Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

25-N: l'esquerra a la cruïlla

J. Ramón González Cabezas

Barcelona —

La formidable opa llançada per Artur Mas sobre l’espai independentista amenaça amb el doble efecte secundari de convertir el PP en el primer partit de l’oposició i alhora relegar l’esquerra a un paper gairebé irrellevant en la convulsa escena política de Catalunya. Els previsibles danys col.laterals de la batalla oberta al voltant de l’11-S apunten en tots els fronts i guanyen en intensitat a la vista de les contradiccions dels pronòstics i la voluminosa bossa de vot indecís i ocult que detecten les últimes enquestes.

En l’arrencada formal de la campanya del 25-N, els sondejos persisteixen a anticipar la rotunda primacia del bloc sobiranista vertebrat entorn de CiU i l’enfonsament dels socialistes com a alternativa de poder o força frontissa. En plena execució de la dràstica agenda de retallades de la despesa pública i la reducció de serveis, la bipolarització política entre dues grans forces conservadores i la polarització del debat al voltant de la qüestió nacional poden agreujar la crisi social en proporcions imprevisibles.

L’aparatosa explosió del debat sobiranista ha segrestat pràcticament el debat social malgrat tots els intents de les forces que competeixen tradicionalment en l’espai de l’esquerra. La presència dels candidats Pere Navarro (PSC), Joan Herrera (ICV-EUiA) i Oriol Junqueras (ERC) en la cimera de CCOO i UGT a Barcelona per reiterar la crida a la vaga general del 14-N reflecteix la sorda disputa que es lliura al darrere de la gran contesa electoral.

La jornada de protesta tornarà sens dubte a ressuscitar la crisi com el problema més urgent i dramàtic del país, però la influència d’aquest fet a les urnes és una incògnita. El desenvolupament de la mobilització sindical al carrer serà en tot cas un test d’importància en l’estat d’ànim de l’electorat, sobre les espatlles del qual el mateix Artur Mas ha afegit la càrrega afegida d’unes noves eleccions el 2014, si cal, per consumar els seus plans. Déu n’hi do!

Els socialistes, a contrapeu

Quan ni tan sols s’ha complert el primer any des del congrés de “renovació” del partit després de l’era Montilla, el PSC va a les urnes amb el pas canviat i amb una greu coixesa produïda per la manca de lideratge, la desorientació programàtica i les discòrdies internes. La deserció de l’exconseller Ernest Maragall simbolitza i consagra la ruptura política i emocional del partit amb el clan político-familiar que al seu dia va protagonitzar l’alternança i l’assaig d’un nou catalanisme progressista. En l’actualitat, el “germaníssim” i braç dret de l’antic alcalde de Barcelona i president de la Generalitat patrocina al costat de l’antic líder republicà Josep-Lluís Carod-Rovira, igualment orfe de partit, la recerca d’una nova esquerra adaptada als nous temps.

La reaparició del polèmic Carod-Rovira, que l’any 2003 va fer possible la presidència de Pasqual Maragall al capdavant d’un govern tricolor liderat pel PSC juntament amb ecosocialistes i republicans, coincideix no per atzar amb la tornada d’ERC a l’òrbita política de CiU. El gir independentista de la federació nacionalista i la voladura de ponts amb el PP ha possibilitat el retrobament estratègic de les dues forces, velles aliades en els primers anys del pujolisme. Però això passava en temps d’Heribert Barrera i de la UCD. És a dir, el paleolític.

La gran ocasió d’ERC

Un cop recuperada dels estralls del Tripartit i de la tortuosa travessia del desert plena de guerres internes, ERC es troba ara en condicions de guanyar terreny en una doble direcció, segons semblen corroborar els sondejos. D’una banda, l’històric partit de Macià, Companys i Tarradellas pot atraure els que dubten de la capacitat o convicció de CiU per consumar el procés d’autodeterminació fins a les últimes conseqüències. Simultàniament, ERC ofereix refugi al vot catalanista fugitiu del PSC i, en general, a tots els electors que s’identifiquen amb un independentisme progressista aliè als grans lobbies i famílies del país.

D’aquí que Oriol Junqueras conreï la distància. El secretari general d’ERC combina el seu perfil netament secessionista amb un marcat discurs social, decidit a aprofitar la nova conjuntura per ocupar i liderar l’independentisme d’esquerres. Fins i tot disputa la segona plaça del Parlament, dopat per la febre secessionista que recorre el país i l’absorció del vot captat en el seu dia per Solidaritat (SI) amb l’expresident del Barça Joan Laporta al capdavant.

Ecosocialistes en primera línia

La volatilitat que regna a l’esquerra també afecta molt directament els ecosocialistes d’ICV-EUiA, situats en primera línia per partida doble. La coalició roig-i-verda liderada per Joan Herrera surt, en teoria, com la principal beneficiària de la sagnia de vot del PSC, però la seva alineació en el front sobiranista apadrinat per CiU i Artur Mas pot dissuadir sectors del seu electorat distants o aliens a la qüestió nacional com a nus o element determinant de l’acció política. La insistència d’Herrera a reclamar el debat social il.lustra aquest risc.

Tanmateix, els ecosocialistes es presenten davant del seu electorat potencial com l’única força que ha dut a terme una tasca d’oposició nítida a la política neoliberal del Govern de CiU, alineada de forma indiscutible durant els seus dos anys de legislatura amb l’agenda econòmica i social de Mariano Rajoy. Des d’aquest punt de vista, la coalició hereva del PSUC compareix teòricament en sintonia amb tres corrents de pes en l’ecosistema polític i social de Catalunya no conservador: progressisme, ecologisme i sobiranisme. La previsible mobilització de l’electorat pot donar molt de si.

Socialistes, ecosocialistes i republicans no són els únics actors de la batalla per la recomposició de l’esquerra catalanista. L’autodenominada Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que ja s’ha instal.lat al paisatge del poder municipal de Catalunya, podria rebre el seu baptisme com a força emergent en l’espai de l’independentisme d’esquerres amb la seva virtual entrada al Parlament. En aquest cas, la constel.lació sobiranista aconseguiria noves dimensions i perfils en un context polític sense precedents, amb l’element afegit d’una nova configuració de l’esquerra.

Etiquetas
stats