Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La ley de vivienda cumple un año: los expertos dan soluciones a la falta de pisos
El PSOE da por desactivado el desgaste de la amnistía tras el éxito electoral en Catalunya
Opinión - El suicidio de Europa. Por Rosa María Artal
Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

L’obra invisible d’Anna Hyatt Huntington

L'escultura d’Anna Hyatt Huntington du per títol 'El relleu generacional', i el genet està agafant el testimoni de l’home estimbat a terra .

3

Intente mirar aquella escultura i no puc. Es troba al bell mig d’una redona de l’avinguda de Blasco Ibáñez, en la confluència amb la d’Aragó, i els automòbils i autobusos m’ho impedeixen, per molt que aprofite alguns dels pocs moments sense tràfic. Perquè, a més a més, en la rodona hi ha instal·lades dues grans estructures metàl·liques, una d’il·luminació i una altra que sembla de càmeres de circulació, que també oculten part de l’obra. I, per si tot això no fora prou, el marge es troba plantat de xiprers, tofuts i robusts, que contribueixen a aquell farrigo-farrago dels sentits. Ras i curt: aquella escultura està instal·lada allí per a no ser vista, i apostaria que la major part dels valencians no l’ha vist mai. Saben que hi ha alguna cosa, alguna al·legoria a cavall, però no sabrien dir què.

Ja passen aquestes coses a la nostra ciutat. Algunes escultures clamen al cel al davant de la indiferència de tothom. I, tanmateix, en aquest cas resulta ben injust, perquè es tracta d’una obra d’Anna Hyatt Huntington, una reputada escultora de Boston. En realitat, és una còpia d’una altra que es troba en la ciutat universitària de Madrid, titulada Els portadors de la torxa (1954). Aquesta nostra, per contra, du per títol El relleu generacional, i el genet està agafant el testimoni de l’home estimbat a terra. Comptat i debatut, és una crida a la vida universitària i a la transmissió del saber, i com aquest passa de generació en generació, de mestres a deixebles.

Siga com siga, el que resulta segur és que aquella escultura, situada en aquella redona, està condemnada a la invisibilitat. I el mateix li esdevé a una altra obra d’aquesta artista, homenatge al Cid Campeador, situada en la plaça d’Espanya. També es tracta d’una rèplica, realitzada per l’escultor Juan de Ávalos, i l’original es troba a Sevilla, convenientment instal·lada en l’avinguda del Cid. La còpia valenciana, a més a més, porta dues inscripcions, una de L’Espill de Jaume Roig, i l’altra del Cantar de mio Cid, però que també resulten inaccessibles al vianant. Paraules solemnes llançades al vent que no escolta ningú. Però tant se val: aquell Campeador, llança en mà i gest esquerp, vessant ardor guerrer, ens produeix ben poca simpatia. En realitat, estem tips de gent com ell, de bandits i saquejadors blanquejats per la història.

Evidentment, a Anna Hyatt Huntington el que li interessava en aquestes escultures era el cavall. Conten que quan l’artista de Boston va exposar una de les seues primeres escultures eqüestres, dedicada a Joana d'Arc, va ser guardonada amb el primer premi del Saló de París, l’any 1910. Però, al poc, el guardó li fou retirat, tan bon punt els jurats van descobrir que es tractava d’una dona (sembla que varen dubtar de la seua autoria). El que desconeixien és que Anna era filla d’Alpheus Hyatt, un paleontòleg i zoòleg de Harvard, i que allò la va influir des de ben menuda en la seua profunda estima pels animals, i en els seus coneixements anatòmics, vasts, leonardescs, molt precisos. Per dir-ho així, si Rosa Bonheur va pintar cavalls des de tots els punts de vista, Anna Hyatt Huntington els va esculpir. I aquesta estima per la natura, la va combinar amb el seu deler pel món hispànic, juntament amb el seu marit Archer Huntington, president de la Hispanic Society, i això explica la seua reiterada i insòlita presència al nostre país.

Tot amb tot, caldria traslladar El relleu generacional a un lloc més amable i visible, potser als jardins al davant del rectorat. I que els professors i estudiants valencians puguen gaudir d’ella i reflexionar als seus peus. Almenys, un acte així serviria, si més no, per salvar les aparences, i creure que aquest relleu universitari, tan encomiable i necessari, continua produint-se amb èxit. Pel que fa a l’escultura del Cid, jo no la mouria de lloc: ja ens va bé on està.

Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

Etiquetas
stats