Hem après que, almenys durant l’últim segle i mig, els països anomenats desenvolupats eren espais segurs, lliures de guerres dins de les seves fronteres, gràcies a que l’Estat exercia el monopoli de la violència. Per això vam diferenciar, segons el concepte tradicional de seguretat, entre la seguretat interior, garantida per la policia, i la seguretat exterior, garantida per l’exèrcit. És cert que aquesta representació sempre ha estat qüestionada per fenòmens “excepcionals”, com guerres civils o organitzacions terroristes. A més a més, veus crítiques també han denunciat els seus fonaments ideològics. Malgrat tot, la distinció entre seguretat interna i externa, i les seves conseqüències pràctiques, s’ha mantingut per part dels principals actors de la seguretat (governs, centres de recerca): classificació de les amenaces, diferenciació entre tàctiques i instruments policials i militars.
Recentment però, és possible observar diverses pràctiques de seguretat, promogudes pel mateix “establishment” securitari, que xoquen amb la geografia de la seguretat interior i exterior. Així , per exemple, veiem com des del gener de 2015 el govern francès ha desplegat 10.000 militars a les principals ciutats del país; drons desenvolupats en zones de guerra (Israel – Palestina) són utilitzats per part de la policia a les metròpolis d’Europa, Amèrica del Nord o Àsia; empreses de seguretat privades, formades i entrenades en contextos bèl·lics, són contractades per a garantir la seguretat de cimeres mundials, esdeveniments com Jocs Olímpics, zones sensibles, a la vegada que es construeixen àrees fortificades al sí de ciutats suposadament en pau que recorden a la Zona Verda de Bagdad; o es criminalitza la protesta pública, especialment quan té lloc prop de determinats espais (per exemple, edificis governamentals o districtes financers).
Tot i que podríem interpretar aquests exemples com a fenòmens aïllats, es tracta més aviat d’una tendència a situar l’espai urbà al centre del discurs de la seguretat. Si abans les principals amenaces se situaven a l’exterior i calia protegir les fronteres territorials, ara la “frontera” de la (in)seguretat està a les grans ciutats, vistes com a fonts d’amenaces i objectiu de les guerres asimètriques, la insurgència i el terrorisme. No sorprèn doncs, que el president de la República francesa, François Hollande, digui que els atemptats del 13 de novembre a París són un “acte de guerra” i declari l’estat d’urgència al país. Cada cop més, la guerra no es lliura tant en camps de batalla oberts, selves o deserts, sinó en supermercats, edificis d’oficines, metros, sales de concert o districtes industrials i financers. Són aquests espais del dia a dia, de la vida quotidiana, els que cal protegir. De fet, no tan sols és l’espai el que cal ser protegit/vigilat, sinó també les persones que s’hi troben, i aquí és on entren en joc les mesures de vigilància massiva: donat que l’amenaça es troba a tot arreu, a tots els espais de la vida diària, cal vigilar tothom que hi circula.
La conseqüència d’aquesta transformació és la militarització dels espais urbans, procés sovint exempt de l’escrutini democràtic, a la vegada que es criminalitza el dissentiment i se soscava el debat públic per raons de seguretat. L’estat d’urgència deixa de ser una excepció i esdevé permanent, amb els perills que hi estan associats, tal com ha denunciat, entre d’altres, Amnistia Internacional.
Aquest nou paradigma de seguretat és una resposta a noves formes de violència organitzada. No obstant, no és la única resposta possible. Per damunt de tot és necessari el debat públic sobre com fer-hi front, tenint en compte les causes. La militarització de les ciutats i de la vida quotidiana simplement ataca, amb molts interrogants, els símptomes de problemes socials complexos que no poden resoldre’s amb més armes, més segregació i més vigilància.
