Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
ENCUESTA | El PP agota el impulso de la amnistía y cae su ventaja sobre el PSOE
El Gobierno de Ayuso reclama 400.000 euros a familiares de fallecidos en residencias
OPINIÓN | Si el Supremo lo imputa, el fiscal general debería recordar a Oltra
Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

L’àguila de l’Estació del Nord

Al damunt de l’edifici de l’Estació del Nord, sobre una bola del món, s’alça l’escultura d’una àguila, símbol preclar de la velocitat d’aquells trens.

2

Joan Francesc Mira escrivia que a València es produeix la curiosa circumstància que els monuments als prohoms que s’alcen a les places poques vegades coincideixen amb el nom de l’indret. I posava, entre altres exemples, la plaça del poeta Teodor Llorente que acull l’escultura del pintor José Ribera, obra de Marià Benlliure. En canvi, l’escultura de Llorente (vegeu El teuladí de Llorente) es troba a la Gran Via del Marquès del Túria, que curiosament alberga, a l’inici de l’avinguda, l’escultura del marquès de Campo. Sovint pense en aquestes paraules de Joan Francesc Mira, i com al darrere hi ha una mena d’incúria municipal, incapaç d’establir cap mena de relació causal entre art i toponímia urbana. Per exemple, el carrer de Cervantes no acull l’escultura de l’escriptor, sinó que aquesta es troba en l’avinguda Guillem de Castro, en una de les zones ajardinades. Cal dir que aquesta altra obra de Marià Benlliure és ben lletja, amb un hidalgo que porta al muscle el cap de l’escriptor, com si l’hagueren acabat de decapitar, i que res del que l’envolta, ni aquella font, ni el pedestal de pedra sobre el qual s’encimbella el cavaller, ajuden a millorar el conjunt. València podrà ser cervantina, però tenen allà arraconat el seu homenatge.

Tant se val. Dins d’aquesta consubstancial casuística nomenclatorial, plena a vessar d’incongruències, potser l’element més cridaner és el de l’Estació del Nord, que com tothom pot comprovar es troba al sud de la ciutat. Tanmateix, la raó en aquest cas no es pot atribuir a cap mena de desconcert d’algun funcionari municipal, sinó que el nom al·ludeix al fet que aquella estació pertanyia a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d’Espanya, és a dir, la línia de tren que unia la ciutat del Túria amb el nord peninsular. A París, la Gare du Nord, que també acollia els trens de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, va tenir millor fortuna, i es troba, en efecte, al nord de la ciutat. A València no vàrem tenir tanta sort.

Siga com siga, aquesta estació, obra d’un jove Demetri Ribes, sempre m’ha encisat, pel seu modernisme vienès, jocund de taronges i elements hortícoles, de trencadissos i altres filigranes, amb les quatre barres roges sobre fons d’or de l’escut heràldic de la ciutat. Demetri Ribes tenia certa tendència a l’excés, i l’estació mostra tota mena de mosaics, d’allò més ostentosos. Els de Josep Mongrell són particularment bonics, malgrat la visió estereotipada de València, amb les llauradores i els paisatges albuferencs. I entre aquests mosaics destaca una sèrie que desitja bon viatge als passavolants, i que apareixen escrits en diversos idiomes, com ara el grec (Kalon Taxidion), el xinés, l’àrab, el rus o l’alemany (i no en francès, ni és clar, en valencià). Amb la recent restauració de l’edifici, potser podrien haver introduït algun retolat en la nostra llengua, d’una manera discreta, però fent valdre que bona part dels viatgers parlen valencià.

També resulta cridaner l’emblema de la companyia ferroviària, una estrella de cinc puntes vermella, ben presents en la façana, com si apel·laren a alguna mena de reivindicació leninista. Evidentment, res més lluny de la realitat: la companyia va construir la seua seu al carrer de Sorni, una aparatosa obra modernista de l’arquitecte José Manuel Cortina, acompanyada per tota mena de dracs. La Casa dels Dracs, com així és coneguda popularment, és una obra fantasmagòrica i excessiva, res a veure amb la sòlida elegància de la casa Ferrer (vegeu El meu cor estima una casa), però que fa les delícies dels vianants i en especial dels xiquets, bocabadats al davant d’aquella exhibició d’animals fantàstics. I, és clar, al xamfrà hi ha un homenatge al ferrocarril, amb una locomotora amb l’estrella distintiva de la companyia.

D’aquesta manera, l’estació dels Ferrocarrils del Nord ens parla d’altres temps, quan aquesta mena de transport conqueria el món i canviava la nostra visió de les coses. Quan alterava les distàncies, i quan connectava llocs abans quasi inaccessibles per a la gent corrent. I per això, al damunt de l’edifici de l’estació, sobre una bola del món, s’alça l’escultura d’una àguila, símbol preclar de la velocitat d’aquells trens. Quan passe al davant amb la bicicleta, cap el treball, m’agrada saludar-la, i consolar-la una mica. Ara ningú no entén ben bé què significa, que hi fa allà aquell pardalot, què predica aquella àguila alçant el vol. Això pense jo, mentre pedalege, xino xano, i els patinets m’avancen per tots els costats, rabiüts com vespes. Aquella àguila que ningú no veu i que una vegada fou l’enveja de tots.

Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

Etiquetas
stats