eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Martí Domínguez

Escritor

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 1

Raquel Ricart, ballant amb llops

Jesús Císcar i jo anem a Benimaclet en autobús. De camí, ens assabentem, via el compte de twiter de José Guirao, de la sobtada mort de l'escriptor Carlos Ruiz Zafón, víctima d'un infart. Ho comentem Jesús i jo, parlem de la incertesa de la vida, i del carpe diem. Hores desprès descobrirem que es tractava d'una notícia falsa, d'algú suplantant la identitat del ministre de Cultura. Aquests temps nostres són molt estranys, i encara no estem del tot avesats a ells: els imbècils pul·lulen per les xarxes socials. Però arribem al domicili de Raquel Ricart parlant de tot allò, caminant per aquells carrers amb cases de poble, que sobreviuen com un jaciment etnològic al bell mig de la urbs vulgar de la València d’extraradi. La casa de Raquel és de nova planta, però mantenint la identitat del lloc, i realitzada amb un gust excel·lent. "D'alguna cosa serveix tindre un amic arquitecte!", ens explica.  Tan bon punt entrem, ens copsa la biblioteca, que s'allarga per un ample corredor: "Tinc uns 3.000 exemplars", em diu quan li ho pregunte. Potser aquesta qüestió és massa tòpica (com la que acostuma a seguir, "i te'ls has llegit tots?"), però aquella biblioteca té una bellesa tan rotunda i està tan ben posada, que captiva els ulls. No obstant això, de seguida veiem que aquell ordre s'estén per tota la casa: el seu estudi, mira a un pati interior, on creixen unes strelitzies colossals, i uns esquelets amb unes fulles catedralícies. Un cau de pau i de recolliment, mirant aquella vegetació ubèrrima.

Seguir leyendo »

Josep Piera, al final d’un món

Diverses circumstàncies havien fet ajornar la nostra visita a la casa de Josep Piera: aiguats devastadors, incendis forestals, canvis d’última hora i... uns fesols. Feia uns dies, Pep m’explicava que no havia pogut comprar uns fesols imprescindibles per a cuinar la seua paella i que en tot cas podríem anar a dinar a un restaurant, a tocar de sa casa. Però en el comboi literari que ens arrossegava fins al seu paradís nimbat de La Drova hi figurava, com un element més, la seua paella. I més quan acaba de publicar El llibre daurat, un text assagístic sobre la història d’aquest plat, d’aquesta menja dels llauradors de l’horta, com ell mateix el qualifica.

Finalment, Pep va localitzar aquells fesols (tavella), i vet-nos per fi camí de La Drova. Quan passem per Gandia, descobrim els xalets socarrimats i la desfeta del darrer incendi d’aquest estiu. Per això, tan aviat com ens rep a la porta de sa casa, Pep assenyala uns pins i diu que són “rates forestals, una plaga, que per culpa d’ells de poc més se’ls crema la casa”. El seu gos Dali emet uns lladrucs aguts, i mira cap els arbres, com mostrant també una estranya antipatia envers aquells pins: “No, no” s'explica Pep. “Lladra als esquirols... Els té una quimera permanent... En canvi, jo me’ls estime, perquè es mengen les pinyes, i pense que així eixiran menys pinets, menys odioses rates forestals...”.

Seguir leyendo »