El meu cor estima una casa

El meu cor estima una casa. Es troba en el número 29 del carrer de Ciril Amorós, i és senzilla i alhora elegant, discreta i al mateix, quan t’hi fixes, ja mai més la veuràs igual. Cada any planten al seu davant una falla, sense suc ni bruc, i cada any patisc per ella, per la casa, tant em té el cor robat. És clar que a València hi ha altres edificis modernistes molt més cridaners, i que, fins i tot, si voleu, el superen en presència. Com el de Francesc Mora al carrer de Gregori Mayans, tan aparatós, tan desgavellat, tan desproporcionat per a l’espai que l’acull. O alguns bells edificis del carrer de la Pau, com ara el de l’arquitecte Enric Sagnier, en el número 31. O aquella filigrana de la plaça de l’Almoina, repolida i distingida, obra de l’arquitecte Peris Ferrando. Per això, quan passe per la Gran Via de les Corts Valencianes, i veig aquells edificis aparatosos i sense gràcia, vertaders colomers humans, monstruositats creades amb l’única finalitat d’enriquir promotors immobiliaris, pense que durant un temps no massa llunyà va ser possible reunir l’avanç urbanístic amb el desig de crear bellesa.

El meu cor estima una casa. Passe ben sovint per davant d’ella, i la fotografie, amb el sol del matí quan esclata sobre la seua façana, o quan la lluna besa la seua corona de roses, o durant un contrasol impossible, que retalla el seu perfil ondulat. Sempre projecta una solemne majestuositat, dolça i plàcida. En la façana es projecten motius vegetals, i està coronada per una bella garlanda de flors, i un espectacular ramell de roses, inspirat en els dissenyats per Josef Hoffmann per decorar el vestíbul del Palau Stoclet de Brussel·les. Tot en aquest edifici és únic i innovador per a l’arquitectura valenciana.

Aquella casa és obra de l’arquitecte Vicent Ferrer, i fou construïda en 1908. Aquest va nàixer a Xàtiva, en 1874, i és una de les seues primeres obres, si no la primera, ja que va obtenir la carrera d’Arquitectura l’any 1902, a Barcelona. A la ciutat comtal es va amerar del modernisme vienès de la Sezession i de l’italià de l’Exposició de Torí de 1902, i d’allí va traure la inspiració per al seu primer treball important. Tres anys després, també dissenyaria l’edifici dels Cinematògrafs Caro, del qual sols es conserva la seua bonica façana modernista. I sort que es va salvar, perquè a punt va estar de ser demolida per complet. Com tants altres edificis singulars i emblemàtics de València.

I, pel que siga, la seua obra arquitectònica es va aturar en sec. Es diu que no va acabar de quallar en l’ambient arquitectònic valencià. La historiadora de l’art Maria Mestre, en un interessant article publicat a la revista Ars longa, reivindica la seua figura i reconeix que la seua obra fou incompresa tant pels seus contemporanis com pels posteriors investigadors. Se’l va acusar d’extravagant, i també com “un tardío intento de ligar la arquitectura valenciana a los avatares internacionales”. Els seus companys el menystingueren, el criticaren, el posaren verd, com s’acostuma a dir. Fet i fet, no el comprengueren.

El meu cor estima una casa. Aquella casa, la Casa Ferrer. La bella escala, les belles portes i finestres, els detalls decoratius, tot m’encisa. Fou la residència familiar de la família Ferrer, i l’encàrrec vingué de son pare, que deixà fer el fill. I, tanmateix, Vicent Ferrer poc després va abandonar l’ofici, i es va dedicar al cadastre, com a arquitecte en cap. Quanta intel·ligència balafiada, pense sovint, mentre contemple la Casa Ferrer. Aquell renovador valencià va preferir deixar-ho tot i consagrar-se a la vida fàcil i reposada del funcionariat. Perquè, com diu Maria Mestre, malgrat la seua influència austríaca, aquella casa estava pensada des de i per a València, “i seria molt difícil trobar fora de l’àrea mediterrània la festiva i, fins i tot, barroca coronació de la seua façana”.

El meu cor estima una casa. Caldria protegir-la més (a hores d'ara la façana necessita una urgent restauració i es troba mig oculta per xarxes de protecció), caldria buscar un altre emplaçament per a la falla, caldria posar un cartell que explicara que aquell edifici és únic a València, i una peça fidedigna de bellesa. La Casa Ferrer, la casa d’aquell arquitecte que va poder ser tant, i que es va retirar per no sentir els rucs dels seus companys. Potser va fer bé, i va viure feliç, i sense enveges. Però, ai!, quina llàstima!