El mural de Michavila i el marit de Madame Geoffrin

Hi ha una anècdota cèlebre sobre el saló il·lustrat de Madame de Geoffrin, aquella trobada setmanal de savis del segle XVIII, on es reunien, junt amb Mademoiselle Lespisnasse, protegida de l’amfitriona, D’Alembert, Montesquieu, Fontenelle, Diderot, l’actor Lekain, i tot un reguitzell de gent sabuda del moment. L’anècdota és la següent: en un moment determinat, algú pregunta a Madame Geoffrin qui era aquell senyor que seia sempre discretament en un racó i que mai no deia res, i que fa setmanes que ja no se’l veu. A la qual cosa, aquesta va contestar: “Era el meu marit i ha mort”. I pense que així passa amb moltes coses d’aquesta ciutat, on no prestem atenció a molts dels seus elements urbans, però que, malgrat tot, formen part de la nostra retina. Caminem per la ciutat sense detenir-nos, sense preguntar-nos gran cosa, esmaperduts en la fourmillante cité: tenim massa coses a pensar i poc de temps per entendre res.

Ho rumiava mirant el mural de Ximo Michavila, realitzat junt amb el prestigiós ceramista José Luis Roig, i situat en la zona universitària de l’avinguda de Blasco Ibáñez. Mai no he vist ningú aturar-se a fer-li ni tan sols una ullada. Aquell enorme mural és com el marit de Madame Geoffrin, tothom sap que hi és, però ningú no repara en ell. És com el cant dels ocells, com el soroll sord de la ciutat, com el captaire que arrossega un carret, com les flors esmorteïdes d’un parterre. Ningú no es pregunta res, sembla normal que hi siga, com també semblaria perfectament normal que no hi fora. I si algun dia es retirara, potser algun passavolant es preguntaria què s’havia fet d’allò, però sense estar massa segur què era allò.

Ja passen aquestes coses! I, tanmateix, en aquest cas la darrera responsable és la Universitat de València, que hauria de posar en valor aquell mural, il·luminant-lo adientment, i col·locant alguna mena de cartell explicatiu. Perquè aquell mural, que porta el títol críptic d’Estructures al·lusives, es va erigir en el que aleshores era la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. I a què al·ludeix el mural? Quan em detinc a inspeccionar-lo, a llegir aquell mural, ja que és una imatge diríem desconstruïda, costa traure l’entrellat. A més a més, de seguida molestes els estudiants que van a bon pas per arribar a les classes, i si et retires una mica de l’allau hormonada corres el risc d’ocupar el carril bici, i que un parell de patinets passen literalment per damunt teu. I, tanmateix, quan fas l’esforç entens que aquelles estructures al·lusives fan referència a l’activitat econòmica de la ciutat, i en un extrem descobreixes una grua del port, i poc després, amb l’ull ja acostumat, trobes els molls portuaris, i un vaixell, i l’horta, i la gran ciutat, i un sol vangohtià, i altres signes socioculturals de la vida d’una gran urbs. Michavila hi fa un homenatge a la ciutat de València: un gran clam que ningú no sent, i que ni ningú no mira.

A hores d’ara, aquella façana correspon a la facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, i estaria bé que els companys lletraferits prepararen un text breu i contaren una mica aquella història. L’obra és de l’any 1974, quan Michavila enllestia la seua magna obra sobre l’Albufera. Ximo Michavila fou un pintor extraordinari, que s’estimava el país, que havia recorregut de punta a punta, i que va fixar el lluent d’una manera única i irrepetible. Va engrandir el nostre patrimoni cultural i natural, potser com mai cap artista ha dut a terme. Però com el marit de Madame de Geoffrin, és a dir, com el senyor Geoffrin, era un home discret i elegant, que no feia soroll. I un bon dia se’n va anar i ara ningú no el recorda.