Joan Trullén: “Les desigualtats creixen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona des d’abans de la crisi”

Joan Trullén (Barcelona, 1955) és doctor en Ciències Econòmiques. Regidor pel PSC a l’Ajuntament de Barcelona, actualment és el vicepresident de Planificació Estratègica de l’Àrea Metropolitana de Barcelonai és l’autor de l’anuari metropolità de 2012. El document, amb dades de 2011, certifica un augment de les desigualtats al voltant de Barcelona, un fort creixement de l’atur, especialment entre els joves i els col·lectius menys formats, i un increment del risc de pobresa. Amb tot, en aquesta entrevista, l’exsecretari d’Estat d’Indústria es mostra optimista i defensa prioritzar l’exportació i reforçar les bases competitives per sortir de la crisi i reduir la desocupació.

Un 18,6% de la població de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) viu amb una renda per sota del llindar de la pobresa de Catalunya, amb només 8.500 euros anuals. Són dades de 2011, el que les fa més alarmants.

En totes les societats contemporànies es donen importants desigualtats. Només en societats que han desenvolupat durant molts anys polítiques actives per corregir aquestes desigualtats es presenten situacions menys problemàtiques. En economies com l’americana, en ciutats similars a Barcelona, l’índex de Gini (un coeficient per mesurar les desigualtats) és d’un nivell de 0.40 i aquí estem a nivells de 0,33. Economies socialment molt avançades, com Suècia, i Holanda, presenten un nivell de Ginide 0,26-0,27. Estem, per tant,en un nivell a mig camí entre les patologies de desigualtat més fortes de les àrees metropolitanes americanes i la millor situació de les economies socialment avançades.

Quan s’originen aquestes desigualtats?

Mentre que entre els anys 1985 i 2000, la desigualtat, mesurada a través dels indicadors de pobresa, anava decreixent, des del començament del segle XXI, aquestes desigualtats tendeixen a créixer. Moltes diagnosis apunten com a causa l’ampliació de l’àmbit en que s’insereixen les metròpolis, creixentment globalitzades. Aquest fet provoca augments de competència molt severs en sectors molt exposats a la competència exterior, i en conseqüència, a través del mercat de treball, es generen condicions de desigualtat importants. Però cal tenir molt clar que les desigualtats ja existien abans de la crisi. Independentment que la crisi ha intensificat les desigualtats, les economies avançades presenten patologies i, a més a més, d’abordar els problemes derivats de la crisi, cal afrontar els problemes de les desigualtats.

En el seu informe citen que l’increment del risc de pobresa i de les desigualtats a l’àrea metropolitana són deguts als alts índexs d’atur, al fet que cada cop hi ha més gent que no cobra la prestació de l’atur i a les altes despeses d’habitatge.

La principal causa és que els mecanismes disponibles per corregir les desigualtats, tant de naturalesa tributària com de despesa social, no són prou eficaços. És una exigència intensificar i millorar les estratègies de correcció de la desigualtat, independentment de la crisi. La crisi el que ha fet és intensificar un problema que ja s’havia detectat amb anterioritat. L’Àrea Metropolitana de Barcelona és una de les poques àrees metropolitanes del món que disposa d’un sistema d’enquestes que ens permet fer un seguiment dels hàbits i les condicions de vida dels ciutadans des de l’any 1985.

S’ha tocat sostre en desigualtat a Barcelona i el seu entorn?

Diria que no. En la mesura que es corregissin les desigualtats, tendiríem a millorar, però crec que no. El que hem de fer és ser conscients d’abordar aquests problemes en l’esfera adequada. I l’esfera adequada no sempre és l’àmbit local, sinó que són els àmbits de lescomunitats autònomes i dels estats. A les comunitats autònomes s’han de dissenyar les polítiques redistributives, i en els estats, els sistemes tributaris que tendeixin a generar un sistema de finançament adequat.

L’atur és especialment cru entre els joves. A la província de Barcelona hi havia a finals de 2012 un 52% d’atur juvenil.

Per combatre l’atur s’ha de tenir una estratègia econòmica. L’estratègia econòmica des de l’àrea metropolitana pot ajudar a buscar vies que permetin incrementar l’ocupació d’una àrea, però en cap cas podem pretendre, amb els recursos de que disposem i des del’àmbit de l’àrea metropolitana, resoldre el problema de l’atur.

Parli’m d’aquesta estratègia econòmica en l’àmbit metropolità.

El disseny de l’estratègia metropolitana s’ha d’orientar a facilitar un model de sortida de la crisi que permeti focalitzar els problemes de desocupació. Sabent els límits de l’acció de govern que es pot tenir des d'una àrea metropolitana, som conscients que amb una economia globalitzada, d’una manera creixent, no competeixen les empreses, sinó que competeixen les metròpolis. És a dir, el grau de competitivitat d’una empresa té molt més relació amb el lloc en el que produeix que amb la seva capacitat interna de millorar la seva estratègia o la seva competitivitat a través de les vies convencionals de creixement de la productivitat. Si això és així, i cada cop més competeixen les metròpolis, el que cal fer és identificar les estratègies econòmiques que reforcin la productivitat en el territori. I reforçar la productivitat en el territori implica la presa sistemàtica de decisions que poden resultar a vegades allunyades dels problemes quotidians com els que afecten la gent, però que són fonamentals per abordar-los.

Segueixi.

Tenim la possibilitat d’activar tota una sèrie d’elements, d'infraestructures, que ajudin a millorar la competitivitat dels agents econòmics en el territori metropolità. A diferència d’altres àrees metropolitanes, a Barcelona disposem d’un conjunt d’infraestructures de transports i comunicacions que ens situen en una posició molt més interessant i avançada de la que teníem els anys 80 en relació amb la crisi del període 1977-1985 o de la que vàrem tenir en el període 1993-1996, després dels Jocs Olímpics. Disposem d’un aeroport creixentment abocat als trànsits intercontinentals, hem transformat el port de Barcelona, després del desviament del riu Llobregat i del pla Delta, en un dels ports més competitius del conjunt de la Unió Europea. Disposem des del passat dia 15 d’un sistema ferroviari amb connexions directes, amb amplada internacional, des de Barcelona a Paris, Lió, Toulouse i Marsella. És a dir, disposem d’una sèrie d’elements sobre els que construir una estratègia que no impliqui molts anys de retard en la seva execució.

I aquesta estratègia passa per mirar cap a fora?

En el període 1977-1985 es va afrontar la crisi sobre un projecte que era la transformació del municipi central de l’àrea metropolitana de Barcelona, a partir dels Jocs Olímpics. Això ens va servir, des de 1985 fins a 1992, de propulsió, transformant l’economia de la ciutat i del conjunt de l’àrea metropolitana des de Barcelona. De la crisi de 1993-1996, en vàrem sortir amb una transformació al voltant del projecte Barcelona-Ciutat del Coneixement, que va possibilitar el 22@, la transformació del Poblenou i el pla Delta (del qual en són fruit el port i el nou aeroport). Ara afrontem la crisi de 2008-2013 des de unes bases millors, que no teníem els anys 1984 i 1993. L’any 1984, l’Àrea Metropolitana de Barcelona liderava la taxa d’atur de l’economia espanyola. En aquests moments, en canvi, estem bastant per sota del nivell d’atur mitjà de l’economia espanyola. Això vol dir que en termes relatius hem avançat en matèria de competitivitat territorial. Una de les peces essencials de la nova diagnosi és explicar per què estem en situació de poder activar estratègies de sortida de la crisi a la que ens hi posem d’una manera coordinada. I una de les peces essencials és l’anàlisi de totes les bases del comerç exterior.

És la clau per sortir de la crisi?

Naturalment, és un aspecte en el qual insisteixo des del primer moment en què es va diagnosticar la crisi. D’aquesta crisi se'n surt exportant. Ho tinc molt clar.

Exportant, què?

Exportant béns industrials manufacturers, en un 80%, i exportant serveis, en un 20%, dels quals n'hi ha un que és molt especial que són totes les exportacions lligades al turisme. Però cal entendre que el 80% del valor afegit de l’àrea metropolitana l'aporta la industria. Barcelona és la capital industrial del sud d’Europa, amb una capacitat exportadora que no té res a veure amb la que teníem l'any 1985, quan el nostre mercat era majoritàriament el mercat peninsular. En aquests moments, el 70% del nostre mercat és europeu, i el 30%, de fora d’Europa. I això què és? És indústria. I quina indústria? L’anàlisi de la capacitat competitiva de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ens situa en una indústria més tradicional, com la industria de l’automoció i els seus components, però també en noves activitats productives. L'activitat farmacèutica que estava abocada al mercat interior és ara una de les grans exportadores de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Ara, trobem a l’Àrea Metropolitana de Barcelona components tant inesperats fa 20 anys com pot ser el plasma. Per què? Perquè tenim empreses mundials líders treballant en equip i exportant des d’aquí. El model turístic és important, però el model industrial és set vegades més important.

L’exportació ajudarà a reduir l’atur?

La nostra preocupació i obsessió és la desocupació, però per afrontar la desocupació necessitem un pas previ que és corregir establement el desequilibri extern. Barcelona lidera la capacitat competitiva de l’economia espanyola. Aporta el 20% com a metròpolis de tota l’exportació de l’economia espanyola. Això vol dir que buidarem la desocupació des dels sectors industrials manufacturers? No, però si no disposem d’una capacitat permanent d’afrontar els desequilibris externs històrics no podrem generar demanda interna. La bona noticia és que des de fa uns mesos presentem un superàvit per compte corrent en l’economia de Barcelona molt important.

Què podem fer per ser competitius i corregir el desequilibri extern?

Hi ha dos estratègies de com fer això. L’estratègia dels que busquen la competitivitat a través de la devaluació interna, que és com dir que si la Seat ha de competir en el mercat global amb Xina, s’han de baixar els salaris de la Seat perquè així pugui competir amb aquesta economia. L’alternativa és la de dir que no. Nosaltres no hem de tenir els salaris de la Xina sinó el que hem de fer és augmentar la productivitat per treballador.

Com s’augmenta aquesta productivitat?

Hi ha uns elements de naturalesa territorial que són fonamentals per explicar el creixement de la productivitat en els sectors exposats a la competència externa. Dit d’una manera planera, no hi ha cap inversor que s’atreveixi en aquests moments a col·locar la seva inversió en el mercat global si no té un aeroport intercontinental proper. I molts inversors necessiten, a més a més, un port potent amb el qual puguin connectar-se a nivell internacional, i un sistema ferroviari capaç de col·locar combois fins a les ubicacions centrals dels mercats alemanys o francesos. Hem d'organitzar l’àrea metropolitana de tal manera que l’entenguem en dos pilars fonamentals: un que apunti a la competitivitat externa sense el qual no podrem plantejar el model de buidat de l’atur massiu com el que podem fer. I dic com el que podem fer perquè ho hem fet dues vegades en els darrers 25 anys. I el segon pilar és el de la cohesió i el d’utilitzar les eines disponibles a escala local, per reforçar la cohesió social en el territori metropolità, sabent que hi ha unes tendències de fons que ens porten cap a una situació molt difícil de desigualtat. Creiem que podem treballar amb un esquema que sigui capaç de substituir al de Willy Brandt dels anys 70. Brandt plantejava moderació salarial, augment de beneficis, augment d’inversions, més ocupació, una correcció de la desigualtat a través d’un sistema tributari progressiu (impost sobre la renda, impost sobre el patrimoni), un sistema de compensació social, transferències, renda mínima, polítiques actives d’ocupació... Nosaltres hem d’utilitzar el millor d’aquest esquema però en un context d’economia oberta, que ens permeti integrar aquest esquema en la nova situació. És difícil,però l’hem d’utilitzar.

I quin és el nou esquema?

Nosaltres serem competitius si en el territori, no tant si els salaris són baixos, sinó si en el territori hi ha condicions competitives per fer atractiva la inversió privada. Serem competitius si aquesta industria manufacturera troba unes universitats localitzades aquí amb capacitat de generar recursos humans, uns centres tecnològics capaços de treballar amb infraestructures potents i amb mitjans humans entrenats. S’enfoca la productivitat des del territori. Un cop enfocada la productivitat des del territori s’han de plantejar esquemes de redistribució molt potents. Per què? Perquè anirem buidant la taxa d’atur. Però si no tenim el sector exterior ben armat nopodrem finançar aquesta operació de buidatge. La industria ha de ser la que lideri la sortida de la crisi. Ha de ser la punta de llança.