'La caja de cerillas', un documental per a reconciliar-se amb la vida

Per què un documental sobre Joan Guerrero? “Perquè és important que algú digui aquestes coses i que algú ho gravi”, respon David Airob, autor del documental La caja de cerillas. Airob (Barcelona, 1967) ha passat dos anys escoltant Joan Guerrero explicar històries i anècdotes i gravant les seves reflexions. El resultat és un documental de 50 minuts amb un títol que s'inspira en la primera 'càmera' que es va construir Joan Guerrero quan era un nen: una capsa de llumins.

“L'objectiu vital pel qual neix el documental és l'escola. Joan parla de valors, de valors que s'han perdut o s'estan perdent”, explica Airob. Amb ell ha passejat per Santa Coloma i ha viatjat fins Sòria per recollir com el fotògraf parlava del seu admirat Machado. “Hi ha un tros magnífic en el qual apareix Joan recolzat en un arbre, a la vora del Duero, llegint a Machado, mentre al seu voltant volen les espores”. És una imatge en blanc i negre, esplèndida de llum. “A Joan el veig en blanc i negre. No podria fer un documental sobre ell en color. Potser a algun altre ho veuria en color, però a Joan no”. És un punt de vista en el qual coincideix amb molts altres fotògrafs, entre ells el mateix Guerrero, que també concep algunes imatges només en blanc i negre.

Airob ha estat el productor, el director, el guionista, el càmera, el tècnic de so... Ho ha estat gairebé tot en aquesta pel·lícula que ha alternat amb el seu treball com a fotògraf de La Vanguardia i amb el rodatge d'un curt , “Calcio Storico”, amb el qual va guanyar, al costat de David Ramos i José Bautista, el World Press Photo 2014. Companys i amics, Ramos i Bautista també han col·laborat a “La caja de cerillas” en el muntatge i en la música. I ha comptat amb l'aportació de Javier Mariscal, autor del cartell. Malgrat l'escàs pressupost, David Airob ha volgut professionalitzar el rodatge, de manera que tothom que ha participat ha cobrat alguna quantitat. “Per a mi, era important”, subratlla.

El rodatge va ser un “intercanvi de sentiments i d'emocions”, el defineix el director. Però l'emoció més intensa la va viure el dia en què Joan Guerrero llegia davant la càmera poemes de Machado en una edició molt especial de “Campos de Castilla” i en acabar li va lliurar el llibre i li va dir a David: “Vull que el tinguis tu”.

Joan Guerrero, fotògraf de paraula

Joan Guerrero, fotògraf de paraulaL'entrevista de Catalunya Plural amb Joan Guerrero té lloc a la sortida del metro de Singuerlín, que emergeix des de les profunditats. Des d'allà s'entreveu, entre els edificis desordenats que conformen la plaça, els blocs color pastís que s'enfilen per la muntanya. Allà viu Joan Guerrero i no ho canviaria per res.

Té raó David Airob quan diu que Guerrero parla de valors. I tenia raó aquell amic de David, professor de Filosofia, que quan va veure el documental va dir: “M'he reconciliat amb la vida”.

Joan Guerrero és un torrent d'històries i de pensaments. Les que segueixen són només algunes de les seves paraules, estructurades en primera persona a partir de dos escenaris (Tarifa i Santa Coloma), al fil de reflexions sobre immigració, art i fotografia, i amb el complement de tres històries i un epíleg. Donarien, segur, per a un altre documental.

Tarifa, 1940

Vaig néixer a Tarifa el 1940. Ja pots imaginar. Molta gana. Molta tuberculosi. Molt dol...

Sembla que faci mil anys.

Anàvem al cinema Punta Europa, que estava al costat del mar. Des d'allà es veia Àfrica. I el vent bufava fort, de vegades molt fort. La meva escola fotogràfica no ha estat una altra més que el cinema, el cinema neorealista italià. Jo volia estar darrere de la càmera. De vegades perdia l'argument perquè em fixava en l'enquadrament, en el blanc i negre, en el picat... Em fixava en el cinema com a document: com eren els carrers, com era la gent, com vestia...

No recordo perquè ni el moment en què va ocórrer, potser va ser la influència d'alguna pel·lícula, però un dia vaig agafar una capsa de llumins, li vaig retallar un requadret al centre i li vaig penjar un cordill. Va ser la meva primera càmera.

Amb els meus amics jugàvem a pirates sobre un vaixell encallat. I jo, amb la meva capsa de llumins penjada al coll, els enquadrava. Ho enquadrava tot, tal com veia que passava al cinema.

Aquesta va ser la meva escola, el cinema i la capsa de llumins.

Santa Coloma

Vaig arribar a Barcelona el 1964 amb el meu germà Lorenzo. Vivíem en pensions, al carrer Poeta Cabanyes ('el meu carrer fosc i tort, amb gust de port' que cantava Serrat). Un dia un amic em va portar a unes barraques del Carmel [Francisco Alegre, el barri del 'Pijoaparte', el personatge de Juan Marsé]. Vaig quedar enlluernat. Era una barraca, però per a mi era la casa més bonica que havia vist mai. Feia olor de menjar casolà, a la ràdio cantava Antonio Molina, l'aire era net, tenia tota la ciutat als peus...

I un dia vaig trobar un pis en un poble que es deia Santa Coloma.

Beneïda l'hora en què vaig venir aquí.

Jo tinc passió per Machado, pels seus poemes. “Sóc, en el bon sentit de la paraula, bo”, diu Machado. Amb el temps descobreixo que per a mi Machado és més castellà que sevillà. Tot el bo ho fa a Castella. Em sento una mica identificat. Vinc d'Andalusia, però on el meu treball agrada és aquí. Per a mi Santa Coloma és un miracle en la meva vida.

Jo he considerat que ja tinc arrels aquí, amb el meu accent gadità i tot. Aquí vaig portar als meus pares, aquí vaig conèixer la meva dona, aquí vaig lluitar contra la dictadura, aquí vaig viure la democràcia, aquí van néixer els meus fills, aquí van morir els meus pares, aquí va morir un fill meu...

Aquí es dóna tot. Em sento agraït a Santa Coloma, a Catalunya. Mai m'he vist forçat a res. Aquí he vist el miracle de tantes cultures i he vist com de bé han conviscut.

El combat de la immigració

El meu combat sempre ha estat la immigració. He fet moltes coses sobre la nova immigració. “Ells sóc jo”, dic en el documental. I en els meus treballs sobre la immigració jo no pensava com a fotògraf, pensava com a ciutadà. Veig als immigrants que van a la riba del Besòs i em recorda a la immigració dels anys seixanta. Tot i que ara el riu, és clar, sigui completament diferent, ara baixa net i la riba és verda i es pot passejar.

Hi ha coses que tenim l'obligació de recollir. Com a ciutadans, no ja com a fotògrafs. Primer la persona i després la resta. Ho va dir Pau Casals. Ho va dir Atahualpa Yupanqui. Primer la persona i després... el poeta, o el polític, o el fotògraf. Si és al revés, cagada.

La fotografia

Tenia passió per la fotografia. Tenia una càmera petita. Però no tenia ni idea de fotografia. I un dia, a finals dels seixanta, entro en un projecte d'una revista a Santa Coloma: Grama.

Mai he estudiat res de fotografia. El més complicat era el laboratori. Comprava els sobres, llegia les instruccions i em tancava al lavabo a revelar. Entrava llum per tot arreu, però em posava per sobre un llençol i començava a moure la cubeta i el paper fins que sorgia la imatge.

Hi ha fotos de les que em sento molt content d'haver-les fet. Fa temps em van preguntar si tenia una fotografia preferida. I no, no la tenia en aquell moment. Fins que vaig anar a El Salvador i em vaig trobar un vell amb el barret al pit i una mirada que semblava que no tenia conques, no sabia si mirava cap a dins o cap a fora... La “vaig veure” en blanc i negre. I quan la vaig revelar vaig saber que era la foto, la meva foto. Hi ha serenitat. És com si el tercer món no li demanés permís a occident. És la foto de la dignitat.

Em van explicar que en una exposició una senyora va veure la foto i es va posar a plorar. Per a mi això era un premi, haver fet emocionar a algú. Quan veus una foto com aquesta no recordes que estàs veient una foto.

Les tres “pietats”

Tinc tres músics i tres fotògrafs que són art: Beethoven, Mozart i Bach. I Cartier-Bresson, Eugene Smith i Sebastião Salgado.

Salgado per a mi és Beethoven. No hi ha hagut ningú com ell per mostrar les pandèmies, les migracions, la fam... Les seves fotos són d'una gran bellesa, però no amaguen el patiment. El dolor hi és, però també hi ha bellesa. El problema és quan la bellesa es menja el dolor, quan amaga el patiment.

Una foto ha de tenir tres coses. Primer, ànima. Després, vida i, finalment, cor. Ànima, vida i cor.

Hi ha tres imatges que recullen aquestes tres coses. Són fotos que tenen amor, sofriment, bellesa i vida. Són les meves tres “pietats”. La primera és la “Pietat”, l'escultura de Miquel Àngel. La segona, la foto d'Eugene Smith d'una dona sostenint a la seva filla afectada pels abocaments de mercuri al Japó, 'Tomoko banyada per la seva mare', de 1972. I la tercera, la imatge de Samuel Aranda que va guanyar el World Press Photo el 2011 i que mostra a una mare i el seu fill al Iemen.

Tres històries amb ànima, cor i vida

1. L'escultor. A El Salvador hi havia una escola i davant de l'escola hi havia una nau on treballava un escultor. L'escola era pobre. Els nens jugaven al carrer, però alguns entraven a la nau. Un dia van veure com descarregaven un gran bloc de pedra. Era poc abans de les vacances i en acabar, els nens van tornar a la nau i van veure l'obra gairebé acabada. Era un grup eqüestre. L'escultor va preguntar si els agradava. Els nens van dir que sí, però un d'ells es va quedar pensatiu i li va preguntar: “M'agrada, però com sabia que dins de la pedra hi havia un cavall?”

2. Bobó. Quan vaig anar al Brasil amb la meva filla Laura a fer un reportatge sobre Pere Casaldàliga (“Pedro, su gente y su paisaje”) estàvem en un casalot gran a Sao Félix do Araguaia en què hi havia diverses dependències, entre elles la consulta d'un psicòleg . Jo em quedava sovint al pati i vaig observar que una dona deixava també allí la seva filla quan entrava a la consulta. La nena, d'uns tres anys, plorava i plorava quan es quedava sola. Vaig començar a parlar-li, a explicar coses, a bressolar-la, fins que un dia vaig aconseguir adormir-la. I així va ser durant diversos dies. Un dissabte estàvem sopant en una taula molt gran i allí estava la nena amb la seva mare, feliç, somrient. Tot d'una, em va mirar, em va assenyalar i va dir: Bobó. I va repetir: Bobó. Vaig preguntar què significava i em van dir: “abuelito”. Això és un gran premi per a mi.

3. Zampanó. Fa uns anys preparava un llibre, “Imatges i paraules”, en què apareixien Pujol, Maragall, Serrat... A l'assabentar-se, un amic em va comentar: 'I què t'ha dit Maragall?' ¿Com -li vaig preguntar-, per què havia de dir-me alguna cosa? 'Perquè Maragall estava a la teva cèl·lula'. A finals dels seixanta jo era al FOC i tots teníem nom de guerra, per qüestions de seguretat, així que ningú sabia com es deia l'altre en realitat. Temps després d'aquell llibre, Josep Maria Huertas em va enviar a fotografiar Maragall a casa del seu avi, al carrer Alfons XII. Al pati hi ha un arbre, em va dir, on jugava Maragall quan era petit. Així que li demano a Maragall que es posi al peu de l'arbre i llavors li dic: ¿Vostè se'n recorda de Zampanó? “Tu coneixes Zampanó?”, em respon sorprès. Sí, és clar, Zampanó sóc jo. Maragall recordava perfectament al company de cèl·lula, però no m'havia reconegut. Jo havia escollit el nom de Zampanó en record de la pel·lícula “La Strada”, de Fellini. Portava preparada per regalar-li la meva foto preferida, la del vell d’El Salvador. L’hi vaig entregar i ell, una mica astorat, improvisant per correspondre al meu obsequi, va despenjar un quadre que estava al seu despatx i me’l va regalar. Després vam seguir veient-nos. Va estar vivint a casa meva quan va decidir passar uns dies en cases particulars en diferents barris. I també em va acompanyar quan va morir el meu fill.

Epíleg: el vell Guerrero

Em sento molt estimat i molt respectat. El vell Guerrero. Em dic així a mi mateix des que em vaig jubilar fa nou anys. La paraula vell m'agrada, és noble. “Sóc vell”. Tinc 74 anys, no passa res. Aquí surt tot el positiu de mi. Sempre he lluitat per no mirar-me el melic i ara el que intento és donar una mica de la meva experiència, l'aliment que he rebut: el neorealisme, la música, l'amistat... Pot sonar pedant que jo pugui ensenyar alguna cosa. Però puc ensenyar amb la meva amistat, no amb les meves paraules.

No he tingut decepcions amb la gent. O almenys, no ho recordo, la veritat. Ho deia Violeta Parra: Gracias a la vida que me ha dado tanto. Jo podria dir, gràcies a la fotografia, que m'ha donat tant.

Perquè si parlo de fotografia, estic parlant de vida. És el millor aliment: la literatura, la poesia, la música... No em considero artista. I no per menyspreu, tot el contrari, és per respecte. La vida té tantes coses per fotografiar que si hi ha art en alguna fotografia de les meves és perquè hi ha art al carrer.

És una idiotesa dir que una imatge val més que mil paraules. Pot valer, sí, però de vegades no val ni un accent. Mai hagués imaginat que gaudiria tant de la paraula. Crec en la paraula més que en la imatge. I ho diu un fotògraf que estima la imatge i té passió per la imatge.