eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Josep L. Barona

Doctor en Medicina, catedrático de historia de la ciencia en la Universitat de València y miembro del Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia López Piñero.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 4

Trinquet de Pelayo: memòria de la pilota valenciana

Diuen que el joc de la pilota és tan antic que es remunta a l’Antiguitat, quan formava part de les tradicions esportives i de l'esplai de molts pobles de la Mediterrània. L’esport i el joc formen part essencial de la cultura i de les formes de diversió i sociabilitat. En la nostra tradició mèdica, també des de l'Antiguitat, l’hipocratisme estimulava l’activitat física i l'esport com a instruments de salut. En l'Edat Mitjana, els metges recomanaven equilibri i moderació, tant en la dieta, com en el somni i en la pràctica de l'activitat física. Així ho feia Arnau de Vilanova en el seu regimen sanitatis dedicat al rei Jaume II i també en altres escrits dedicats a la vida sana de la noblesa.

La historia diu que la pilota era una pràctica popular als carrers de les poblacions valencianes durant tot el període medieval, encara que més endavant la pràctica fou restringida a recintes tancats per motius d’ordre públic, per evitar baralles i aldarulls. El Consell General de la Ciutat de València va promulgar un bàndol el 14 de juny del 1391 on es prohibia el joc de pilota al carrer, perquè exaltava els ànims, incitant els insults i la gresca. Tant de bo aquesta restricció, que al capdavall va impulsar la creació dels primers trinquets a les poblacions valencianes. No sé ben bé quina fou la raó per la qual sols al Regne de València es va escampar l’afició a la pilota en el trinquet, mentre desapareixia de la resta de territoris de la Corona d’Aragó. I és per això que el joc al trinquet, la pilota valenciana, té una significació ben especial en la identitat cultural dels valencians. Tot i que el joc de pilota existia a molts altres territoris -els bascs, per exemple, abandonaren el joc cara a cara substituint-lo pel frontó- la pilota valenciana va tenir una difusió limitada a altres territoris europeus o americans.

Seguir leyendo »

Trinquete de Pelayo: memoria de la pelota valenciana

Dicen que el juego de la pelota es tan antiguo que se remonta a la Antigüedad, cuando formaba parte de las tradiciones deportivas y de ocio de muchos pueblos del Mediterráneo. El deporte y el juego forman parte esencial de la cultura y de las formas de diversión y sociabilidad. En nuestra tradición médica, también desde la Antigüedad, el hipocratismo estimulaba la actividad física y el deporte como instrumentos de salud. En la Edad Media, los médicos recomendaban equilibrio y moderación, tanto en la dieta, como en el sueño y en la práctica de la actividad física. Así lo hacía Arnau de Vilanova en su regimen sanitatis dedicado al rey Jaume II y también en otros escritos dedicados a la vida higiénica de la nobleza.

La historia dice que la pelota era una práctica popular en las calles de las poblaciones valencianas durante todo el periodo medieval, aunque más adelante la práctica fue restringida a recintos cerrados por motivos de orden público, para evitar peleas y algaradas. El Consejo General de la Ciudad de Valencia promulgó un bando el 14 de junio de 1391 donde se prohibía el juego de pelota en la calle, porque exaltaba los ánimos, incitando a los insultos y las broncas. Bendita restricción, ya que en definitiva impulsó la creación de los primeros trinquetes en las poblaciones valencianas. No sé muy bien cuál fue la razón por la que sólo en el Reino de Valencia se difundió la afición a la pelota en el trinquete, mientras desaparecía del resto de territorios de la Corona de Aragón. De ahí que el juego en el trinquete, la pelota valenciana, tenga una significación muy especial en la identidad cultural de los valencianos. Aunque el juego de pelota existía en muchos otros territorios -los vascos, por ejemplo, abandonaron el juego cara a cara sustituyéndolo por el frontón- la pelota valenciana tuvo una difusión limitada en otros territorios europeos o americanos. La escala i corda pasa por ser la modalidad más popular, la que más pasiones despierta. Y dicen que el trinquete de Pelayo es la catedral, el templo máximo. Un lugar emblemático donde también se practica el raspall, tal vez las dos variedades más populares de la pelota.

Seguir leyendo »

Bruno Ganz

Cal reconèixer que el cinema va marcar l'adolescència i per tant la vida de molts de la meva generació. Desconec quins són els referents vitals dels adolescents actuals, però sé que personatges com Brando, Buñuel, Bergman, Magnani, Moreau o Mastroiani formen part essencial del nostre patrimoni intel·lectual i sentimental. Cada vegada que els mitjans es fan ressò de la desaparició o el declivi d'un d'aquells personatges idolatrats, un cop sec a la cara recorda que l'únic i veritable patrimoni que atresorem és la pèrdua.

Avui he llegit que Bruno Ganz, referent del que un dia es va anomenar nou cinema alemany, pateix un càncer de còlon que li ha impedit actuar com a narrador en la representació de La Flauta Màgica de Mozart al Festival de Salzburg. No és gens excepcional que això succeesca a algú que és gairebé octogenari. Com tampoc que Serrat haja de suspendre la seua gira afligit de laringitis o que Sabina es retire sense veu de l'escenari a meitat d’un concert. Són successos de l'hivern. En aquest cas, crec que és millor l'elegia que el rèquiem. Aquella aporta saviesa i potser serenitat; aquest, dolor i duel.

Seguir leyendo »

Bruno Ganz

Hay que reconocer que el cine marcó la adolescencia y por tanto la vida de muchos de mi generación. Desconozco cuáles son los referentes vitales de los adolescentes actuales, pero sé que personajes como Brando, Buñuel, Bergman, Magnani, Moreau o Mastroiani forman parte esencial de nuestro patrimonio intelectual y sentimental. Cada vez que los medios se hacen eco de la desaparición o el declive de uno de aquellos personajes idolatrados, un golpe seco en la cara recuerda que el único y verdadero patrimonio que atesoramos es la pérdida.

Hoy leo que Bruno Ganz, referente del que un día se llamó nuevo cine alemán, padece un cáncer de colon que le ha impedido actuar como narrador en la representación de La Flauta Mágica de Mozart en el Festival de Salzburgo. No es nada excepcional que eso suceda a alguien que es casi octogenario. Como tampoco que Serrat deba suspender su gira aquejado de laringitis o que Sabina se retire sin voz del escenario a mitad de un concierto. Son sucesos que ocurren en el invierno. En este caso, creo que es mejor la elegía que el réquiem. Aquélla aporta sabiduría y tal vez serenidad; éste, dolor y duelo.

Seguir leyendo »

Impunitat

Més enllà de l'arquitectura política que conformen urnes, institucions, organitzacions, lleis i constitucions, el que en realitat marca la diferència entre un sistema democràtic i una dictadura és l'existència o no d'espais d'impunitat. Tota aquesta arquitectura institucional només es justifica si està al servei dels ciutadans sense distinció. Per contra, la impunitat és el privilegi de les elits, dels que tenen poder per articular mecanismes que els permeten vulnerar la legalitat i posar-se per sobre de les lleis. Aquestes elits són tant econòmiques, com polítiques, intel·lectuals o familiars. Lluitar contra la impunitat no és una filosofia política radical ni esquerrana ni republicana; és ser fidel a l'essència mateixa de la democràcia, tal com es va concebre ja en la Grècia antiga. El aforament dels que ostenten càrrecs públics o representen venerables institucions és un privilegi incompatible amb la democràcia. La societat espanyola és hereva de molts espais d'impunitat heretats del franquisme. Els pactes de la transició després de la mort del dictador es van encarregar de garantir la impunitat. Més que el tradicional antagonisme entre esquerra i dreta, entre neoliberalisme i socialdemocràcia, entre dictadura i democràcia o entre monarquia i república, la societat espanyola que aspira a una democràcia neta té avui com a repte fonamental acabar amb la impunitat.

Entre els valors que sostenien el franquisme polític i sociològic estava l'autoritarisme, la censura ideològica i d'expressió, la pena de mort, la detenció il·legal i la tortura, la corrupció administrativa i institucional, l'evasió, l'assassinat legitimat amb lleis d'excepció. Tot això s'exemplifica en l'execució a garrot de Salvador Puig Antich, un excel·lent cas per a la microhistòria. Si de veritat hi ha hagut un canvi sociològic a Espanya, no és possible justificar la impunitat del frau fiscal, l'evasió, l'assassinat, ni venerar tombes de dictadors, ni dictar lleis que precaritzen el treball i la desigualtat entre homes i dones. L'estatus social, o la noblesa de sang no són arguments admissibles, com no ho és la raça, la religió o l'orientació sexual. En democràcia no hi pot haver ciutadans de primera i ciutadans de segona.

Seguir leyendo »

Impunidad

Más allá de la arquitectura política que conforman urnas, instituciones, organizaciones, leyes y constituciones, lo que en realidad marca la diferencia entre un sistema democrático y una dictadura es la existencia o no de espacios de impunidad. Toda esa arquitectura institucional solo se justifica si está al servicio de los ciudadanos sin distinción. Por el contrario, la impunidad es el privilegio de las élites, de quienes tienen poder para articular mecanismos que les permiten vulnerar la legalidad y ponerse por encima de las leyes. Esas élites son tanto económicas, como políticas, intelectuales o familiares. Luchar contra la impunidad no es una filosofía política radical ni izquierdista ni republicana; es ser fiel a la esencia misma de la democracia, tal y como se concibió ya en la Grecia antigua. El aforamiento de quienes ostentan cargos públicos o representan venerables instituciones es un privilegio incompatible con la democracia. La sociedad española es heredera de muchos espacios de impunidad heredados del franquismo. Los pactos de la transición tras la muerte del dictador se encargaron de garantizar la impunidad. Más que el tradicional antagonismo entre izquierda y derecha, entre neoliberalismo y socialdemocracia, entre dictadura y democracia o entre monarquía y república, la sociedad española que aspira a una democracia limpia tiene como reto fundamental acabar con la impunidad.

Entre los valores que sostenían el franquismo político y sociológico estaba el autoritarismo, la censura ideológica y de expresión, la pena de muerte, la detención ilegal y la tortura, la corrupción administrativa e institucional, la evasión, el asesinato legitimado con leyes de excepción. Todo ello se ejemplifica en la ejecución a garrote de Salvador Puig Antich, un excelente caso para la microhistoria. Si de verdad ha habido un cambio sociológico en España, no es posible justificar la impunidad del fraude fiscal, la evasión, el asesinato, ni venerar tumbas de dictadores, ni dictar leyes que precaricen el trabajo y la desigualdad entre hombres y mujeres. El estatus social, o la nobleza de sangre no son argumentos admisibles, como no lo es la raza, la religión o la orientación sexual. En democracia no puede haber ciudadanos de primera y ciudadanos de segunda.

Seguir leyendo »

Inocents

L'Evangeli de Mateu atribueix a Herodes la cèlebre matança d'innocents, nens menors de dos anys nascuts a Betlem. Pretenia amb això impedir l'arribada del messies jueu. Les barques d’emigrants africans recorren avui la Mediterrània carregades d'innocents, mentre el govern nord-americà engabia als menors de 14 anys i deté als seus pares quan pretenen entrar al país. Assistim a un terrible problema migratori que som incapaços de gestionar, un problema que afecta també especialment a milers de nens desarrelats.  Hem de parlar-ne. El 1904 el govern espanyol, a instàncies de la Societat Espanyola d'Higiene va publicar una llei de protecció a la infància i persecució de la mendicitat. Fa cent anys la protecció a la infància es va convertir en un problema social urgent per l'abandonament, la delinqüència, les hordes de golfillos delinqüents que vagaven per les ciutats, la prostitució infantil i la sífilis. L'asil de Sant Joan de Déu de la Malva-rosa acollia llavors nens invàlids, escrofulosos, raquítics i tinyosos. Per a qualsevol societat i en tot moment la infància és i ha estat un grup social problemàtic i sensible. I el pas del temps confirma que, ni tan sols en els països rics i socialment desenvolupats, hem trobat una solució al problema de la infància. Si mirem al voltant, veurem que el conflicte de la infància (nens vulnerables, explotats laboralment, vagabunds) presenta rostres incomparables, però sempre sense resoldre. El "problema de la infància" va potenciar a principis del segle XX un ampli moviment pedagògic, va impulsar lleis d'alfabetització i educació obligatòria, normes repressives contra la prostitució, cases d'acollida, asils i famílies. Davant l'abandó i la marginalitat infantil, les paraules clau eren educació i treball, el que es traduïa en protecció social i família. I aquestes estratègies podien tenir a tot Europa connotacions més o menys laiques o clarament religioses.

Es mire com es mire, la dimensió problemàtica de la infància es construeix d'una manera peculiar en cada moment històric. I el nostre temps no és una excepció. No parle sols dels xiquets emigrants desarrelats. La pèrdua de referents d'autoritat, la desaparició dels arquetips familiars, l'absència de valors sòlids, són factors que afecten seriosament i de manera general a la infància actual. Diagnosticar avui el "problema de la infància" sembla força més complicat que ho era abans, i el benestar social o econòmic no garanteix el desenvolupament i la formació. Els potencials factors formatius són tan forts com les amenaces. La salut infantil ja no és principalment un problema físic, de supervivència o salut, sinó de desenvolupament psicològic i harmonia social. Necessitem urgentment una nova dimensió pedagògica que transcendeixi l'escola i la família tradicionals. Perquè la infància és el futur, i ens l'estem jugant.

Seguir leyendo »

Inocentes

El Evangelio de Mateo atribuye a Herodes la célebre matanza de inocentes, niños menores de dos años nacidos en Belén. Pretendía con ello impedir la llegada del mesías judío. Las barcazas de emigrantes africanos recorren hoy el Mediterráneo cargadas de inocentes, mientras el gobierno norteamericano enjaula a los menores de 14 años y detiene a sus padres cuando pretenden entrar en el país. Asistimos a un terrible problema migratorio que somos incapaces de gestionar, un problema que afecta también especialmente a miles de niños desarraigados. Hay que hablar de ellos. En 1904 el gobierno español, a instancias de la Sociedad Española de Higiene publicó una ley de protección a la infancia y persecución de la mendicidad. Hace cien años la protección a la infancia se convirtió en un problema social urgente por el abandono, la delincuencia, las hordas de golfillos delincuentes que vagaban por las ciudades, la prostitución infantil y la sífilis. El asilo de San Juan de Dios de la Malvarrosa acogía entonces a niños lisiados, escrofulosos, raquíticos y tiñosos. Para cualquier sociedad y en todo momento la infancia es y ha sido un grupo social problemático y sensible. Y el paso del tiempo confirma que, ni siquiera en los países ricos y socialmente desarrollados, hemos encontrado una solución al problema de la infancia. Si miramos alrededor, veremos que el conflicto de la infancia (niños vulnerables, explotados laboralmente, vagabundos) presenta rostros incomparables, pero siempre sin resolver. El “problema de la infancia” potenció a principios del siglo XX un amplio movimiento pedagógico, impulsó leyes de alfabetización y educación obligatoria, normas represivas contra la prostitución, casas de acogida, asilos y familias. Frente al abandono y la marginalidad infantil, las palabras clave eran educación y trabajo, lo que se traducía en protección social y familia. Y estas estrategias podían tener en toda Europa connotaciones más o menos laicas o claramente religiosas. Se mire como se mire, la dimensión problemática de la infancia se construye de un modo peculiar en cada momento histórico. Y el nuestro no es una excepción. La pérdida de referentes de autoridad, la desaparición de los arquetipos familiares, la ausencia de valores sólidos, son factores que afectan seriamente a la infancia actual. Diagnosticar hoy el “problema de la infancia” parece harto más complicado que lo era antaño, y el bienestar social o económico no garantiza el desarrollo y la formación. Los potenciales factores formativos son tan fuertes como las amenazas. La salud infantil ya no es principalmente un problema físico o de salud, sino de desarrollo psicológico y armonía social. Necesitamos urgentemente una nueva dimensión pedagógica que trascienda la escuela y la familia tradicionales. Porque la infancia es el futuro y nos la estamos jugando.  

Seguir leyendo »

Estètica, mediàtica ... reformisme social?

El futur del govern de Pedro Sánchez es pinta incert. En tots els mitjans i tertúlies s'emfatitza la minoria parlamentària i molts auguren que el fracàs abocarà aviat a un avançament electoral. L'estratègia polític-mediàtica que ha guiat els nomenaments de l'equip ministerial -en directe i en diferit-, ha generat rius de tinta i una presència aclaparadora als mitjans. Aquest és el primer èxit de Sánchez. A primera vista, el govern sembla sintetitzar l'estètica renovadora i juvenil a l'estil Ciutadans, amb una mica de frivolitat mediàtica, i un programa polític de frases curtes, que en bona mesura podria assumir Podem.

Vivim temps de caducitat programada i compromisos efímers a l’estil de Groucho Marx: "aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc d'altres". Manen les enquestes. El paisatge de fons, el bosc ocult darrere dels arbres o ministres, no és altre que l'àrdua transformació de la societat espanyola, i aquesta no és una qüestió estètica ni mediàtica. El reformisme social que necessitem no consisteix a retallar serveis públics i drets civils, sinó a transitar des de la precarietat, i la desigualtat creixent cap a cotes més altes de llibertat, justícia social i benestar en tots els àmbits. A redistribuir la riquesa. Aconseguir-ho en temps convulsos no és senzill, però, com va escriure Dante Alighieri: "Els llocs més foscos de l'infern estan reservats als que pretenen ser neutrals en temps de crisi moral."

Seguir leyendo »

Estética, mediática… reformismo social?

El futuro del gobierno de Pedro Sánchez se pinta incierto. En todos los medios y corrillos se enfatiza la minoría parlamentaria y muchos auguran que el fracaso abocará pronto a un adelanto electoral. La estrategia político-mediática que ha guiado los nombramientos del equipo ministerial -en directo y en diferido-, ha generado ríos de tinta y una presencia abrumadora en los medios. Ese es el primer éxito de Sánchez. A primera vista, el gobierno parece sintetizar la estética renovadora y juvenil al estilo Ciudadanos, con una pizca de frivolidad mediática, y un programa político de frases cortas, que en buena medida podría asumir Podemos.

Vivimos tiempos de caducidad programada y compromisos efímeros al estiolo de Groucho Marx: “ estos son mis principios, pero si no le gustan tengo otros”. Mandan las encuestas. El paisaje de fondo, el bosque oculto detrás de los árboles o ministras y ministros, no es otro que la ardua transformación de la sociedad española, y esa no es una cuestión estética ni mediática. El reformismo social que necesitamos no consiste en recortar servicios públicos y derechos civiles, sino en transitar desde la precariedad, y la desigualdad creciente hacia cotas más altas de libertad, justicia social y bienestar en todos los ámbitos. Redistribuir la riqueza. Lograrlo en tiempos convulsos no es sencillo, pero, como escribió Dante Alighieri: “Los lugares más oscuros del infierno están reservados a quienes pretenden ser neutrales en tiempos de crisis moral.”

Seguir leyendo »