eldiario.es

9

CATALUNYA

Són legals els preus de les matrícules universitàries?

Nous preus: un tant per cent d’una quantitat desconeguda

El sistema per fixar els preus de les matrícules a les universitats públiques ha sofert un canvi radical aquest curs 2012-2013. Fins ara, els preus s’apujaven cada curs igual o una mica més que el cost de la vida. Però el reial decret-llei 14/2012, de 20 d’abril, estableix que, quant als estudis de grau, “els preus públics cobriran entre el 15% i el 25% dels costos [de prestació del servei] en primera matrícula” i percentatges superiors, que poden arribar al 100%, en el cas de matrícules successives o d’alguns màsters. També diu que això és un primer pas, cap a l’objectiu d’aproximar gradualment la matrícula al cost total del servei. En tot cas, la pega és que, com reconeix palesament el mateix decret-llei, i per estrany que pugui semblar, ningú no sap a hores d’ara quant costa aquest servei, és a dir, quin cost té un ensenyament universitari. Les universitats, a més de la docència, desenvolupen altres activitats, com la recerca i els contractes amb empreses. Per tant, cal distingir quina part dels costos del sistema universitari corresponen a cada activitat, amb la dificultat afegida que no són independents. És a dir, caldria disposar d’una comptabilitat analítica amb criteris homogenis, cosa que ara per ara no existeix. En conseqüència, la norma legal crea inseguretat jurídica, en basar els preus en un valor indeterminat.

Quant pagava, fins ara, l’estudiant?

A la pràctica, s’ha adoptat com a punt de partida que les matrícules cobrien fins ara el 15% del cost. Això s’ha volgut convertir, per la via de repetir-ho insistentment, en una veritat inqüestionable, però que realment és perfectament discutible, com ho ha posat de manifest un informe de l’Observatori del Sistema Universitari.

A Catalunya el govern, per calcular el cost de l’ensenyament universitari, ha sumat els diners que aporten al conjunt del sistema (universitats públiques i altres institucions, com ara el Consorci de Biblioteques) els estudiants (a través de la matrícula), l’Estat (amb les seves beques) i la Generalitat (mitjançant la partida d’educació universitària del seu pressupost). Aquesta darrera aportació el govern la valora en 823,4 milions d’euros el curs 2011-2012; però no ha explicat com ha arribat a aquesta xifra. I ho hauria d’haver fet, atesa la transcendència social del resultat d’aquests càlculs. En tot cas, el fet, inaudit, és que el govern imputa tots els costos del sistema a la docència: si les coses fossin tan senzilles, és clar que el decret-llei no reconeixeria que no se sap el cost de l’ensenyament i que cal una comptabilitat analítica.

A partir d’aquestes xifres, la secretaria d’Universitats dedueix que l’estudiantat assumia fins ara el 14,97% del cost (només un 0,03% per sota del mínim que fixa el decret-llei!). Aleshores, pel curs 2012-2013 ha augmentat genèricament un 67% els preus a Catalunya, amb què no ultrapassaria el 25% del cost establert en el decret-llei . Tanmateix, a posteriori, se sap que aquest any 2012 la Generalitat aportarà a les universitats públiques menys diners dels que havia pressupostat, perquè reduirà la xifra prevista en una quantia igual a la de les retallades retributives del personal de les universitats (això significa una reducció d’aproximadament el 5%). Per tant, en tancar el balanç del curs actual, els percentatges s’hauran de calcular sobre unes dades diferents, amb menys aportació pública de la prevista, amb la qual cosa la part que correspon a l’estudiantat podria superar el 25% legal.

Ara mateix, el cert és que els graus a Catalunya són els més cars de l’Estat: més d’un 68% per sobre de la mitjana de la resta de comunitats.

Beques? D’equitat?

Per reduir l’impacte polític d’aquest augment de preus tan sensible, el govern la Generalitat s’ha empescat unes mal anomenades beques Equitat que, en funció suposadament de la renda familiar de l’estudiant, rebaixen en un cert percentatge el cost de la matrícula.  

De beques en tenen poc, perquè la Generalitat no aporta efectivament els diners que cobreixen la diferència entre el que paga l’estudiant i el preu oficial, sinó que, simplement, la universitat deixa d’ingressar-los.

I, d’una altra banda, el que anomenen renda familiar s’obté amb un càlcul complicat a partir de les declaracions de renda. Per tant, d’equitat, poca, perquè és conegut que l’IRPF dóna una informació molt limitada sobre el nivell econòmic real dels declarants. Fins i tot si deixem de banda el frau fiscal, l’IRPF és ara un impost que grava, essencialment, les rendes del treball. A l’exercici 2009, l’últim de què Hisenda ha publicat dades, la mitjana de les rendes del treball (és a dir, salaris i pensions) era de 19.359 €, mentre que empresaris i professionals declaraven només 8.275 € en concepte d’activitats econòmiques. La puja de la matrícula a les universitats s’aplica, doncs, essencialment, als assalariats, no als empresaris. A més, a partir d’un cert nivell d’ingressos en amunt, tothom pagarà el mateix: tampoc no és cert, doncs, que es paga d’acord amb el nivell de renda.

Cada retallada fa augmentar la proporció que paga l’estudiant

Cada vegada que el govern fa una retallada en els pressupostos universitaris, es redueix el cost teòric del servei (segons el seu mètode de càlcul o qualsevol altre que s’adopti) i, en conseqüència, augmenta automàticament el tant per cent que en paga l’estudiant.

Per tant, vist l’augment de preus del curs 2012-2013, el govern s’ho hauria de pensar molt abans de fer noves retallades, perquè correria el risc de transgredir, si no ho ha fet ja, la llei que tant ha celebrat.


Antoni Ras és president d’UpiC.
Albert Corominas i Antoni Ras
són professors de la UPC i membres de
l’Observatori del Sistema Universitari

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha