El monument de Ramón de Soto

Caminem per la ciutat sense mirar el nostre entorn. I així som capaços de passar per l’avinguda d’Aragó i no veure el Monument als morts de la Riuada de València de Ramón de Soto. Els humans podem incorporar a la nostra memòria més immediata una ruta habitual, i defugir cognitivament allò que no ens interessa o pertorba. Sols això explica que ningú veja el colossal monument de Ramón De Soto, que ningú pense que allò significa alguna cosa, que aquella estructura de formigó armat té una raó de ser, i no respon a capricis inescrutables. Sembla miraculós, i això també explica que València estiga plagada de coses paregudes, que s’han incorporat a la retícula urbana i que ningú no veu. O que ningú no vol mirar. Per això, un dia vaig decidir anar a visitar el Monument als morts de la Riuada de València, i vaig anar xino-xano caminant fins allà. L’obra s’havia inaugurat l’any 1982, sota el mandat de Ricard Pérez Casado, i per a commemorar els vint-i-cinc anys d’aquella catàstrofe. El primer que em va sobtar va ser la soledat profunda que hi vaig sentir. Aquell monument, que té unes grades perquè la gent descanse i el contemple, i raone, i medite, una mena d’àgora per als valencians, estava totalment desert. Per l’avinguda d’Aragó passen diàriament milers de persones, però ningú no ho fa pel Monument. Tot i estar en una zona de pas (en el solar de l’antiga estació de tren d’Aragó), no hi ha vida. Allò produeix una melancolia que va amerant-te a poc a poc, junt amb els evocadors xiprers, que tanquen el rodal, amb un punt desmanyotat i d’hortus conclusus. El conjunt simbolitza “l’esperança nascuda de la tenacitat emergint del desastre de les aigües”, segons diuen a les pàgines informades. Unes estructures paral·leles de formigó encofrat s’enlairen fins a setze metres, “com una mena d’ales”, diuen també. Al costat d’aquesta estructura, a les dues bandes, hi ha dos grans cercles de formigó, i davant una mena de bassa (“alberca”, expliquen), d’aigües brutes i amb algues. També parlen “d’una flama perenne”, que sembla que ara ja no hi és, o que, si més no, està apagada. No està la cosa per a balafiar gas. Tot plegat, no hi ha molt més a interpretar, i el conjunt produeix una sensació de desolació i tristesa, que potser era el que buscava l’artista. Feia temps que no sentia tanta desesperança, tanta angoixa vital. Diuen que l’obra es va portar a terme en un període de temps molt breu i és molt possible que això explique que siga conceptualment tan incomprensible. I més perquè no hi ha cap senyal o rètol que indique què és tot allò. Però la sensació de ruïna em va acompanyar molt de temps després d’haver-la abandonat, mentre regressava cap cot al meu domicili. I un problema irresoluble: què fer amb el Monument i com recuperar-lo algun dia per a la ciutat. Potser el més senzill siga passar per allí i no mirar.

Caminem per la ciutat sense mirar el nostre entorn. I així som capaços de passar per l’avinguda d’Aragó i no veure el Monument als morts de la Riuada de València de Ramón de Soto. Els humans podem incorporar a la nostra memòria més immediata una ruta habitual, i defugir cognitivament allò que no ens interessa o pertorba. Sols això explica que ningú veja el colossal monument de Ramón De Soto, que ningú pense que allò significa alguna cosa, que aquella estructura de formigó armat té una raó de ser, i no respon a capricis inescrutables. Sembla miraculós, i això també explica que València estiga plagada de coses paregudes, que s’han incorporat a la retícula urbana i que ningú no veu. O que ningú no vol mirar. Per això, un dia vaig decidir anar a visitar el Monument als morts de la Riuada de València, i vaig anar xino-xano caminant fins allà. L’obra s’havia inaugurat l’any 1982, sota el mandat de Ricard Pérez Casado, i per a commemorar els vint-i-cinc anys d’aquella catàstrofe. El primer que em va sobtar va ser la soledat profunda que hi vaig sentir. Aquell monument, que té unes grades perquè la gent descanse i el contemple, i raone, i medite, una mena d’àgora per als valencians, estava totalment desert. Per l’avinguda d’Aragó passen diàriament milers de persones, però ningú no ho fa pel Monument. Tot i estar en una zona de pas (en el solar de l’antiga estació de tren d’Aragó), no hi ha vida. Allò produeix una melancolia que va amerant-te a poc a poc, junt amb els evocadors xiprers, que tanquen el rodal, amb un punt desmanyotat i d’hortus conclusus. El conjunt simbolitza “l’esperança nascuda de la tenacitat emergint del desastre de les aigües”, segons diuen a les pàgines informades. Unes estructures paral·leles de formigó encofrat s’enlairen fins a setze metres, “com una mena d’ales”, diuen també. Al costat d’aquesta estructura, a les dues bandes, hi ha dos grans cercles de formigó, i davant una mena de bassa (“alberca”, expliquen), d’aigües brutes i amb algues. També parlen “d’una flama perenne”, que sembla que ara ja no hi és, o que, si més no, està apagada. No està la cosa per a balafiar gas. Tot plegat, no hi ha molt més a interpretar, i el conjunt produeix una sensació de desolació i tristesa, que potser era el que buscava l’artista. Feia temps que no sentia tanta desesperança, tanta angoixa vital. Diuen que l’obra es va portar a terme en un període de temps molt breu i és molt possible que això explique que siga conceptualment tan incomprensible. I més perquè no hi ha cap senyal o rètol que indique què és tot allò. Però la sensació de ruïna em va acompanyar molt de temps després d’haver-la abandonat, mentre regressava cap cot al meu domicili. I un problema irresoluble: què fer amb el Monument i com recuperar-lo algun dia per a la ciutat. Potser el més senzill siga passar per allí i no mirar.