eldiario.es

9

Vicent Baydal

Doctor en Història. Medievalista i expert en parlamentarisme i identitats col·lectives. Premi Ferran Soldevila d'estudis històrics i Raimon Noguera d'història medieval en 2011. Actualment és membre de la Universitat d'Oxford, on desenvolupa un projecte de recerca comparada en història política baixmedieval. És autor del blog Vent d Cabylia

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 0

¿Valencianista, tu?

Hi havia un temps, no massa llunyà, en què dir-se «valencianista» era mal vist dins del nacionalisme valencià: «¿Valencianista, tu? ¿Del Blavència Club de Futbol?», et podien arribar a preguntar sense astorar-se. Havent-se decantat teòricament per construir els Països Catalans i recuperar una pretesa unitat nacional catalana primigènia, els veritables nacionalistes valencians cediren el camp simbòlic del «valencianisme» a l’espanyolisme regionalista, aquell que, omplint-se la boca de valenciania, se sotmetia a les ordres de Madrid, aprofundia la provincialització identitària, interrompia la transmissió generacional del valencià i únicament centrava els seus esforços a evitar un imaginari perill català. El seu era un valencianisme que casava molt bé amb la definició exclusivament folklòrica que encara en fa el diccionari de la Real Academia Española: «amor o apego a las cosas características o típicas de Valencia».Afortunadament, en la darrera dècada les coses han canviat de manera considerable. Els valencianistes ja no som únicament els aficionats al València C.F., sinó també els que pertanyem al «moviment que reivindica els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura», tal com acaba de definir «valencianisme» el flamant diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La mateixa existència d’esta institució des de fa 15 anys és també un símbol de la centralitat que ha adquirit el marc valencià en les qüestions relatives a la nostra identitat. Si per a la institució normativa espanyola els valencianistes no som més que una particularitat accidental, afectiva, per a la valenciana som tot un moviment de caràcter ideològic, polític i cultural. És la gran diferència entre comptar amb institucions pròpies i no fer-ho: que fins i tot la definició dels mots pot ajustar-se amb major precisió a la realitat social nostrada.El mateix passa amb la paraula «nacionalisme», que la RAE connota subjectivament amb finalitats dubtoses, «ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas», mentre que és definida de manera impecablement objectiva per l’AVL: «ideologia i moviment polític que es basa en la presa de consciència d'una comunitat de formar una nació i que reivindica el dret de constituir-se en un Estat independent». Eixe és precisament l’objectiu de qualsevol nacionalisme sense estat del món: reivindicar l’autodeterminació d’un determinat poble que és considerat una nació, com així ho fan el nacionalisme basc, català, escocés, flamenc, etc. L’horitzó final del nacionalisme valencià, si més no en la seua definició lingüística estricta, no pot ser un altre: considerar els valencians una comunitat nacional i reclamar un Estat per a ells. És, evidentment, una forma de dur el «valencianisme» fins a les darreres conseqüències: en el món en què vivim tindre un Estat propi seria la millor manera de «reivindicar els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura».Per això, quan em pregunten si sóc «valencianista» responc que «sí, i ben orgullós». Per això, quan em pregunten si sóc «nacionalista valencià» responc que «sí, i ben orgullós». Trobe que és la millor manera d’estimar els valencians i la llengua i la cultura valencianes, i vetlar pel seu futur, molt més enllà dels amors superficials, efímers i folklòrics d’aquells que durant molt de temps s’han dit «valencianistes», però en realitat no ho eren.

Este article ha segut originalment publicat per la Fundació Nexe.

Seguir leyendo »

Les paraules i les coses: província, país i comarca

Etimològicament, «província» és una paraula lletja: ve del llatí «pro vincere» i designava els territoris conquerits per Roma, subjugats a foc i ferro pels soldats de l’exèrcit republicà o imperial. Una província era, literalment, un país vençut. L’origen etimològic de «país», en canvi, és molt més bonic: del mateix llatí «pagus», com «pagés», denominava els districtes del camp, de la ruralia, de la terra. Hi havia una profunda connotació tel·lúrica en la seua utilització. Més tard va aparéixer la paraula «comarca», que definia les zones situades al costat de la «marka», un nom d’origen germànic que significava senyal, límit, frontera. Un sentit, per tant, merament geogràfic i utilitari.

Seguir leyendo »

L'escòria del valencianisme

Em desdejune amb "El nudo valenciano", un article publicat pel membre del comité executiu provincial del PP de València, José Morgan, en què justifica la "inevitabilitat" del tancament de RTVV: Alberto Fabra no hauria pres "una decisión de este calado y con una carga de antipopularidad tan grande si ésta no fuera inevitable". Això és com dir que la instauració d'una dictadura és irremeiable, ja que és una determinació de gran calat i clarament impopular. Un argument demagògic, vaja. Un sofisma en estat pur, com el del mateix Fabra indicant que, si no liquida RTVV, haurà de tancar col·legis i hospitals. ¿Segur? ¿És l'única opció? Diu que no té els 40 milions necessaris per a assegurar-ne la continuïtat i, en canvi, vol gastar-ne 105 en clausurar-la. Al mateix temps, els pressupostos de la Generalitat Valenciana han destinat enguany 310 milions a la Ciutat de les Arts i de les Ciències i fins a 50 milions a la Societat de Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana, destinada a promocionar màsters de golf, tornejos d'hípica, regates i altres mandangues que s'han mostrat clarament deficitàries i una presa de pèl per a tots els valencians. ¿A què juguem, doncs?

No podrem negar, en tot cas, que d'una manera o una altra a Fabra ja se'l veia vindre. Des que passà a convertir-se en president de la Generalitat Valenciana en trista substitució de l'imputat Camps, no s'ha dedicat a una altra cosa que a anar liquidant l'autonomia i el benestar dels valencians, impel·lit per l'herència rebuda de 16 anys de govern popular i el maltractament financer i polític d'un Estat espanyol davant el qual no ha sabut fer altra cosa que acatxar el cap. Encara més penosa i irritant des d'un punt de vista del nacionalisme valencià és la reacció de l'anomenat sector valencianista del PP, eixos que no s'han cansat de repetir que els populars representaven la defensa dels interessos del poble valencià. Així ho ha manifestat repetidament el mateix Morgan, identificant el projecte polític de Fabra amb el New Dealde Roosevelt (!), un pretés tracte amb els ciutadans "basado en la defensa de los intereses valencianos". En una altra ocasió,esmentant-me com un referent, afirmava creure decididament en el poble valencià i advocava per la "defensa de nuestro autogobierno, un derecho primigenio de los valencianos que en sí mismo representa nuestra existencia como pueblo desde hace ocho siglos".

Seguir leyendo »