eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Martí Domínguez

Escritor

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 7

Genovés, la voz del pueblo

Juan Genovés era un hombre próximo, de gesto cordial y espontáneo, profundamente humilde. De los que cuando ven a un viejo amigo hacen aspavientos y resultan asequibles y sencillos. En realidad, no tenía pose de artista, ni se daba aires de haber triunfado; más bien al contrario, aparecía despeinado, evocador, inquieto, incluso un poco oprimido por las expectativas que causaba. Su éxito artístico lo abrumaba un poco, como quien no se encuentra del todo a gusto, y buscaba conciliar la salida de los numerosos encargos (muchos de ellos internacionales, últimamente estaba triunfando en China), con las colaboraciones culturales, donde a menudo participaba de manera altruista, incluso en las más modestas. El éxito le había llegado muy pronto: la primera vez que expuso en Londres, en la galería Malborough, Francis Bacon adquirió una de sus obras, de una de las ahora ya famosas manifestaciones antifranquistas. Los responsables de la galería no pudieron ocultar su sorpresa, puesto que era un gesto totalmente infrecuente en este artista. Hasta el extremo de que Genovés se vio forzado a preguntarle a Bacon qué había descubierto, a lo que este contestó: has sabido pintar la multitud y yo no he podido nunca.

A partir de este momento, Genovés consiguió hacer un icono personal de esta traslación de la multitud al lienzo, estudiando como un sociólogo de la imagen sus movimientos, su cinética interna, los matices de los colores, y durante su larga trayectoria explotó este tema literalmente desde todos los ángulos posibles, convirtiéndolo un artista conocido y reconocido en todo el mundo. Aquello le llevó a trasladarse a Madrid, y desde hacía años vivía en Aravaca, en un chalé lujoso donde tenía su estudio, cómodo y funcional. Pero siempre mantuvo un vínculo íntimo con su país: en una ocasión me dijo que, a veces, se escapaba a su apartamento del Perelló sin decir nada a nadie, para poder respirar el mar y los campos de València.

Seguir leyendo »

Genovés, la veu del poble

Joan Genovés era un home proper, de gest cordial i espontani, profundament humil. Dels que quan veuen un vell amic fan escarafalls i resulten pròxims i planers. En realitat, no feia posa d’artista, ni es donava aires d’haver triomfat; ans al contrari, apareixia despentinat, enyoradís, inquiet, fins i tot una mica oprimit per les expectatives que causava. El seu succés artístic l’aclaparava una mica, com qui no es troba del tot a gust, i buscava conciliar l’eixida dels nombrosos encàrrecs (molts d’ells internacionals, darrerament estava triomfant a la Xina), amb les col·laboracions culturals, on sovint participava de manera altruista, fins i tot en les més modestes. L’èxit li havia arriba molt prompte: la primera vegada que va exposar a Londres, a la galeria Malborough, Francis Bacon va adquirir una de les seues obres, d’una de les ara ja famoses manifestacions anti-franquistes. Els responsables de la galeria no varen poder ocultar la seua sorpresa, ja que era un gest totalment infreqüent en aquest artista. Fins a l’extrem que Genovés es va veure forçat a preguntar-li a Bacon què hi havia descobert, a la qual cosa aquest va contestar: has reeixit a pintar la multitud i jo no he pogut mai. A partir d’aquest moment, Genovés va aconseguir fer una icona personal d’aquesta translació de la multitud al llenç, estudiant com un sociòleg de la imatge els seus moviments, la seua cinètica interna, els matisos dels colors, i durant la seua llarga trajectòria va espletar aquest tema literalment des de tots els angles possibles, fent-lo un artista conegut i reconegut arreu del món. Allò el feu traslladar-se a Madrid, i des de feia anys vivia a Aravaca, en un xalet luxós on tenia el seu estudi, còmode i funcional. Però sempre va mantenir un lligam íntim amb el seu país: en una ocasió em va dir que, de vegades, s’escapava al seu apartament del Perelló sense dir res a ningú, per tal de poder respirar la mar i els camps de València. Fins al darrer moment, es va mantenir enyoradís de la seua terra, i l’exposició retrospectiva que li feren al museu del Carme, l’any 2013, el va emocionar profundament, com qui tanca un cercle i se sent estimat i acceptat pels seus paisans. Al jardí de la seua casa d’Aravaca tenia una gran escultura d’Andreu Alfaro, titulada La veu del poble, i potser s’emmirallava una mica en ell. I sempre he pensat que, malgrat tot, malgrat el seu èxit internacional i el seu distanciament inevitable de València, seguia sentint-se substancialment part de la veu del poble valencià. 

Seguir leyendo »

Maria Josep Escrivà, terra i paraula

Maria Josep Escrivà té una veu poètica decantada i pura com un bocí d’ambre. Hi ha en la seua poesia una força primigènia i alhora evocadora, alguna cosa de pregona i instintiva. No hi ha en ella cap artificiositat ni cap impostura, és la veu del paisatge humil i secret, del redós de la muntanya, del barranc modest de la vall de la infantesa. Jordi Solà, el seu company, home foguejat en mil viatges i una veu poètica també ben segura, diu d’ella que és la personificació més clara i més genuïna del fet poètic. I Maria Josep ho convé: “per a mi la vida i la poesia són el mateix, existeix una fusió inestroncable entre l’art i el dia a dia. Visc autènticament. La meua poesia és un testament vital”.

Hem anat a visitar-la a la seua casa de Miramar, a pocs quilòmetres de Gandia. En aquella planta baixa d’un adossat, Maria Josep fila els seus poemes, en una tauleta menuda de la seua cambra. Hi ha una domesticitat plàcida, un ambient recollit, amb la llum lateral que entra des d’una terrassa, amb alguns pocs cossiols. “Ara s’està molt bé... A l’estiu açò es posa insuportable. Necessite silenci per a escriure”. Un gos lladra insistentment, planyívolament, en una terrassa contigua. Em mira i diu: “L’animalet el tanquen en la terrassa i dona la matraca als veïns”. Ja passen aquestes coses! Mentre la poeta cerca aquella paraula que clou el vers, aquell matís que il·lumina el poema, l’odiós gosset del veí s’encarrega d’interferir amb la seua necessitat canina, peremptòria però tan vital. “Jo sóc deixebla de Josep Piera, a qui admire tant que li vaig dedicar la meua tesi doctoral. També sóc fillola de Marc Granell, el meu pare espiritual, i que ha escrit per a infants com ningú. I admire d’allò més Jaume Pérez Muntaner, com a poeta, com a traductor, com a crític i com acadèmic. Fou ell qui em va dirigir la tesi doctoral. Puc dir que els valencians hem tingut molta sort de tenir aquests mestres, aquests grans models”. I de seguida postil·la: “Però no em voldria quedar en allò local: també el meu món és el d’Eugenio Montale, i el de la poeta polonesa Wisława Szymborska...”.

Seguir leyendo »

Regressar a la natura: el riu de Rebeca Plana

L’exposició Riu de Rebeca Plana, en la sala de la Fundació Martínez Guerricabeitia, en la Universitat de València, es prorroga fins a finals del mes d’abril. I és una alegria, perquè en aquesta exposició Rebeca Plana ha aconseguit excel·lir, després de molts anys de recerca i patiments. La soledat de l’artista en el taller pot ser molt angoixosa, i més en una època en la qual el mercat quasi ha desaparegut, i els pocs col·leccionistes que havia al País Valencià pràcticament han deixat d’adquirir obres. Però Rebeca ha perseverat, i des de la seua rauxa i valentia s’ha reinventat, amb una potent exposició sobre el riu Xúquer, que passa a pocs metres de la seua residència d’Albalat de la Ribera. Obres com La força de la naturalesa, de quatre metres i mig de llargària, o com Camí del riu, són vertaders chef d’oeuvre, d’una potència i expressivitat que recorden en tants aspectes les seues admirades Joan Mitchell o Helen Frankenthaler. Regressar a la natura: les grans revolucions de la història de l’art s’han produït quan l’artista ha mirat la natura. Des de Giotto als impressionistes, passant per Cézanne i la muntanya Sainte-Victoire, la natura ha estat present en aquests daltabaixos de la història de l’art. Rebeca Plana poa en aquest tradició pictòrica, i en aquest homenatge al seu riu, que té coses de Zóbel (el gran Zóbel de Conca) o de Michavila (l’entranyable i grandiós Ximo que va pintar com ningú el llac de l’Albufera), aconsegueix moments de gran intensitat. De gran veracitat. Amb Rebeca Plana tot és pur i autèntic. Visiteu aquesta exposició i deixeu-vos endur per la força de la seua pintura.

Seguir leyendo »

Prenent-se el nazisme seriosament

Durant les entrevistes per L’esperit del temps, un dels arguments que més he fet servir per a explicar el leit-motif de la novel·la és la trivialització del nazisme. Aquest no era cosa de quatre sonats, de quatre fanàtics ridículs, com massa a sovint se’ns fa creure en pel·lícules i debats televisius; ans a l’inrevés, rere ell hi era la universitat alemanya, una de les més importants i sòlides del món. Per tant, el nazisme va arrelar d’una manera sorprenent en l’ànima humana, i va desenvolupar unes estratègies cognitives molt poderoses, que varen enlluernar, quan no tenallar, tot un poble. Amb la recent estrena de la pel·lícula Jojo Rabit, del director Taika Waititi i protagonitzada entre altres per Scarlett Johansson (i inspirada en la novel·la Caging Skies de Christine Leunens), s’observen moltes d’aquestes insofribles actituds de prendre’s amb befa i mofa el nazisme. Malgrat que Taika Waititi hi vulga fer una comèdia (i que ell interprete un Adolf Hitler absolutament grotesc, que fins i tot crea una certa empatia amb l’espectador), el risc de fer un pastitx i d’acabar prenent-se a conya el nazisme, i de pas la Shoa, és massa evident. La crònica d’aquell poble austríac que es prepara per a rebre els russos (o els americans, que tampoc queda molt clar) haguera pogut assolir uns nivells dramàtics i alhora profundament estremidors. Perquè, de colp i volta, nens i ancians s’hagueren d’armar i preparar-se per a la guerra (Volkssturm): l’arribada dels russos va produir una mortaldat esgarrifosa, la destrucció de les ciutats i la violació massiva de la població femenina. Així les coses, aquesta mena de pel·lícules no fan sinó distorsionar, subestimar i menystenir el nazisme, i a més a més en un moment on la ultradreta campa pel món, i on cada vegada resulta més difícil evitar la seua arribada al poder. Qui anava a dir que aquell diputat de nom Jair Bolsonaro, que ningú es prenia seriosament fa uns anys, arribaria a presidir Brasil! I qui anava a dir que aquell partit de nostàlgics del franquisme, que a dures penes aconseguia un grapat de vots quan es va fundar, anys després tindria cinquanta-tres escons al parlament espanyol! Podria passar que Santiago Abascal fou un futur Bolsonaro? Ningú pot descartar-ho. Així les coses, cal estudiar i divulgar el feixisme seriosament, des del rigor i la prudència. I deixar-nos de paròdies, perquè, en general, tenen molt poca gràcia.

Seguir leyendo »

Fuencisla Francés, la quadratura del cercle

He anat a veure l’exposició de Fuencisla Francés Punt de fuga al Centre del Carme. Fuencisla aconsegueix crear en aquell ambient una atmosfera de desintegració, de cataclisme, de descompsoció, d’esclat, vertaderament fascinant. Des dels seus inicis a la Facultat de Belles Arts, als anys seixanta, on va pintar entre altres a la model Valquiria (preciosa la paret amb els seus apunts acadèmics), fins a aquestes obres finals, Fuencisla s’ha mantingut fidel a una mateixa paleta cromàtica, i en el seu desig d’anar experimentant va passar de la figuració a l’abstracció i d’aquesta a la desconstrucció, a l’esmicolament. El resultat és captivador, amb aquells mòbils que traslladen a l’espai les seues percepcions, aconseguint impactar l’espectador. Fuencisla ha anat a poc a poc, en aquell laboratori de somnis que és el seu estudi, fent passes progressives, totes elles arriscades, des de la modèstia i la sinceritat, en un treball d’introspecció cabdal i alhora molt ric d’ecos i ressonàncies. Al darrere de tot allò hi ha la nissaga de pintors a la qual pertany, pintors d’Alcoi (Plácido Francés potser és el més conegut). I tot això sembla confluir cap aquesta exposició, que marca un punt cimal en la seua obra. Sovint l’art no és més que una recerca a les palpentes, des d’uns flaishos de records que guien una mica el creador. Què vol contar Fuencisla? Què ens vols explicar? En una sala de l’exposició, en un ambient tenebrós, amb llum ultraviolada i fil musical minimalista, construeix una instal.lació, com si fos un escenari galàctic; en una altra sala, on les seues pinzellades s’allarguen com si foren canyes i gramínies, i on la verticalitat ho amera tot, introdueix el cant de les xixarres. Comptat i debatut, l’art és produir aquestes sensacions, aquestes impressions que ens retrotrauen a moments nimbats nostres, de la nostra vida, de la nostra infantesa, de les nostres pors. Però alhora rere tot allò hi ha un encuny únic i personalíssim, i això és potser el més difícil. Que puguem dir, sense risc a equivocar-nos: açò és un Fuencisla Francés. És quan l’artista ha aconseguit l’èxit, el seu objectiu: la vertadera quadratura del cercle.

Seguir leyendo »

Laberint Baixauli

“Tu ets el teu propi experiment!”, resa una de les sentències d’un dels quadres de Manuel Baixauli. Li pregunte com va el seu experiment i l’escriptor s’arronsa d’esquenes i somriu: “Ui! Si ho sabera no seria divertit”. Baixauli escriu en els seus quadres sentències d’escriptors estimats que acompanya amb la seua imatgeria retorta i angulosa, flamígera. Les paraules sempre han estat presents en la seua obra pictòrica, i ara és a l’inrevés, els seus dibuixos apareixen en els seus llibres. “No trobes que és una mica anacrònic pintar?”, em pregunta de sobte. Hi ha en la seua mirada una certa melancolia, com si sobre ell descansara un pes existencial especialment feixuc. “Vull dir, quin sentit té pintar un quadre perquè decore el menjador d’un saló burgés? Si almenys fos per a un museu...”. Li dic que, si més no, un dels sentits que té és guanyar-se la vida, i de vegades molt bé. Em mira des de les ulleres de pasta, i me n’adone que les seues patilles fan un angle a mitja galta, i es dirigeixen en punta cap a les comissures de la boca. “Potser sí... Però el llibre té l’avantatge que és un producte popular. No es té la possessió de l’obra...!”.

Seguir leyendo »

Lourdes Toledo, veu d'escriptora

Lourdes Toledo ens rep en l’àtic d’una finca del barri de l’avinguda d’Aragó. Des de la seua terrasseta, on ens reconeix que sovint s’hi posa a llegir i a escriure, es veu bona part de la València extramurs, amb les grues del port i la ratlla blava de la mar. “El meu pis de Russafa el tinc llogat... Allí no puc viure, pel soroll dels restaurants”. Li dic "aquest és el teu balcó amb vistes", i riu, d’una manera espontània. Porta unes arracades verdes, grans, que es mouen com si foren un mòbil de Calders durant tota l’entrevista, i els cabells curts, a la garçon, que reforça la lluentor dels seus ulls, expressius i punyents. De vegades, quan clou les parpelles, aquestes tremolen subtilment, com si aquells ulls poderosos s’hi rebel·laren. Jesús Císcar li diu que vol fer-li una fotografia en aquell espai, i Lourdes pren el llibre que està llegint ara, Dues o tres pintes més tard. Notes disperses, el darrer dietari de Ferran Archilés. Vull saber què li sembla: “Té molta ironia fina. M’ho estic passant molt bé, i retroalimentant-me per al meu dietari... Potser sobra una mica d’erudició”. Li pregunte si no és el mal dels dietaris, que semblen de vegades més una exposició de lectures profundes que una reflexió sobre la vida. “Saps allò que va escriure Gabriel Ferrater: ‘Diré el que em fuig. No diré res de mi’... Molts assagistes eviten parlar d’ells, s’oculten rere les lectures. Per exemple, el dietari de Ramon Ramon, que tot i que és un gran llibre he de confessar que m’he botat pàgines! Quan parla dels seus viatges a Itàlia i als museus... Sóc molt pennaquiana...”

Seguir leyendo »

Toni Mollà, sota la morera cartesiana

Toni Mollà ens cita al bar l'Infern de Massalfassar. Fa paret mitgera amb l'església parroquial, i allò mou la jocositat: "com és natural!" diu Toni. Per diverses circumstàncies, que no cal consignar ací, Jesús i jo ens perdem pels caminets de l'horta i arribem tard. Això fa que al bar ens reben, als urbanites, amb riures i estirabots: un dels més animats és l’alcalde, Joan Morant, que acaba dient: "Quin país tenim, mare!" A la qual cosa Toni replica: "No és país, és paisatge!". Això fa que s'enganxen, i que jo, al davant d'aquella capbussada de sabor local accepte mig entrepà de truita de carxofes. Sensacional.

Toni Mollà ha fet de tot: de mestre, de sociolingüista, de crític pilotari, de professor universitari, d'assagista cívic (La utopia necessària), d'assagista memorialista (Tot entra en el pes), fins i tot d'exvalencià (Nosaltres, exvalencians). És un home brillant, amb una mirada lúcida sobre les coses de l'existència, a la qual cal posar un vernís molt matisat d'escepticisme fusterià (la seua entrevista inacabada amb Fuster és un gran treball). Així les coses, la conversa és ràpida i empedrada de cites, de reflexions i de riures. Tan bon punt entrem en el seu adossat de Massalfassar, em sorprèn descobrir un quadre de Biot. "Pepe era de Meliana, com jo. Li dèiem Pepe el Mimiu... Coses del poble. Jo sóc de ca Cándido. Érem molt amics i el vàrem ajudar el que vàrem poder. Era un home que no tenia els peus en terra, un absolut desastre per a les coses de l'existència material".

Seguir leyendo »

Rodolf Sirera, el verí de la història

Voltaire deia que el teatre era quasi l’única manera de reunir els homes per fer-los sociables. L’obra teatral de l’autor de Càndid és immensa, i a hores d’ara molts pocs (per no dir ningú) la representen: han caigut en l’oblit el seu Mahomet ou le fanatisme o la seua Irène. I, tanmateix, al darrere d’aquestes obres hi ha sempre una denúncia, un desig de fer més humans els homes, una intencionalitat manifesta de fer servir l’eina literària per tal d’amansir la fera. Voltaire no és Marivaux: potser les peripècies amoroses d’aquest últim agraden més en aquests temps tan frívols i lleugers, però en Voltaire sempre es descobreix l’urpa de l’il·lustrat. Rodolf Sirera em deia amb preocupació que ja ningú programava Chéjov o Ibsen als nostres teatres, que el gust d’avui defugeix el teatre clàssic, que para massa solemne i feixuc. I allò el preocupa molt, aquesta bastardització de l’escena valenciana. I em confessa: “Ara tampoc podria escriure El verí del teatre com ho vaig fer, amb aquell català tan normatiu, ple ‘d’aquests’... Ara hauria de posar ‘este’ i aproximar l’idioma a l’oralitat. Sort que l’acció passa al segle XVIII! I això encara fa que aguante una mica aquell llenguatge tan encarcarat”. Em sorprèn i li pregunte què passaria si volguera representar l’obra a Catalunya. “Ah, fa temps que això no passa... S’han perdut per complet els contactes...”

Seguir leyendo »