Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

Els grills de Francesc Lozano

Al Saler hi ha un passeig entre les dunes que porta el seu nom.

Martí Domínguez / Jesús Císcar

0

Tot és alegre en Lozano. Tot és bell, tot és amable. Lozano és com aquells crítics literaris que tan sols ressenyen allò que els agrada. Podríem dir que ell tan sols pinta allò pintoresc, i en el millor sentit del terme, ara tan devaluat. Qualsevol apunt del “mestre Lozano” –com li diu sempre Carmen Calvo, amb respecte– conté la seua potent bellesa. És el millor dels nostres paisatgistes recents, i l’escola lozaniana (Josep Esteve Adam i Josep Pellicer Pla, entre altres) és intensa i agraïda. Tothom parla bé del mestre, tant dels records que en tenen d’ell de la Facultat de Belles Arts (curiosament no va impartir Paisatge, aleshores en mans d’Amérigo, sinó Colorit i Bodegó), com de les eixides que feren al camp amb ell. Paco Lozano era un home planer, gens complicat, dotat d’una facilitat pictòrica espaterrant. Potser haguérem buscat alguna cosa més, potser es podria haver arriscat una mica més, però en la seua obra tan sols hi figura l’alegria de viure. Com ell mateix escriu en el discurs d’ingrés en la Real Acadèmia de Sant Carles: “pintar és molt més un acte de felicitat que una mediocre i carregosa actitud”. La pintura de Lozano és, sens dubte, un acte constant de felicitat.

La interpretació de les dunes del Saler el va conduir quasi a l’abstracció, i és potser la part més interessant, la més innovadora, amb aquells vermells intensos i la ratlla blava de la mar a l’horitzó. Aquest és el seu gran paisatge, i el vermell és el seu gran color: tot en Lozano és rogenc, fins a extrems impensats, com s’esdevé quan pinta el Túria al seu pas per Riba-roja o les terres altes de Bétera. Aquest període de les dunes del Saler –que traslladaria a molts dels paisatges de La Marina– conté tot el seu tremp, on més s’esforça el pintor i on més pateix. En un dels seus textos, ara amb motiu del seu ingrés en la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, advertia, tot referint-se al Saler: “Durant quaranta anys duc establerta una dura lluita contra aquest paisatge per a fer-lo pictòricament més respirable i alliberar-lo definitivament del tòpic de la cridòria i de la mascarada”. I, sens dubte, després de Lozano el Saler és més immortal.

Tot i això potser em falta de vegades una mica d’esborrajament, un major esforç per deslliurar-se del jou d’allò convencional, d’aquell esperit una mica terra a terra, d’aquella navegació sempre sense abandonar mai la costa. Els trenta últims anys de la seua vida són en excés repetitius, esgota la fórmula de l’arenar mediterrani, la condueix a la seua extinció, sense alliberar-se de la figuració. El pas a l’abstracció –o a la fórmula que amb tant d’èxit treballaria Michavila– li fa por, o no se sent còmode: en cada llenç es viu el gran debat del seu temps, entre la figuració i l’abstracció. Pintar per a Lozano és un acte de felicitat, de contacte amb la natura, un acte quasi de llibertat. No li agrada patir, ni exposar-se al risc de la crítica, ni desconcertar el seu públic. És un home senzill, amb unes ambicions del tot reposades, que defuig tot allò “carregós”. Ho copsava Vicent Andrés Estellés, en un bonic article publicat a Las Provincias: “Pinta amb la il·lusió d’un xicon. S’alça de matinada, pren el cotxe i se’n va. Potser torne a casa a dinar; o potser no regresse fins a la nit. Ha menjat uns caragols en qualsevol taverneta, ha menjat coses sinceres i elementals i ha begut un got o dos de vi. [...] Ha fet una becaeta, aventant-se afectuosament les mosques, i després ha tornat a la càrrega, al peu del cavallet. Per la nit quan arriba a casa, potser trau el mocador per a eixugar-se el front i li cauen uns grills que duia a la butxaca, sense adonar-se’n. ‘Però Paco’. ‘Què?’. ‘Res’.”

Al Saler hi ha un passeig entre les dunes que porta el seu nom. Quan hi passe amb la bicicleta a poqueta nit, i comencen a cantar els grills pense en Lozano. Diria que canten el nom d’aquell home que hi va ser tan feliç.

Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

Etiquetas
stats