En la fi de la terra, la pluja no té pietat dels pelegrins. Traspassa la densa capa de boira que ho cobreix tot i cau com si no hi hagués un demà. És fina, però intensa. I té una inesperada capacitat de calar fins als ossos. Gairebé a les palpentes, els caminants busquen el refugi del far. I quan l'aigua dóna una treva, emergeixen per donar uns quants passos més i situar-se sobre l'última pedra habitable del Cap de Fisterra.
Noranta quilòmetres després de besar l'Apostol Santiago, amb moltíssims quilòmetres més en els seus peus, els penitents trepitgen l'antiga fi del món. I encara que el temps no acompanya, els somriures es multipliquen mentre la instantània tracta d'abastar l'infinit.
La boira, encegadora, converteix l'intent en creïble. No cal tancar els ulls per, com els romans, pensar que un es troba a la punta de terra més occidental de l'orbe. Encara que no sigui veritat, l'escenari convida a fantasiejar. L'Atlàntic, no massa brau, es perd en l'horitzó. Diverses columnes de fum blanc es confonen amb la calitja. Surten de les fogueres de sabates i de roba que algú va encendre. I les creus, de fusta i de pedra, santifiquen el lloc.
“Demostra les teves creences contra les lleis del món: aixeca't i camina!”, es llegeix, en francès, a la base d'una torre de comunicacions que s'interposa entre el far i el mar. A sobre, jeuen botes, bastons, mocadors, velles peces de roba. “No deixin res ni se'n emportin res, si no ho han intercanviat”.
Fisterra, al quilòmetre zero del Camí, és l'última parada per a molts pelegrins. I la penúltima per als que encara tenen alè per concloure el pelegrinatge al santuari de la Virxe da Barca de Muxía, a un altre dia de marxa. És també el punt més simbòlic de la Costa da Morte gallega, una de les perles de la província de La Corunya, malgrat el seu nom.
El funest apel·latiu té la seva raó de ser. La llegenda i els documents situen desenes de naufragis i centenars de morts davant dels penya-segats que se succeeixen entre Carballo i el Cap de Fisterre, fins i tot una mica més enllà. La majoria pertanyen a temps pretèrits. Però els baixos, els temporals i la boira encara segueixen engolint vaixells i vides en l'actualitat.
En dies intempestius com el d'avui, millor no quedar-se massa estona a la intempèrie del mític i místic cap. I com fins aquí hem arribat en cotxe després d'aterrar a Alvedro, l'aeroport de A Corunya, reprenem el volant per visitar la propera església de Santa Maria. Alberga peces religioses de l'edat mitjana, però està tancada. Així que ens conformem amb admirar el seu petri exterior i seguim camí cap a Corcubión.
En un dia assolellat, la llarga platja de la Langosteira, a la sortida del poble de Fisterre, hauria estat una parada obligada. Però segueix plovent, la sorra està mullada i els restaurants, que prometen marisc del bo, tancats.
El menú que ofereix un senzill bar-restaurant, en l'inici del passeig marítim de Corcubión, tampoc està gens malament. El pop amb gambes cuinat a la cassola de fang amb oli i all resulta una combinació imbatible. I uns simples calamars fregits sense fregits tenen gust de menjar.
Les montanyes rocoses d'Ezaro
La pluja ha cessat i, amb l'estómac content, ens dirigim a Ezaro. El paisatge muda abruptament. Els turons poblats de verds pins que se succeeixen entre Corcubión i Cee es converteixen en muntanyes rocoses gairebé sense vegetació. Tones de pedra de color terrós i alguns esquelets d'arbres cremats envolten un bufó port esportiu amb un grapat de petits vaixells.
Uns metres més endavant, el Museu de l'Electricitat recopila la història d'aquest tipus d'energia i precedeix la que, diuen, és una de les cascades directes al mar més altes d'Europa. Els seus raigs es precipiten des d'uns cent metres d'altura. Una senda amb plataformes de fusta permet arribar fins als seus peus, allà on l'escuma es transforma en manses aigües. Però amb l'estiu es van acabar també els espectacles de llum i color que es projecten sobre el salvatge fons.
Un enorme camió que remou pedres per construir el que s'anuncia com un futur allotjament impedeix pujar al mirador d'Ezaro, al cim de la muntanya i amb vista directa sobre el naixement de la cascada. Un paisà assegura que la panoràmica, que s'obre al mar, és espectacular. En una altra ocasió serà.
En aquesta, ens avancem per contemplar el preciós hórreo que distingeix Carnota. Es troba al centre del poble, al costat de l'església, té uns 34 metres de llarg i és de pedra amb la teulada de teula. No tots els vells graners gallecs són així. Aquest va ser construït en dues fases, entre 1760 i 1783, per competir amb un altre de similar grandària de la veïna parròquia de Lira. I ja no guarda aliments, com la casa de coloms de pedra que s'alça al seu costat tampoc alberga ocells.
Són atractius turístics d'aquesta població que atreu també pel singular i canviant paisatge dels seus voltants. A Pindo, crida l'atenció una curiosa platja que es troba entre una llengua de terra verda i el poble que s'estén al llarg de la carretera. A prop d'allà, petits murs de pedra divideixen en parcels la terra que toca el mar. I una mica més endavant, les dunes dels arenals es cobreixen de herba verd, com si fossin camp per conrear.
Després, entre els turons de pins, s'alça Murs, amb les seves cases de pedra, els seus carrerons i les seves petites places plenes de vida. Les seves platges estan ara desertes. La marea, baixa. Els vaixells, encallats sobre la sorra. Però la Costa da Morte és viva, molt viva.
Vueling ofereix vols diaris a La Corunya des de Barcelona
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
