eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Josep L. Barona

Doctor en Medicina, catedrático de historia de la ciencia en la Universitat de València y miembro del Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia López Piñero.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 5

Fabricar ignorància

Fa una década, al seu llibre "Agnotology. The making and unmaking of ignorance (2008) "(Agnotologia. Construir i desconstruir la ignorància) els historiadors de la ciència Robert Proctor i Londa Schiebinger proposaven reflexionar el que desconeixem i per què ho desconeixem. Què és el que manté viva la ignorància i la fa servir com un instrument polític? Més enllá de l’interés tradicional de la història per la construcció del coneixement humà, amb el neologisme “agnotologia” proposaven historiar la ignorancia: per què no sabem el que ignorem? La seva reflexió aporta nombrosos casos en què la ignorància és quelcom més que una simple absència de coneixement; també és el resultat d'estratègies d’ocultació, confusió i desinformació, que amaguen interessos econòmics i polítics. La ignorància té una història i una geografia política; també és conseqüència de campanyes ben orquestrades d'engany, falsedat i post-veritat que creixen espectacularment en els darrers temps. Sembrant dubtes sobre el coneixement se li fa perdre credibilitat. La indústria del tabac, per exemple, davant el desastre que suposava per als seus interessos comercials les polítiques en contra del tabaquisme i les evidències que perjudica la salut i eleva la mortalitat, va proclamar: "El dubte és la nostra arma". El mateix es pot dir del desastre del canvi climàtic i el deteriorament mediambiental, l’evolucionisme biològico, la negació del genocidi franquista o l’extermini de cultures indígenes. Sembrar dubtes i negar l’evidència és la tàctica més antiga per desinformar, confondre i propagar la ignorància. La ignorància també s’exten als secrets militars, els paradisos fiscals i les trampes del poder financer o dels serveis d’intel·ligència, que operen més enllà de la llei.

En temps de post-veritat, internet i xarxes socials, fabricar ignorància ha esdevingut un gran aparell de poder i manipulació. És fàcil descobrir una indústria i una política que fabrica i difon mentides, posa en dubte el coneixement, confon i crea addiccions. Proctor ha indagat com la ignorància es genera activament a través de coses com el secretisme en els avenços científics militars o per mitjà d'estratègies polítiques. El coneixement no només es crea, també s’oculta i s’obstrueix. Com els ídols i les veritats.

Seguir leyendo »

Fabricar ignorancia

Hace una década, en su libro “Agnotology. The making and unmaking of ignorance (2008)” (Agnotología. Construir y deconstruir ignorancia) los historiadores de la ciencia Robert Proctor y Londa Schiebinger proponían reflexionar sobre lo que desconocemos y por qué lo desconocemos. ¿Qué es lo que mantiene viva la ignorancia y la usa como un instrumento político? Más allá del interés tradicional de la historia por la construcción del conocimiento humano, con su neologismo “agnotología” proponían historiar la ignorancia: ¿por qué no sabemos lo que ignoramos? Su reflexión aporta numerosos casos en los que la ignorancia es algo más que una simple ausencia de conocimiento; también es el resultado de estrategias de ocultación, desinformación y confusión, que ocultan intereses económicos y políticos. La ignorancia tiene una historia y una geografía política; también es consecuencia de campañas bien orquestadas de engaño, falsedad y post-verdad que están creciendo espectacularmente en los últimos tiempos. Sembrando dudas sobre el conocimiento y quien lo produce se consigue que pierda credibilidad. La industria del tabaco, por ejemplo, ante la debacle que suponía para sus intereses comerciales las políticas contra el tabaquismo y la evidencia de que perjudica la salud y eleva la mortalidad, proclamó: "La duda es nuestra arma". Otro tanto sucede con el cambio climático y el deterioro medioambiental, el evolucionismo biológico, la negación del genocidio franquista o el exterminio de culturas indígenas. Sembrar dudas y negar la evidencia es la táctica más antigua para desinformar, confundir y propagar la ignorancia. La ignorancia también se extiende a los secretos militares, los paraísos fiscales y las estratagemas del poder financiero o de los servicios de inteligencia, que operan más allá de la ley.

En tiempos de post-verdad, internet y redes sociales, fabricar ignorancia se ha convertido en una gran plataforma de poder y manipulación. Es fácil advertir una industria y una política que fabrican y difunden bulos, ponen en cuestión el conocimiento, confunden y crean adicciones. Proctor ha indagado cómo la ignorancia se genera activamente a través de cosas como el secretismo en los avances científicos militares o por medio de estrategias políticas. El conocimiento no solo se crea, también se oculta y se obstruye. Como los ídolos y las verdades.

Seguir leyendo »

Flaubert i el supermercat

Se m'escapa amb quina finalitat els empresaris celebren els seus congressos, més enllà del que suposa l'acte social i el consegüent impacte mediàtic-mercantil. Vivim en un món d'aparences i de mercaderies, el que ve a ser el mateix. Al 21 congrés de l'empresa familiar, celebrat a València fa uns dies, el reeixit propietari d'una cadena de supermercats animava els empresaris a sortir de l'armari, millorar la seva imatge, i donar la cara per guanyar prestigi davant la societat. L'expressió "sortir de l'armari" és seua. Argumentava que els empresaris han de convèncer els ciutadans que la seua funció és crear riquesa perquè "com més empresaris hi ha, més rica és una societat».

Els que ja van sortir de l'armari des que va començar la crisi allà pel 2008 són els banquers, el poder financer. Ara tothom coneix ben bé els seus mètodes, els seus valors i els seus objectius. Després de l'escàndol que ha generat l'impost als actes jurídics documentats de les hipoteques, la descarada permuta entre els bancs i el poder judicial, s'ha esfumat definitivament davant els ulls de la ciutadania qualsevol vestigi d'armari on amagar-se. El cop de mà de la banca i la reacció còmplice del Tribunal Suprem han tret de l'armari els vincles entre política, poder financer i poder judicial. L'enorme transcendència pública del succés ha revelat que més enllà de la retòrica de la tècnica jurídica hi ha profundes complicitats. L'aritmètica comptable que transmet aquest relat és senzilla: la riquesa que creen els empresaris, la gestionen els banquers i la protegeix el poder judicial.

Seguir leyendo »

Flaubert y el supermercado

Se me escapa con qué finalidad los empresarios celebran sus congresos, más allá de lo que supone el acto social y el consiguiente impacto mediático-mercantil. Vivimos en un mundo de apariencias y de mercancías, lo que viene a ser lo mismo. En el 21 congreso de la empresa familiar, celebrado en Valencia hace unos días, el exitoso propietario de una cadena de supermercados animaba a los empresarios a salir del armario, lavar su imagen, y dar la cara para ganar prestigio ante la sociedad. La expresión “salir del armario” es suya. Argumentaba que los empresarios deben convencer a los ciudadanos de que su función es crear riqueza porque “cuantos más empresarios hay, más rica es una sociedad".

Los que ya salieron del armario desde que comenzó la crisis allá por el 2008 son los banqueros, el poder financiero. Ahora todo el mundo conoce bien sus métodos, sus valores y sus objetivos. Tras el escándalo que ha generado el impuesto a los actos jurídicos documentados de las hipotecas, el descarado cambalache entre los bancos y el poder judicial ha esfumado definitivamente ante los ojos de la ciudadanía cualquier vestigio de armario donde esconderse. El golpe de mano de la banca y la reacción cómplice del Tribunal Supremo han sacado del armario los vínculos entre política, poder financiero y poder judicial. La enorme trascendencia pública del suceso ha desvelado que tras la retórica de la técnica jurídica hay profundas complicidades. La aritmética contable que transmite este relato es sencilla: la riqueza que crean los empresarios, la gestionan los banqueros y la protege el poder judicial.

Seguir leyendo »

Errades divines

Diuen que, en la seua primera aparició televisada a les portes de casa, només conèixer-se la victòria en les eleccions brasileres, Bolsonaro va prendre les mans dels membres del seu equip de campanya que l'envoltaven, va tancar els ulls i va resar. Va declarar haver estat elegit per déu. Són coses que succeeixen. Com també que mesos abans de ser elegit president dels Estats Units, en plena campanya electoral de 2016, Trump va declarar a la CNN: "Tinc una excel·lent relació amb déu". Em pregunto si van ser també els savis consells i la guia del totpoderós els que el van portar a la victòria. Déu de vegades pren partit per opcions difícils de comprendre per a una intel·ligència humana tan limitada i imperfecta com és la meva. Sempre m'ha costat comprendre per què el 1936 déu es va posar del costat dels colpistes, d'aquell grup sanguinari que llançava vives a la mort i proclames contra la intel·ligència. Els mediadors de déu a la terra van fer després de majordoms per acompanyar els genocides fins al temple sagrat sota el pal·li. Seua és la litúrgia amb tot el seu seguici. Ara el Secretari d'Estat del Vaticà diu que no es pronuncia sobre el destí de les restes del dictador. Ve a dir que déu s'inhibeix, que s'absté o vota en blanc. Això de votar mai ha estat lo seu. Eduardo Galeano es feia ressò, en un llibre de proverbis, d'una frase amb la qual un antropòleg americà va resumir la conquesta en boca d'un indígena: "Van arribar els conqueridors. Ells portaven la Bíblia i nosaltres teníem les terres. I ens van dir: «Tanqueu els ulls i reseu». I quan vam obrir els ulls, ells tenien les terres i nosaltres teníem la Bíblia. "

He cavil·lat bastant sobre tot això. I em desconcerta tant disbarat. Veig que en nom de déu es va destruir el patrimoni intel·lectual més gran de l'Antiguitat occidental: l’art, la ciència i la filosofia clàssiques. També en el seu nom es va cremar a la foguera tants dissidents. Encara avui alguns guerrers en nom de déu sembren arreu del món el terror i la mort. Caps tallats davant les càmeres, metrallaments i atropellaments indiscriminats, bombes en trens plens de ciutadans, esquarteraments en ambaixades. Resen a Déu els qui, en nom seu, vulneren els drets humans. És una gran tragèdia per a déu i per als qui tenen de guia el déu bo i savi. Déu té un gran problema amb els qui l’utilitzen per assolir fins perversos. No deu estar gens content en comprovar com s'apropien d'ell pederastes, assassins, mafiosos, tramposos i delinqüents de tota mena. Tants com fan d'ell un argument contra la llibertat, un pretext per a la violència. Déu no ha tingut sort amb els qui en la terra parlen en el seu nom, amb els seus hermeneutes malintencionats. Sospite que està furiós amb tots aquells que el fan servir com a instrument repressiu de dominació, que són dimonis amb màscara de querubí. Pensant-ho bé, crec que déu és comprensiu i entén, com jo, el sentit de la indignada blasfèmia de l'actor Willy Toledo.

Seguir leyendo »

Errores divinos

Dicen que, en su primera aparición televisada a las puertas de casa, nada más conocerse su victoria en las elecciones brasileñas, Bolsonaro tomó las manos de los miembros de su equipo de campaña que le rodeaban, cerró los ojos y rezó. Declaró haber sido elegido por dios. Son cosas que suceden. Como también que meses antes de ser elegido presidente de los Estados Unidos, en plena campaña electoral de 2016, Trump declaró a la CNN: “Tengo una excelente relación con dios”. Me pregunto si fueron también los sabios consejos y la guía del todopoderoso los que le llevaron a la victoria. Dios a veces toma partido por opciones difíciles de comprender para una inteligencia humana limitada e imperfecta como es la mía. Siempre me ha costado comprender por qué en 1936 dios se puso del lado de los golpistas, de aquel grupo sanguinario que lanzaba vivas a la muerte y proclamas contra la inteligencia. Los mediadores de dios en la tierra hicieron después de mayordomos para acompañar a los genocidas hasta el templo sagrado bajo el palio. Suya es la liturgia con todo su boato. El Secretario de Estado del Vaticano dice que no se pronuncia sobre el destino de los restos del dictador. Viene a decir que dios se inhibe, que se abstiene o vota en blanco, vamos. Eso de votar nunca ha sido lo suyo. Eduardo Galeano se hacía eco, en un libro de proverbios, de una frase con la que un antropólogo americano resumió la conquista en boca de un indígena: “Llegaron los conquistadores. Ellos traían la Biblia y nosotros teníamos las tierras. Y nos dijeron: «Cierren los ojos y recen». Y cuando abrimos los ojos, ellos tenían las tierras y nosotros teníamos la Biblia.”

He cavilado bastante sobre todo esto. Y me desconcierta tanto desatino. Veo que en nombre de dios se destruyó el patrimonio intelectual más grande de la Antigüedad: el arte, la ciencia y la filosofía clásicas. También en su nombre se quemó en la hoguera a tantos disidentes. Aún hoy algunos guerreros en nombre de dios siembran por todo el mundo el terror y la muerte. Cabezas cortadas ante las cámaras, ametrallamientos y atropellamientos indiscriminados, bombas en trenes repletos de ciudadanos, descuartizamientos en embajadas. Rezan a dios quienes, en su nombre, vulneran los derechos humanos. Es una gran tragedia para dios y para quienes tienen como guía al dios bueno y sabio. Dios tiene un problema con quienes lo utilizan para lograr fines perversos. No debe de estar contento al comprobar cómo se apropian de él pederastas, asesinos, mafiosos, tramposos y delincuentes de todo pelaje. Tantos como hacen de él un argumento contra la libertad, un pretexto para la violencia. Dios no ha tenido suerte con quienes en la tierra hablan en su nombre, con sus hermeneutas malintencionados. Sospecho que está furioso con quienes le usan como instrumento represivo de dominación, que son demonios con máscara de querubín. Pensándolo bien, creo que dios es comprensivo y, como yo, entiende el sentido de la indignada blasfemia del actor Willy Toledo.

Seguir leyendo »

Pertinença

Sovint veiem la identitat i la pertinença a una nació o comunitat en termes genètics, religiosos o de reproducció biològica. Recentment recordava la demògrafa Anna Cabré, en una atractiva conferència que inaugurava el curs a l'Institut d'Estudis Catalans, el relat de Claude Levi-Strauss en Tristes tròpics (1955) sobre diversos pobles de l'Amazònia que sent monògams sentien un fàstic profund per la procreació, practicaven l'avortament i l'infanticidi i es perpetuaven mitjançant expedicions guerreres per procurar-se nens nascuts en altres pobles que ells adoptaven per garantir la seua supervivència. Només un 10% dels guaycurú pertanyia al grup per sang. Els nens eren adoptats per famílies que els confiaven a altres per la seva educació, i romanien pintats completament de negre fins als 14 anys, fora de la comunitat fins que, després d'un ritual d'iniciació, eren rentats, afaitats i els seus cossos pintats. Des de llavors eren les pintures corporals les que els atorgaven una nova identitat com a membres del grup.

La intel·ligent reflexió de Cabré sobre la identitat qüestionava l'estès prejudici que l'emigració fa perillar la perpetuació de les nacions i degrada la seva identitat. Davant d'una concepció de la identitat i la pertinença basada en la reproducció biològica i els gens, contraposava el paper fonamental de la cultura. En néixer som portadors d'una identitat genètica, però només la cultura, la integració d'idees, coneixements, valors, creences i pautes de conducta ens identifica com a individus i com a membres d'una comunitat que comparteix tot això. Enfront de la diversitat de gens i procedències, la pintura corporal dels guaycurú esdevé la metàfora de la identitat.

Seguir leyendo »

Pertenencia

A menudo vemos la identidad y la pertenencia a una nación o comunidad en términos genéticos, religiosos o de reproducción biológica. Recientemente recordaba la demógrafa Anna Cabré, en una atractiva conferencia que inauguraba el curso en el Institut d’Estudis Catalans, el relato de Claude Levi-Strauss en Tristes trópicos (1955) sobre diversos pueblos de la Amazonia que siendo monógamos sentían un asco profundo por la procreación, practicaban el aborto y el infanticidio y se perpetuaban mediante expediciones guerreras para procurarse niños nacidos de otros pueblos que ellos adoptaban para garantizar la supervivencia del grupo. Solo un 10% de los guaycurú pertenecía al grupo por sangre. Los niños eran adoptados por familias que los confiaban a otros para su educación,  y permanecían pintados completamente de negro hasta los 14 años, fuera de la comunidad hasta que, tras un ritual de iniciación, eran lavados, afeitados y sus cuerpos pintados. Desde entonces eran las pinturas corporales las que les otorgaban una nueva identidad como miembros del grupo.

La inteligente reflexión de Cabré sobre la identidad cuestionaba el extendido prejuicio de que la emigración hace peligrar la perpetuación de las naciones y degrada su identidad. Frente a una concepción de la identidad y pertenencia a un grupo basada en la reproducción biológica y los genes, contraponía el papel fundamental de la cultura. Al nacer somos portadores de una identidad genética, pero solo la cultura, la integración de ideas, conocimientos, valores, creencias y de pautas de conducta nos identifica como individuos y como miembros de una comunidad que comparte todo ello. Frente a la diversidad de genes y procedencias, la pintura corporal de los guaycurú se convierte en la metáfora de la identidad.

Seguir leyendo »

Contes de reis i princeses

En els últims temps el feminisme ha lliurat una àrdua batalla contra el relat sentimental de l'amor romàntic, perquè la seua retòrica pot conduir a la submissió de la dona. En certa manera, el príncep blau ha caigut del pedestal en l'imaginari sentimental femení. El significat de les icones es transforma conforme la percepció social els desemmascara i reinterpreta. Quant la dona ha pres la paraula, l'admirat “don juan” i el príncep somiador han transformat la seva faç: d'heroi a monstre generador de violència, submissió i maltractament. Tota emancipació implica subvertir l'ordre i, en el nostre cas, això passa per desterrar al príncep de la casa, al senyor feudal de la família, al dèspota autoritari de la direcció empresarial o acadèmica, en definitiva, a tot aquell legitimat mitjançant ancestrals tradicions de domini.

Si gran part de la ciutadania ha estat capaç de rebel·lar-se contra la tirania del príncep en l'àmbit familiar i contra les seues seqüeles en forma de violència domèstica, si ho ha fet en nom dels drets, la igualtat, la llibertat i el respecte, per què no acabar també amb la impunitat del príncep en l'àmbit social, ideològic o fins i tot religiós? Sobre això també el feminisme pot ser una força emancipadora, capaç de transformar aquest univers nostre tan contradictori, ple de resistències i anacronismes.

Seguir leyendo »

Cuentos de reyes y princesas

En los últimos tiempos el feminismo ha librado una ardua batalla contra el relato sentimental del amor romántico, porque su retórica puede conducir al sometimiento de la mujer. En cierto modo, el príncipe azul se ha caído del pedestal en el imaginario sentimental femenino. El significado de los iconos se transforma conforme la percepción social los desenmascara y reinterpreta. En cuanto la mujer ha tomado la palabra, el admirado donjuán y el príncipe soñador han transformado su faz: de héroe a monstruo generador de violencia, sometimiento y maltrato. Toda emancipación implica subvertir el orden y, en nuestro caso, eso pasa por desterrar al príncipe de la casa, al señor feudal de la familia, al déspota autoritario de la dirección empresarial o académica, en definitiva, a todo aquel, cuya única legitimación procede de ancestrales tradiciones de dominio.

Si gran parte de la ciudadanía ha sido capaz de rebelarse contra la tiranía del príncipe en el ámbito familiar y contra sus secuelas en forma de violencia doméstica, si lo ha hecho en nombre de los derechos, la igualdad, la libertad y el respeto, ¿por qué no acabar también con la impunidad del príncipe en el ámbito social, ideológico o incluso religioso? A ese respecto también el feminismo puede ser una fuerza emancipadora, capaz de transformar este universo nuestro tan contradictorio, lleno de resistencias y anacronismos.

Seguir leyendo »