Les paraules i les coses: província, país i comarca

Etimològicament, «província» és una paraula lletja: ve del llatí «pro vincere» i designava els territoris conquerits per Roma, subjugats a foc i ferro pels soldats de l’exèrcit republicà o imperial. Una província era, literalment, un país vençut. L’origen etimològic de «país», en canvi, és molt més bonic: del mateix llatí «pagus», com «pagés», denominava els districtes del camp, de la ruralia, de la terra. Hi havia una profunda connotació tel·lúrica en la seua utilització. Més tard va aparéixer la paraula «comarca», que definia les zones situades al costat de la «marka», un nom d’origen germànic que significava senyal, límit, frontera. Un sentit, per tant, merament geogràfic i utilitari.

Passa de vegades que el sentit pristí dels mots perdura en els seus matisos i encara hui revela coses. És exactament el que succeeix amb estes tres paraules aplicades al cas dels valencians. Quan el regne de València desaparegué el 1707 com a conseqüència de la victòria de Felip V en la Guerra de Successió, esdevingué una província d’Espanya, que posteriorment fou esquarterada en les actuals tres províncies per decisió del Secretari d’Estat Cea Bermúdez el 1833, a l’inici del procés de construcció de l’Estat liberal espanyol. Amb tot, un segle després l’efervescència del valencianisme polític durant la Segona República féu que s’encunyara el terme País Valencià per a superar aquella divisió arbitrària. Del cor del poble valencià sorgí l’esperança de recuperar la unitat política llegada per la Història i precisament llavors es plantejaren les primeres propostes de divisió comarcal, formulades per a administrar de manera més coherent i racional el territori.

Les comarques són un factor d’unitat dins de la gran diversitat valenciana. No debades, tenim un país molt heterogeni. Tot i la història que ens uneix i l’existència d’una sèrie de trets comuns que ens particularitzen com a valencians, unes zones són prou diferents de les altres, ja siga en aspectes orogràfics, climatològics, lingüístics, etnogràfics, paisatgístics o de geografia urbana. El fet comarcal, per contra, és molt homogeni en tots els sentits i, en conseqüència, resulta una excel·lent base per a una gestió pública racional i eficient. El franquisme, tanmateix, arrasà amb tota esperança republicana de comarcalització i es dedicà a consolidar i aprofundir el govern centralitzat que havia heretat de l’Espanya borbònica. Com succeïa des de 1833, els governadors civils i les diputacions provincials corresponents exerciren com a mera corretja de transmissió del que es decidia a Madrid.

L’adveniment del règim democràtic significà, no obstant, un canvi important amb l’establiment, ja en la dècada de 1980, d’una administració territorial descentralitzada, l’autonòmica, que es fonamentava en l’existència d’uns territoris històrics anteriors. L’antic regne de València, amb l’impuls dels que havien recuperat la noció de país, esdevingué novament un territori unitari autogovernat per la seua pròpia gent. Com sabem, però, l’espenta inicial no fou suficient. La idea de País Valencià fou reemplaçada ràpidament per la de Comunitat Valenciana i el desplegament autonòmic avançà amb un perfil molt baix: la llei de comarcalització prevista per l’Estatut de 1982 no arribà a desenvolupar-se mai, per exemple, i l’herència de les províncies fou assumida plenament. Pensades per a unes altres circumstàncies, les diputacions provincials, amb les notables transferències rebudes de l’Estat, passaren a exercir tasques de suport als municipis, clarament infrafinançats. Al remat, però, exerceixen poques funcions i moltes de les que fan, en el terreny de la cultura o de les infraestructures, se solapen amb les d’altres administracions.

Mentre les expectatives de creixement no han cessat, no hi ha hagut excessius problemes: s’ha anat fent per inèrcia. Però, ara que la crisi ha deixat en evidència que moltes coses fallaven, veus autoritzades, com les del geògraf Joan Carles Membrado o el professor de Dret administratiu Andrés Boix, reclamen un canvi profund en busca de la racionalització, l’eficàcia i la transparència. Boix, en concret, acaba de publicar l’assaig Una nova planta per als valencians, en què proposa quatre punts bàsics: a) Una millora de la Generalitat que passaria per l’obtenció d’un finançament autonòmic just, la disseminació territorial de les institucions autonòmiques, la selecció exigent de funcionaris i la contractació de treballadors públics. b) La desaparició de la burocràcia provincial, de manera que les funcions de suport als municipis de les diputacions serien assumides per la Generalitat i s’evitarien duplicitats. c) El reforçament del règim local amb una reforma del finançament municipal que permetria l’aprofundiment de les competències dels ajuntaments. d) La incentivació dels sistemes de gestió comuna entre diversos municipis que oferirien servicis col·lectius a determinades zones.

En este darrer àmbit segurament prendrien força els mancomunaments comarcals, ja que les comarques presenten una homogeneïtat forta i solen tindre interessos específics que elles mateixes podrien gestionar. En definitiva, la nova planta proposada per Andrés Boix, perfectament compatible amb l’actual sistema jurídic constitucional, resulta una aportació cabdal per al debat sobre la millora de l’administració pública. En compte d’actuar dins l’encotillament d’unes demarcacions creades per a unes funcions que ja no existeixen, com les províncies, reforça la idea de país, de territori històric que encara uneix els valencians, i s’acomoda a les necessitats reals dels ciutadans, és a dir, la dels servicis que se’ls han d’oferir a nivell municipal i en un àmbit un poc més ampli, d’espectre comarcal o intercomarcal. El concepte de «província», com antigament, destil·la encara un matís nociu per al futur dels valencians. Els de «país» i «comarca», en canvi, van en plena en consonància amb el seu origen etimològic respectiu, vinculat a la terra i la geografia. Les paraules i les coses.

Este article ha segut originalment publicat per la Fundació Nexe. Fundació Nexe