Composta per diferents formats que inclouen quadres, fotografies, projeccions i instal·lacions, Fernando Prats (Santiago de Xile, 1967) intenta condensar, com amb el fum i vapor que moltes vegades fa servir en els seus treballs, la memòria de l'Holocaust i els camps de concentració. Si bé aquests estaven destinats a l'extermini i l'oblit de les seves víctimes, la recuperació de la memòria, el registre de l'intangible és el que ha portat a Prats a realitzar el present projecte. El resultat, una heterogènia manera de barrejar la naturalesa del lloc dels fets, el text del poema i els diferents moments referencials del drama jueu a l'Alemanya nazi.
El xilè se serveix dels versos per articular el seu concepte. Celan va escriure el poema just en acabar la Segona Guerra Mundial. En els cercles intel·lectuals de 1945 planejava la idea de si seria possible seguir creant art després d'un trauma tan brutal, després d'una fissura ètica tan dràstica, després d'una màcula inesborrable en l'haver humà, i Celan, que havia estat captiu en un camp de treballs forçats, respon amb Todesfuge (la fugida de la mort). L'art segueix, seguirà, i és capaç de servir per dialogar amb les més fosques forces de l'ànima. El text va acabar considerant com “un lament moral de l' Art contra la Història”.
Prats és un artística físic, la seva obra que neix la majoria de vegades a nivell conceptual en qüestions històriques trasllada el seu camp d'acció in situ, als llocs protagonistes dels fets. Es va desplaçar als boscos i llacs que vorejaven els camps d'extermini, els llocs on es van rebutjar les cendres dels cossos massivament executats i incinerats. Va observar, va recollir mostres i idees. D'aquí arrenca els seus materials i el seu registre als que segueix el procés per donar-los diversos formats. Són obres per ser vistes, sigui quina sigui la forma que finalment prenguin; ell es considera pintor per la forma tan visual que té de comprendre, metabolitzar i plasmar els seus projectes i obres.
Entre les peces exposades trobem fotografies del cel d'Auschwitz a través de vidres trencats (com un viatge que va del vaticini a un final contundent); làmines translúcides que condensen el fum de la Solució Final (“así subiréis como humo en el aire / así tendréis una fosa en las nubes no se yace allí estrecho”); vídeo projeccions de l'artista“pescant” vestigis en llacs gairebé verges de boscos gairebé verges, que han esborrat tota petjada o l'han materialitzat en naturalesa vigorosa, llocs on es desfeien de les cendres dels cossos executats, i la instal·lació: un tanc ple de llet sobre la qual es projecta un vídeo mentre sona el poema Todesfuge, recitat en bucle una i altra vegada pel mateix Paul Celan, com una lletania que se submergeix en un pou des del primer vers ... “negra llet de l'alba”.
L'exposició és un conglomerat que de vegades expressant-se de forma literal i altres sent més lliure en la seva reinterpretació del poema i del procés històric, concreta la memòria i continua fent art de l'Horror... L'Art és tan ampli que sempre hi haurà aquell que descavalgui de la inutilitat i la lleugeresa.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
