Caducats

En el termini de quatre dècades, les expectatives que va acollir la societat espanyola des dels últims anys del franquisme respecte al canvi de règim i la democràcia s'han transformat radicalment. La controvertida transició no només va orientar el rumb cap a una societat oberta, dotada d'un marc institucional i jurídic democràtic, inspirat en el model europeu; aquella modèlica transició també es va anar convertint en un pou de renúncies i contradiccions, en un complicat procés de negociacions on van pesar massa els llasts del règim franquista. Una transició acotada a la mida de les forces vives (polítiques, econòmiques, ideològiques) del vell règim i els seus òrgans d’intervenció. Acomodar-se a allò que va poder donar de si la transició va ser un dur aprenentatge de la decepció. O potser no es va obviar el referèndum imprescindible sobre el model d'estat heretat del franquisme, la monarquia parlamentària? O no va ser un truc de prestidigitació l'engany de l'entrada a l'OTAN? Un bany de realisme esmorteït per la il·lusió d'integrar-se a Europa, consolidar un model polític obert i plural i espantar els fantasmes del colpisme i la contrareforma. Però no és la meua intenció passar comptes amb la transició, ni amb els que van defraudar les nostres expectatives. Massa ja s'ha polemitzat sobre això.

Després de més de quatre dècades, el nou règim del 1978 ha envellit malament. S'ha consolidat un model polític en un context europeu en crisi, però la qualitat democràtica, la dinàmica institucional, la transparència i els mecanismes de control són escandalosament ineficaços. Cada dia comprovem que la xarxa de complicitats i influències entre les elits financeres, les corporacions econòmiques, els protagonistes de la política institucional i les institucions de l'Estat han teixit un embull difícil de desentranyar i aclarir.

La constitució del 78 va deixar oberts massa assumptes que ningú no ha estat capaç de tancar i seguim vivint en una ridícula provisionalitat, envoltats d'anacronismes i obsolescències. Fa dècades que es parla de la necessitat de debatre el model territorial, l'injust model de finançament de les autonomies; el CGPJ és un fòssil anacrònic al servei dels interessos més conservadors, no hi ha un debat polític sobre els privilegis dels parlamentaris, l'església continua sense pagar impostos i la monarquia continua gaudint d'immunitat penal i moral. No s'ha consolidat un model educatiu públic i encara menys universitari o de recerca. La sanitat pública segueix aquí i allà amenaçada pel fantasma del lucre privatitzador.

Les intervencions dels parlamentaris provoquen vergonya i la transformació de la política en un joc d'escenaris de representació teatral dissenyats des de la propaganda i el màrqueting expressen la decadència dels arguments, la pobresa de la política i la penúria dels actors. Avui ressuscita el franquisme més ranci amb toreros incultes que tenen com a objectiu ofegar la cultura i els seus pilars institucionals; proliferen els murris i corruptes, els líders de la colla, que aprofiten els seus privilegis per robar o evadir impostos. I els líders renovadors dels partits d'esquerra semblen joves promeses recent graduades d'una escola de negocis, quan no falleres majors cridant al pirotècnic que comence la mascletà. Ni una sola idea. Aquest és el nivell. 'A la merda', va esclatar fa vint-i-sis anys Fernando Fernán Gómez fart de tanta insensatesa, aquesta que avui no té límits ni complexos.