquè el món està ple de messíes i líders carismàtics que, amb el pas del temps, han acabat com el retrat de Dorian Gray. Les finances i els vots construeixen lideratges, efímers herois amb peus de fang, apel·lats a la redempció. Menys poder tenen per construir idees. Revisen, si més no, el grapat de líders carismàtics que van poblar el parlament espanyol a finals del segle passat i entendran a què em referesc. El temps no s'atura, és implacable; els líders si. Al final les idees i els temps passen per sobre dels que els posen rostre, les debaten i les posen en pràctica. La història està plena de messies salvadors que van acabar sent poderosos gurus aferrats al poder, vulnerant les lleis i manipulant a les masses. Revisen la geografia política i es sorprendran. El populisme genera adhesions emocionals que enfosqueixen la raó crítica, i els gurus alliberadors acaben imitant l'artefacte sectari: els nostres davant els altres, els fidels davant els pagans, l'adhesió enfront de la crítica. Bon partit va treure d'això el nazisme, el franquisme, el peronisme, l'estalinisme, el sandinisme, el bolivarisme i un llarg etcètera. No m'agrada l'olor d'alguns messies de la política espanyola, perquè el populisme de masses aclamant al líder sempre acaba generant tiranies amb coartada, llibertats amb carnet, dictadures en nom del poble. El líder carismàtic té perfil messiànic i rerefons religiós.

La nostra democràcia té dos trets preocupants: un és la personalització de les idees mitjançant el lideratge partidista. El que representa com a plataforma política un partit conservador, socialdemòcrata, feixista o revolucionari hauria d'estar més enllà de qui ostenti en un moment donat la seva direcció o lideratge.

Seguir leyendo »

Lideres carismáticos

Las sociedades compuestas por ciudadanos libres, informados, que tienen opinión y ejercen un activismo crítico, esas no necesitan líderes carismáticos. La sociedad española es una sociedad madura. Por más que las estrategias de marketing, la propaganda política y los medios se empeñen en personalizar los proyectos políticos poniéndoles nombre y cara, la política no debería tener rostro ni estar manejada por líderes, sino por ideas. Pero no es fotogénico el anonimato y las ideas no son mediáticas. Por eso, ahí van un par de apuntes. Los líderes son obsoletos o, lo que es peor, si perviven se convierten en tiranos. La acción política como proyecto de intervención social no debería fundamentarse en el carisma de las personas, sino en la autenticidad de las ideas, unas ideas que se debaten, se traducen en programas de acción y en actos de gobierno. Los líderes carismáticos son pétreos e incombustibles, y después de seducir a las masas acaban por volverse mesiánicos. Todo un riesgo, porque el mundo está plagado de mesías y líderes carismáticos que, con el paso del tiempo, han acabado como el retrato de Dorian Gray. Las finanzas y los votos construyen liderazgos, efímeros héroes con pies de barro apelados a la redención. Menos poder tienen con la construcción de ideas. Revisen al puñado de líderes carismáticos que poblaron el parlamento español a finales del siglo pasado y entenderán a qué me refiero. El tiempo no se detiene, es implacable; los líderes sí. Al final las ideas y los tiempos pasan por encima de quienes les ponen rostro, las debaten y las ponen en práctica. La historia está plagada de mesías salvadores que acabaron siendo poderosos gurús aferrados al poder, vulnerando las leyes y manipulando a las masas. Revisen la geografía política y se asombrarán. El populismo genera adhesiones emocionales que oscurecen la razón crítica, y los gurús libertadores acaban imitando el artilugio sectario: los nuestros frente a los otros, los fieles frente a los paganos, la adhesión frente a la crítica. Buen partido sacó de ello el nazismo, el franquismo, el peronismo, el estalinismo, el sandinismo, el bolivarismo y un largo etcétera. No me gusta el olor de algunos mesías de la política española, porque el populismo de masas aclamando al líder siempre acaba generando tiranías con coartada, libertades con carnet, dictaduras en nombre del pueblo. El líder carismático tiene perfil mesiánico y trasfondo religioso.

Nuestra democracia tiene dos rasgos preocupantes: uno es la personalización de las ideas mediante el liderazgo partidista. Lo que representa como plataforma política un partido conservador, socialdemócrata, fascista o revolucionario debería de estar más allá de quién ostente en un momento dado su dirección o liderazgo.

Seguir leyendo »

Catarsi musical

Diuen que Pitàgores va manar interpretar música dòrica a uns músics per aplacar la ira d'un home enfurismat per la infidelitat de la seua esposa. La música en mode jònic transmet alegria, grandesa, mentre que el dòric afecta la sensibilitat, aplaca les emocions i transmet serenitat. Pitàgores ho sabia, perquè escoltava la música harmònica dels astres. La música toca les emocions i per això té la virtut d’exaltar o aplacar, de guarir l'ànima malalta o portar al entenimentat fins a la malenconia o la bogeria. La música expressa, transmet, dialoga, crea identitat, perquè ens acompanya a la vida, i podem recordar el passat com una forma de música de la nostra vida. Des dels rituals de dansa i els ritmes de tambors de tants pobles indígenes, fins al aurresku, la jota, les marxes militars o la música de cambra. La música adquireix una dimensió mística i espiritual en totes les formes de religiositat, això que busquen i transmeten els mantres, la monotonia de la música gregoriana, el gran gong del temple budista que neteja el karma, o la dansa circular infinita dels dervixos que els porta a l'èxtasi. La música altera la percepció humana de la realitat i la del propi cos, i per això els concerts de rock i la música electrònica inciten al paroxisme. Cada música té la seua gent, el seu moment i el seu estat d'ànim. Hi ha música per asserenar l'ànim i música per a exaltar els sentits; música per descarregar tensions i música per a la catarsi i l'exorcisme. La passió exaltada del tango, la sensualitat desbordada del reguetón i la bachata, l'emoció desmesurada del bolero o la veu malenconiosa de la balada. Escoltant La cavalcada de les Valquíries de Wagner, a Woody Allen li entrava un desig irrefrenable d'envair Polònia.

Davant el panorama polític i electoral que ens espera fins al 10 de novembre, la música pot ser un instrument de reconciliació amb tu mateix i amb el món. Pensa-ho, amic meu. Quan t’envaeixen els mítings carregats de frases fetes preparades pels assessors amb poc cervell i molta intenció, quan l'espectacle mediàtic s'apodere de l'univers i destruesca la raó crítica i el debat serè, tu decideixes. Un nocturn de Chopin, una sonata de Schubert, et claves blue valentines amb el murmuri trencat de Chet Baker, o et tires a l'alcohol i la ràbia amb ronc trencat de Tom Waits. O si el que et posa és l'eròtica de la política espectacle buit, potser pots donar-li a la bachata. A mi em ve sovint al cap aquell vers haiku que Leonhard Cohen va titular Everybody knows. Sublim. Aquell que deia que el gobelet amb els daus ja està carregat, que els daus roden mentre tots creuen els dits, que sabem que la guerra ha acabat, que els bons han perdut, que el capità mentia i la lluita estava arreglada, que els pobres segueixen pobres i els rics se segueixen fent rics. Així és com va la cosa, i tothom ho sap. És una versió lliure, però potser valga per recordar on som, i resistir, amb la música i amb Leonhard Cohen. Recordeu-vos de Sísif.

Seguir leyendo »

Catarsis musical

Dicen que Pitagoras mandó interpretar música dórica a unos músicos para aplacar la ira de un hombre enfurecido por la infidelidad de su esposa. La música en modo jónico transmite alegría, grandeza, mientras que el dórico afecta la sensibilidad, aplaca las emociones y transmite serenidad. Pitágoras lo sabía, porque escuchaba la música armónica de los astros. La música toca las emociones y por eso tiene la virtud de exaltar o aplacar, de sanar el alma enferma o llevar al cuerdo hasta la melancolía o la locura. La música expresa transmite, dialoga, crea identidad, porque nos acompaña en la vida, y podemos recordar el pasado como una forma de música de nuestra vida. Desde los rituales de danza y los ritmos de tambores de tantos pueblos indígenas, hasta el aurresku, la jota, las marchas militares o la música de cámara. La música adquiere una dimensión mística y espiritual en todas las formas de religiosidad, eso que buscan y transmiten los mantras, la monotonía de la música gregoriana, el gran gong del templo budista que limpia el karma, o la danza circular infinita de los derviches que les lleva al éxtasis. La música altera la percepción humana de la realidad y la del propio cuerpo, y por eso los conciertos de rock y la música electrónica incitan al paroxismo. Cada música tiene su gente, su momento y su estado de ánimo. Hay música para serenar el animo y música para el exaltar los sentidos; música para descargar tensiones y música para la catarsis y el exorcismo. La pasión exaltada del tango, la sensualidad desbordada del reguetón y la bachata, la emoción desmedida del bolero o la voz melancólica de la balada. Escuchando La cabalgata de las Valquirias de Wagner, a Woody Allen le entraba un deseo irrefrenable de invadir Polonia.

Ante el panorama político y electoral que nos aguarda hasta el 10 de noviembre, la música puede ser un instrumento de reconciliación contigo mismo y con el mundo. Piénsalo, amigo mío. Cuando te invadan los mítines cargados de frases hechas preparadas por los asesores con poco cerebro y mucha intención, cuando el espectáculo mediático se apodere del universo y machaque la razón crítica y el debate sereno, tú eliges. Un nocturno de Chopin, una sonata de Schubert, te enchufas blue valentines con el susurro quebrado de Chet Baker, o te echas al alcohol y la rabia con ronquido roto de Tom Waits. O si lo que te pone es la erótica de la política espectáculo vacío, quizá puedes darle a la bachata. A mí me viene a menudo a la mente aquel verso haiku que Leonhard Cohen tituló Everybody knows.  Sublim. Aquel que decía que el cubilete con los dados ya está cargado, que los dados ruedan mientras todos cruzamos los dedos, que sabemos que la guerra ha terminado, que los buenos han perdido, que el capitán mentía y la lucha estaba amañada, que los pobres siguen pobres y los ricos se siguen haciéndose ricos. Así es como va la cosa, y todo el mundo lo sabe. Es una versión libre, pero quizá valga para recordar dónde estamos, y resistir, con la música y con Leonhard Cohen. Acuérdate de Sísifo.

Seguir leyendo »

Élites eugénicamente mejoradas

Pensamos que la modernidad nos ha hecho reconocer que los seres humanos somos iguales y respetables. Así parece desprenderse de la Declaración Universal de los Derechos Humanos que recoge la Carta de Ginebra de 1948. Si miramos al presente, se diría que la globalización contribuye aún más al acceso de todo el mundo a mercancías, ideas e información. Pero esa percepción es un espejismo; merece la pena pararse a reflexionar, y, para empezar, propongo un enunciado contundente: globalización y tecnología no contribuyen a la igualdad, sino a la desigualdad entre élites omnipotentes y el resto de los humanos.

Es cierto que las desigualdades existen desde la Antigüedad. En su último libro, el historiador Yuval Harari recuerda que hace más de 30.000 años los cazadores-recolectores enterraban a algunos miembros en tumbas suntuosas con ajuares, alhajas, y propiedades, mientras otros eran enterrados en agujeros miserables. Pensemos en los grandes imperios de la Antigüedad, en las sociedades agrícolas y ganaderas del Neolítico, en aquellas sociedades urbanas, jerárquicas y esclavistas donde pequeñas élites monopolizaban la riqueza, controlaban el orden y el pensamiento a través de la religión. Un orden supuestamente sagrado, natural y divino. Reconozcamos que desde la antigüedad los humanos hemos construido comunidades jerárquicas y desiguales. El Antiguo régimen era un modelo de dominación que ha sido casi siempre patriarcal, estableciendo desigualdades entre nobles y plebeyos, hombres y mujeres, fieles y paganos, burgueses y proletarios, padres e hijos, libres y esclavos, heterosexuales y el resto.

Seguir leyendo »

Elits eugènicament millorades

Pensem que la modernitat ens ha fet reconèixer que els éssers humans som iguals i respectables. Així es sembla desprendre de la Declaració Universal dels Drets Humans que recull la Carta de Ginebra de 1948. Si mirem el present, es diria que la globalització contribueix encara més a l'accés de tothom a mercaderies, idees i informació. Però aquesta percepció és un miratge; val la pena parar-se a reflexionar, i, per començar, propose un enunciat contundent: globalització i tecnologia no contribueixen a la igualtat, sinó a la desigualtat entre elits omnipotents i la resta dels humans.

És cert que les desigualtats existeixen des de l'Antiguitat. En el seu últim llibre, l'historiador Yuval Harari recorda que fa més de 30.000 anys els caçadors-recol·lectors soterraven alguns morts en tombes sumptuoses amb aixovars, joies, i propietats, mentre altres eren soterrats en forats miserables. Pensem en els grans imperis de l'Antiguitat, en les societats agrícoles i ramaderes del Neolític, en aquelles societats urbanes, jeràrquiques i esclavistes on petites elits monopolitzaven la riquesa, controlaven l'ordre i el pensament a través de la religió. Un ordre suposadament sagrat, natural i diví. L'Antic règim era un model de dominació que ha estat gairebé sempre patriarcal, establint desigualtats entre nobles i plebeus, homes i dones, fidels i pagans, burgesos i proletaris, pares i fills, lliures i esclaus, heterosexuals i la resta.

Seguir leyendo »

Chefs

He llegit recentment a la premsa que un xef afirma d’un altre xef: "és més important que Picasso a la pintura o Mozart a la música clàssica." L'argument que sustenta la seua sorprenent opinió és que "tots dos van marcar tendència, però ell [Adrià] va descobrir nous camins, tot i que encara no hem estat capaços de quantificar-lo. Ferran va obrir les portes d'un àmbit que fins a la seva arribada estava establert, sistematitzat i tancat. Una cosa brutal. "

Hi ha frases que retraten un temps. Són impensables si es traslladen a un altre context. Llegiu atentament: Picasso i Mozart "van marcar tendència". “No hem estat capaços de quantificar-lo.” El llenguatge ens delata. Com ell diu: “brutal”.

Seguir leyendo »

Chefs

He leído recientemente en la prensa que un chef afirma de otro chef: “es más importante que Picasso en la pintura o Mozart en la música clásica.” El argumento que sustenta su sorprendente opinión es que “ambos marcaron tendencia, pero él [Adrià] descubrió nuevos caminos, aunque todavía no hemos sido capaces de cuantificarlo. Ferrán abrió las puertas de un ámbito que hasta su llegada estaba establecido, sistematizado y cerrado. Algo brutal.”

Hay frases que retratan un tiempo. Son impensables si se trasladan a otro contexto. Lean atentamente: Picasso y Mozart “marcaron tendencia”. “No hemos sido capaces de cuantificarlo.” El lenguaje nos delata. Como él dice: “brutal”.

Seguir leyendo »