Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
El reconocimiento de Palestina mete presión a la UE y solivianta a Israel
El PP centra las acusaciones sobre Begoña Gómez en Sánchez y su futura comparecencia
Opinión - No basta con decir que la extrema derecha da miedo. Por Neus Tomàs
Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

El meu cor estima una casa

Martí Domínguez / Jesús Císcar

1

Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

El meu cor estima una casa. Es troba en el número 29 del carrer de Ciril Amorós, i és senzilla i alhora elegant, discreta i al mateix, quan t’hi fixes, ja mai més la veuràs igual. Cada any planten al seu davant una falla, sense suc ni bruc, i cada any patisc per ella, per la casa, tant em té el cor robat. És clar que a València hi ha altres edificis modernistes molt més cridaners, i que, fins i tot, si voleu, el superen en presència. Com el de Francesc Mora al carrer de Gregori Mayans, tan aparatós, tan desgavellat, tan desproporcionat per a l’espai que l’acull. O alguns bells edificis del carrer de la Pau, com ara el de l’arquitecte Enric Sagnier, en el número 31. O aquella filigrana de la plaça de l’Almoina, repolida i distingida, obra de l’arquitecte Peris Ferrando. Per això, quan passe per la Gran Via de les Corts Valencianes, i veig aquells edificis aparatosos i sense gràcia, vertaders colomers humans, monstruositats creades amb l’única finalitat d’enriquir promotors immobiliaris, pense que durant un temps no massa llunyà va ser possible reunir l’avanç urbanístic amb el desig de crear bellesa.

El meu cor estima una casa. Passe ben sovint per davant d’ella, i la fotografie, amb el sol del matí quan esclata sobre la seua façana, o quan la lluna besa la seua corona de roses, o durant un contrasol impossible, que retalla el seu perfil ondulat. Sempre projecta una solemne majestuositat, dolça i plàcida. En la façana es projecten motius vegetals, i està coronada per una bella garlanda de flors, i un espectacular ramell de roses, inspirat en els dissenyats per Josef Hoffmann per decorar el vestíbul del Palau Stoclet de Brussel·les. Tot en aquest edifici és únic i innovador per a l’arquitectura valenciana.

Aquella casa és obra de l’arquitecte Vicent Ferrer, i fou construïda en 1908. Aquest va nàixer a Xàtiva, en 1874, i és una de les seues primeres obres, si no la primera, ja que va obtenir la carrera d’Arquitectura l’any 1902, a Barcelona. A la ciutat comtal es va amerar del modernisme vienès de la Sezession i de l’italià de l’Exposició de Torí de 1902, i d’allí va traure la inspiració per al seu primer treball important. Tres anys després, també dissenyaria l’edifici dels Cinematògrafs Caro, del qual sols es conserva la seua bonica façana modernista. I sort que es va salvar, perquè a punt va estar de ser demolida per complet. Com tants altres edificis singulars i emblemàtics de València.