La petxina del passeig de la Petxina

Durant un temps vaig relacionar el passeig de la Petxina amb el museu d’història natural que és en aquella avinguda. No dic que pensara que hi feia referència, sinó que trobava una evident connexió entre l’un i l’altre. Jo acostumava a anar a aquell museu alguns caps de setmana, a determinar els caragols marins que no havia pogut trobar a les guies de l’editorial Omega. La col·lecció de malacologia de Siro de Fez, que encara es conserva en aquell local municipal, junt amb les papallones de l’entomòleg Torres Sala, em feia badar durant hores. Tan sols la col·lecció de Roselló, que es conservava mig abandonada al museu paleontològic, en les foscors de l’Almodí, m’havia enlluernat més. I d’aquesta manera, jo anava al passeig de la Petxina a classificar les meues petxines, que havia recollit en les platges i cales més ocultes de la serra d’Irta, on sovint passava amb els meus pares alguns caps de setmana. I aquells dies feliços i eufòrics de mar s’omplien poc després de noms eufònic, estranys i rebuscats, que a poc a poc anava assimilant: Trivia monacha, Tellina pulchella, Natica cruentata... Aporrhais pespelecani! Phalium granulatum undulatum!

La contextura mental dels infants es va modelant a poc a poc, i la meua passió malacològica fou de molta volada: durant una visita a la col·lecció de Roselló, un dels vigilants d’aquell museu, veient-me amb la meua caixeta plena de caragolets, em va regalar el catàleg de la col·lecció, un dels primers llibres d’història natural que vaig posseir. Sempre tindré un grat record d’aquell bidell, que des de l’avorriment dels seus dies, intentava, com podia, estimular la curiositat dels visitants. Ara la col·lecció de Roselló es troba al museu de ciències natural de Vivers, convenientment custodiada, tot i que sols mostrada en part. Però per a mi fou vertaderament útil poder accedir a la seua totalitat, d’una manera amateur (més que amateur, perquè aquest terme no aconseguirà mai sintetitzar la passió fascinada que esperonava les meues excursions a la mar).

I un bon dia vaig descobrir que el nom del passeig de la Petxina al·ludeix en realitat a un petxinot de pedra que és en un dels contraforts del llit del riu. Segurament es tracta d’un detall ornamental, realitzat al segle XIV. Durant molt de temps estigué ocult per arenes i còdols al·luvials transportats pel riu, fins que l’any 1928 uns operaris el descobriren i el netejaren. Segons explica Manuel Sanchis Guarner, fins allà portaven els morts ajusticiats per la inquisició, i els llançaven sobre la petxina perquè se’ls menjaren els gossos i les animàlies. L’últim a fer aquell viatge sinistre fou el mestre Gaietà Ripoll, ajusticiat el 31 de juliol de 1831, per haver promogut l’ensenyament laic en una escola de la partida de Russafa. Com escriu Sanchis Guarner, amb el seu idioma especiat i savi, el trasllat es feia des del patíbul del Mercat fins al riu, a la Petxina, “on fou llançat als gossos i alimanyes, puix que li era negada la sepultura en terra sagrada per tal com es tractava d’un impenitent; per això no hi hagué els tocs de campanes a mort, com en els altres ajusticiats, foren tapats tots els altars i creus dels carrers de l’itinerari, i la plebs cridava i li tirava pedres”.

I així les coses, aquella petxina és un símbol del fanatisme i la crueltat humana. A hores d’ara, una lletja barana de ferro envolta la petxina, sense indicar res més. Potser no seria massa demanar que un cartell explicara que sobre aquelles pedres el cos del mestre Ripoll, l’últim ajusticiat per la Inquisició, es va podrir lentament al sol. El seu i els de tants altres malaguanyats que l’havien precedit. Sent devorats per les feres.