Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Sánchez busca romper la unidad del PP para reformar la financiación autonómica
La Fiscalía pide la declaración del marido de la número tres de Ayuso y otro testigo
Opinión - Así se desmonta un bulo de Vox en directo. Por Raquel Ejerique
Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

La presó de Manaut

Martí Domínguez / Jesús Císcar

1

Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

L’obra de Josep Manaut d’abans de la Guerra Civil és prou anodina. Però la persecució pel govern franquista, per maçó i comunista, descobreix un altre Manaut: el Manaut empresonat, el dibuixant de la soledat i de la por, de la reclusió, de l’esgotament, de la desesperança. Els seus dibuixos de la presó són esborronadors, d’una qualitat que no té precedents en la nostra pintura. Tots els pintors socials valencians, des d’Antoni Fillol a Benedito, han explicat els drames populars des de la distància de l’observador compromés, però, en canvi, Manaut ens parla en primera persona. L’oli Vista general de la galeria, que al·ludeix a la sala de la presó de Porlier, antic convent rehabilitat en presó, ens mostra una gernació de reclusos a l’espera, uns dormint, altres esmaperduts en els pensaments: no hi ha ni un bri d’alegria, de conversa, d’intercanvi d’impressions, tan sols l’espera, amerada d’un corprenedor silenci. Alguns esperen que es confirme la condemna, altres saber si seran lliures, altres fins i tot temen per la vida; en aquella galeria s’hi reuneixen dotzenes de vides trencades. Algunes d’elles a un pas del paredó o del “garrote vil”.

El crític d’art Francisco Agramunt escriu que Manaut fou un creador marginal, amb prou mala sort, que es va trobar al bell mig d’un conflicte incivil i d’una postguerra igualment tràgica que va acabar amb les seues il·lusions, projectes i esperances. I aquest clima torturat i eixarreït, prim, erm d’alegria, es veu en aquests dibuixos i llenços de la presó, i per això tenen un excepcional interès. Si alguns pintors com Genaro Lahuerta o Stolz Viciano es resignaren als nous temps, i abandonaren moltes de les esperances com a pintors (per no mencionar Josep Segrelles, que fou el primer a pintar un retrat de Francisco Franco, després d’haver pintat els de Marx i Stalin), Manaut va ser en aquest aspecte un dels artistes valencians més malparats, i va passar dos anys empresonat, com ben narra en el seu diari, titulat Años de esclavitud: “Enero de 1943: aquella pobre y enteca libertad desaparece. Calabozos policíacos, cárcel de Porlier, cárcel de Carabanchel: miseria y desesperación; horas muertas entre los forzados... 1943-1944”.