Palmeras de la brisa rápida és un llibre de prosa somrient i ritme veloç, un viatge sentimental i narratiu al Yucatan, el territori dels maies, la península més nova del planeta i un dels llocs més desconcertants de Mèxic. Juan Villoro es disfressa de turista de la quotidianitat i viatja al Yucatan, aquesta terra que va conèixer a través de la seva àvia, un carismàtica senyora que hagués volgut ser cantant d'òpera i que va ser l'única persona a la qual Villoro ha vist “plorar sense sentir-se malament”.
Palmeras de la brisa rápida és un llibre espurnejant, agut, molt divertit, però, com va escriure la crítica Fabienne Bradu, “se sospita que l'humor de Villoro és una closca de defensa sentimental en intentar reconquerir les paraules de la seva àvia”. Així, i malgrat el seu gran humor, Palmeras de la brisa rápida també pot llegir-se com el relat d'un fracàs: el Yucatán que descobreix Juan Villoro poc o gens té a veure amb el que li va explicar la seva àvia.
Com a bon viatger sentimental i a diferència d'un explorador, Villoro “deixa que sigui la vida la que s'ocupi de les sorpreses”. Així, durant el viatge, l'escriptor aprèn una lliçó definitiva: la realitat s'inventa i un escriptor és poca cosa més que un meravellós inventor de futurs.
Palmeras de la brisa rápida és, com explica el crític literari i escriptor Jorge Carrión, “el testimoni d'un escriptor que busca el seu mite d'origen”. Per a l'escriptora mexicana Guadalupe Nettel, Palmeras de la brisa rápida és un “relat àgil, intel·ligent i divertit”. Sí, però és moltes coses, una obra que segueix apassionant Enrique Vila-Matas tant avui com el dia que el va descobrir i que l'escriptor català descriu com una “memorable narració amb aspecte d'obra literària 'menor', sens dubte per confondre tothom”.
Llegir (en veu alta) i escoltar-se (a un mateix) llegint Palmeras de la brisa rápida és un bon camí per explorar sentències profundes d'aquestes que Juan Villoro, en l'estela del seu estimat Lichtenberger, pronuncia amb el somriure de l'aforisme: “el paper de l'escriptor consisteix a preguntar perquè altres responguin”.
Aquest és un tret del seu estil literari, únic en la literatura actual en espanyol. Escriure amb perles que, com comenta Carrión, són “aforismes inesperats, frases rodones i felices”. Juan Villoro és l'inventor d'aforismes més dotat i imaginatiu de la literatura actual en espanyol i un dels millors “explicadors” literaris del Mèxic d'avui. Les seves reflexions al voltant del seu país són gairebé sempre tan lúcides com encertades i iròniques i també a Palmeras de la brisa rápida s'hi adverteixen dos dels seus conceptes clau a l'hora d'explicar: a) “la veritat mai no ha circulat amb molta claredat en el país de Cantinflas”; ib) molts mexicans semblen “cansats de solucions i només volen promeses”.
Villoro, al Yucatan, reafirma la seva idea que “els mexicans tenen un sismògraf a l'ànima” i, tot i que particulars, els yucatecos no deixen de respondre als patrons de tot allò de contradictori que significa ser mexicà.
Novel·lista, assagista, cronista, guionista de còmics, articulista, contista, analista futbolístic, crític de rock: Villoro és l'home orquestra de les lletres mexicanes. Transitant sense dificultat aparent d'allò culte a allò popular, Villoro ha trobat una manera tan lúdica i crítica com intel·ligent i divertida d'apropar-se a aquesta “articuladora força del que no passa” que, segons ell, forja allò mexicà.
-Com seria Mèxic si fos un país 'normal'?- li pregunto.
-Si fos un país 'normal' no seria Mèxic-, respon.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
