Àngel Valentí: “Tinc fibromiàlgia i fatiga crònica, tocar la bateria em dóna vida”

Té 37 anys, dos fills, viu a Torroella de Montgrí (Girona) i és músic o, més concretament, un bateria conegut per tocar amb la banda empordanesa de pop Glaucs. Àngel Valentí pateix fibromiàlgia i fatiga crònica, però posseeix la naturalitat dels valents, assumeix la malaltia i no renuncia a fer allò que és la seva passió: fins que el cos aguanti, tocarà la bateria. Aprofitant que Glaucs compleixen 20 anys i que encara estan en ruta presentant He conegut la nit, amb el qual la banda cavalca junta de nou, oferiran dos concerts benèfics per a l'Associació Catalana d'Afectats de Fibromiàlgia (ACAF). En el concert de Barcelona del festival Guitar BCN es veuran envoltats amb amics com Sidonie, Beth i Love of Lesbian, entre altres. Tota ajuda és poca per a una malaltia que fins fa poc “no existia” doncs no se sabia com diagnosticar.

I ara 20 anys de Glaucs després d’un temps desapareguts… com va la història?

Quan ho vam deixar la primera vegada en el mal anomenat ‘Últim concert’, no ho va ser per mals rotllos. En aquells moments Glaucs era súper important per nosaltres i a força d’emportar-nos garrotades vam decidir parar i dedicar-nos a fer altres coses, projectes propis o comuns com gravar en castellà a Buenos Aires. Cadascú feia el seu camí i de tant en tant ens trobàvem per tocar. Fa un parell d’anys vam pensar que ‘havíem canviat molt’… Era una excusa per tornar-hi, però amb la mentalitat d’anar a passar-s’ho bé, gaudir els uns dels altres i de la música que fem, de fer cançons que per nosaltres són molt xules i amb ganes de defensar-les.

I va prendre forma després d’anys de silenci en el del nou disc, He conegut la nit…He conegut la nit

Si t’escoltes el disc, s’entén. Hem conegut la nit amb totes les seves virtuts i tots els seus defectes. Ara estem en un punt que la nit només serveix per aixecar-te quan els fills no poden dormir. Tothom s’agafa les coses amb més calma, al projecte d’ara no hi ha res brut, ni fosc, no hi ha drogues pel mig. Senzillament estem gaudint del moment amb unes cançons que ens encanten i tirant endavant un disc que hem gaudit molt gravant-lo.

Parla’ns del concert benèfic que feu la setmana vinent a Barcelona, amb quins amics i bandes hi compteu?

El concert al Luz de Gas dins del marc del festival Guitar BCN es complementa amb un altre que fem a l’Espai Ter de Torroella de Montgrí, on visc. El de Barcelona es diu ‘Glaucs i amics’ i el de Torroella ‘Glaucs i família’. A Barcelona hi seran la Beth, Sidonie, Joan Dausà, Joan Masdéu, Santi Balmes, Juli Saldarriaga i Dani Ferrer de Love of Lesbian, Gonçal Planas de Mi Capitán, Shuarma, Cèlia Pallí i Blaumut. Hi haurà temes de tota la vida i també del nou disc. Uns els cantarem nosaltres i altres els cantaran ells amb Glaucs fent-los de banda. ‘Glaucs i família' està enfocat d’altra manera doncs a l’Empordà els Glaucs se’ls senten molt seus, som d’allà. Ens reunirem tots els Glaucs i ex Glaucs, en Miquel Abras, el Cor Anselm Viola, la Rosa Pou, Nou Dits… també farem sortir als nostres fills, com apareixen en el nou videoclip del grup. Vull remarcar i agrair que tant el festival Guitar BCN com l’Espai Ter no es queden ni un duro dels concerts, i no tenien per què.

Els beneficis dels concerts aniran a l’Associació Catalana d’Afectats de Fibromiàlgia (ACAF).

Volíem que aquests dos concerts especials destinessin els guanys a fins benèfics. Jo tinc la fibromiàlgia i fatiga crònica molt incorporada i ja ni en penso, van ser ells, la banda, sense dir-me res a mi, que van pensar que una manera bonica de fer-ho era fer-ho per aquesta malaltia que han viscut molt de prop i donar els diners a l’ACAF. La idea és ajudar sobretot a les famílies i la gent als qui els hi diagnostiquen la malaltia. Per causa de les retallades i altres moltes coses l’Associació necessita psicòlegs, llocs per fer teràpies, terapeutes que puguin ajudar a les famílies a entendre què és aquesta malaltia. Com els diners són els que són, preferim que es destinin a les persones i les coses concretes abans que a la investigació. És només un granet de sorra.

Explica’ns de forma que entenguem què és la fibromiàlgia i la fatiga crònica

El cervell envia senyals de dolor a qualsevol lloc del cos on no hi ha res, on no hi ha una ferida o un traumatisme, envia senyals de dolor absurdament. I la fatiga crònica és que hi ha moments determinats, dos cops al mes o cada dia, que et lleves com si t’haguessin apallissat, com si haguessis corregut tres maratons i a més no haguessis dormit. No pots fer absolutament res. Això també casca molt en l’àmbit intel·lectual: pràcticament no t’enteres del que llegeixes, costa tenir una conversa amb una persona i estar al 100% pendent d’aquesta conversa. És durillo.

Com te la van diagnosticar?

Gairebé no hi ha proves que et diguin que tens aquestes dues malalties. Per a la fibromiàlgia hi ha 18 punts al cos que si te’ls toquen i 14 et fan mal ja es considera que la tens. Me la van diagnosticar el 2008, tinc dolor als 18 punts. No hi ha cap més prova i t’has de creure al pacient. És molt complicat per la família mateixa entendre que pots patir una malaltia així. Vaig estar tres anys buscant què podia ser, alguns matins em llevava agafat a la paret per poder anar al lavabo a pixar. La meva dona em mirava sense entendre com podia ser, feien proves i més proves i no veien res… Ara que em tenen tan controlat sé que no tinc cap mena de càncer, ni cap altra malaltia diagnosticable amb una analítica. Estic molt “sa” i m’haig d’alegrar també!

Un cop saps el que és, que pateixes fibromiàlgia, com reacciones?

Va haver-hi dos metges que em van dir que havia de deixar de tocar la bateria, que no podria tocar mai més. Vaig caure en una depressió súper bèstia, amb problemes d’addicció… S’acumula un munt de merda a sobre i dins teu. Vaig estar dos anys sense tocar la bateria però gràcies a altres metges, a la meva família i als amics un dia vaig tornar a tocar, assajar, estudiar, gravar discos i fer concerts. Si jo hagués continuat fent cas a aquells dos metges, ara estaria quiet al llit. Ara cada dia intento fer esport, vigilo molt el que menjo, intento tocar cada dia totes les hores que puc. De tant en tant tinc crisis que em deixen uns dies al llit. És el que hi ha, ho vas acceptant, és part de tu. Si a casa som quatre, penses per cinc, he de pensar com gestionar la malaltia per portar una vida “normal”. Per altra banda, em llevo cada dia intentant menjar-me el món i gaudint a saco de tot el que tinc. La malaltia m’acompanya però intento deixar-la de costat, quan m’avisa la gestiono com puc. Mentre el cos m’aguanti, tocar és el que em dóna vida. Si ho deixo ,tornaré a tenir crisi rere crisi i acabaré fatal.

Justament, a la fibromiàlgia i fatiga crònica els ha costat molt ser reconegudes com a malalties…

No se sap d’on ve, hi ha metges que la reconeixen i d’altres que no. Hi ha gent qui diu que és psicològic, hi ha qui diu que és físic, hi ha qui diu que és per la temperatura corporal… i hi ha qui diu que no existeix. Durant els dos anys que no tocava la bateria treballava a la ferreteria del meu pare, les crisis cada vegada eren més freqüents fins que vaig poder entrar a la Unitat del Dolor Fibromiàlgia i Fatiga Crònica de l’Hospital Clínic de Barcelona, que és de la Seguretat Social i un dels millors hospitals d’Espanya. Tinc informes de totes les proves del Clínic i diuen que jo no puc treballar més de ‘x’ hores. Tanmateix la Seguretat Social Espanyola m’ha donat l’alta perquè aquesta malaltia per a ells no existeix. És surrealista, el Clínic diagnostica una cosa des d’una unitat especialitzada i la mateixa Seguretat Social em diu que no reconeix aquells informes. Ara estem a judici.

T’ha donat problemes a l’hora de treballar?

Quan vaig començar a tocar, en Jofre muntava el repertori de Glaucs per tal que jo tingués moments en els quals descansar.  Ara cada vegada em conec més, toco més, cada vegada hi ha menys problemes i ja no pensem en això. D’ençà que hem tret el disc fins ara, a la gira, només em va enganxar un concert que em vaig trobar malament… Tinc una medicació extra que quan la prenc puc fer el concert o el que sigui però després no guardo ni un fotograma d’aquell moment, no recordo res. Al principi tocava amb Glaucs, Kabul o Nou dits, ja que em sentia molt protegit. Ara toco amb qui puc i no tinc problemes per anar a gravar discos o fer concerts on sigui.

En definitiva, que tocar la bateria t’ajuda a tirar endavant…

Molt. Vaig haver de reaprendre una mica a tocar la bateria. Vaig agafar un professor de tai chi i li vaig explicar com tocava i com feia les coses. Vam reeducar el cos i vaig muntar la bateria de manera que em fos més còmode per tocar. També vaig aplicar algunes tècniques del tai chi a la meva manera de tocar. Ja sé que sona una mica rar… però és el que em va funcionar. Cada dia em llevo fet una merda i no sé com estaré al cap de mitja hora ni com reaccionarà el cos, però si estic bé toco de 4 a 6 hores diàries. Quan tens una crisi, és qüestió de gestionar-la.