La portada de mañana
Acceder
Una Italia empobrecida se entrega al experimento de un Gobierno de ultraderecha
ESPECIAL | El mapa que cuenta de qué viven tus vecinos, calle a calle
OPINIÓN | 'Activar la banalización del neofascismo', por Esther Palomera

Marc Andreu i els petits grans canvis conquerits pel moviment veïnal

Marc Andreu, autor del llibre 'Barris, veïns i democràcia' (Avenç) / SANDRA LÁZARO

Durant la primavera de l’any 1973, els veïns del Poblenou es van aplegar per exigir la construcció d’un institut per als futurs estudiants d’aquest barri industrial de Barcelona. Entre els ciutadans mobilitzats hi havia els pares de l’avui periodista i historiador Marc Andreu, que aleshores era un nadó, acompanyats per l’enyorat Josep Maria Huertas Claveria, mestre de periodistes. Aquell dia de protesta, immortalitzat en una foto, culminaria amb el temps en l’Institut Icària –futur institut de l’historiador– i seria, a més a més, una mena de premonició: La vida que li esperava al nen que descansava dins d’aquell cotxet estaria marcada, per sempre, pel periodisme i el moviment veïnal barceloní.

Han passat més de quaranta anys i, avui, ens reunim amb ell al Poblenou, quan acaba de publicar Barris, veïns i democràcia (L'Avenç, 2015), una obra que serveix de llegat a totes les generacions que van lluitar per convertir Barcelona en una ciutat justa, participativa i equitativa; primer en un context radicalment hostil com la dictadura, i després en una democràcia que, a voltes, com desgrana l’autor, va voler controlar i fins i tot subsumir el teixit veïnal organitzat. “Una escola de democràcia”, assenyala Andreu, que serviria de viver d’altres expressions socials i sindicals que lluitarien en clandestinitat per les llibertats democràtiques i que marcarien l’agenda social, cultural i urbanística dels primers anys posteriors a la dictadura franquista.

Abans de res, posem el prisma en l’actualitat. I és que encara avui, segons l’autor, alguns responsables públics segueixen sense entendre el paper del moviment veïnal. Els de nova fornada i també el moviment clàssic. Això explica, en part, que l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, “caigui en l’estigmatització” quan topa amb protestes que li esmenen la seva gestió, com fa uns dies va passar al Paral·lel. “A Trias li xoquen els codis perquè no coneix el moviment veïnal”, opina Andreu, que lamenta que des del Govern municipal s’hagi acusat a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), de fer política. “Precisament la responsabilitat de la FAVB, com qualsevol altra organització social, és fer política. No partidista, però sí en benefici de l’interès veïnal”, explica l’autor, que recorda com històricament tant la dreta com l’esquerra han intentat apropiar-se de la FAVB en benefici propi.

Marc Andreu parla “d’una diferència en l’ADN” entre el moviment veïnal i la dreta tradicional de la ciutat. I cita un exemple recent: “Al Poblenou se sol xiular al regidor de torn durant el pregó de la Festa Major. És una mena de tradició, el regidor Francesc Narváez (PSC) ho sabia i, tot i ser dels més xiulats, sempre hi assistia i aguantava el xàfec. Ara, l’actual regidor Eduard Freixedes (CiU), evita el dia del pregó; defuig el conflicte perquè els seus codis són uns altres”. Andreu sosté que l’esquerra, tot i protagonitzar monumentals enfrontaments amb la FAVB, “comparteix el llenguatge” en contraposició als partits de dretes. “La majoria de regidors de CiU són aliens al que representa no només la FAVB, sinó l’associacionisme dels barris; és una realitat que no han compartit mai, la qual cosa no genera xoc, sinó incomprensió”.

A tall d’anècdota, Andreu recorda que mentre el Freixedes s’escapolia de la xiulada, una nota de premsa del govern municipal explicava que el regidor –i fins i tot l’alcalde!— eren a la Festa Major saludant amigablement els veïns de la zona. “Passejaven per algun carrer i es feien fotos però, en contra del que deia el servei de premsa, no estaven al pregó que és l’acte central”. Un pregó que, dit sigui de passada, el setembre passat el van protagonitzar els activistes veïnals del col·lectiu Fem Rambla, que des de fa un parell d’anys treballa per protegir l’espai públic de la proliferació de terrasses.

Una obra amb memòria

Una obra amb memòriaL’obra, però, està enclavada –com recorda el subtítol del llibre: El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)— entre els anys 1968 i 1986. Segons Andreu, a partir de les eleccions municipals del 1979, les exigències de participació i democràcia de base del moviment veïnal van topar amb resistències dels vells poders econòmics i dels nous poders polítics. “El moviment ciutadà va patir el desencís polític i la crisi de les associacions de veïns”, descriu. Tot i que hi posa matisos: “si bé és cert que el sistema oficial de participació canalitza part del moviment veïnal, també ho és que, a diferència d’altres zones de Catalunya i de l’Estat, a Barcelona es manté un substrat crític que impedeix que es desactivi del tot”.

D’aquesta manera, el periodista defensa que en els anys 80 i 90 les associacions de veïns seguissin plantant batalla al carrer. “L’any 1987 els veïns del Poblenou van haver de batallar de valent per aconseguir que se soterrés la Ronda Litoral i no separés el mar del barri. De la mateixa manera que a Nou Barris van lluitar per aconseguir soterrar la Ronda de Dalt i evitar fractures entre barris”. Victòries com aquestes, “sovint no absolutes o només parcials”, poden semblar avui òbvies però cal recordar que van costar dècades d’esforç i lluita col·lectiva. Conquestes que contraposa a un temps en què també era habitual que l’Ajuntament pretengués controlar la FAVB, on cita el cas de “l’intent nítidament partidista”, que va fer el PSC amb la candidatura de Margarita Rodríguez, que presidiria la federació.

Abans de l’adveniment de la democràcia, en canvi, Andreu relata un moviment veïnal radicalment combatiu. El llibre recull múltiples exemples de com el moviment ciutadà forjat als barris va ser un dels components destacats de la lluita antifranquista. Des d’ocupacions de solars oblidats i d’instal·lacions públiques exigint habitatges, escoles i parcs, fins a segrestos d’autobusos, en demanda de més transport públic. Una oposició que fonamenta en l’aportació de tres corrents: “el del món antifranquista militant –on destaca sobretot comunistes amb un peu al PSUC, però també afins a Bandera Roja—; el del món dels cristians de base; i el del món de les xarxes socials i familiars, lligades a la immigració arribada als barris populars”.

Un còctel que va fer que aquella “singular” Barcelona anés “un pas per davant de la resta de l'Estat” i consolidés una ruptura amb la dictadura molt més profunda que en cap altre indret. Sens dubte, el moviment veïnal va viure la seva etapa daurada fins al final de la dècada dels setanta, quan la FAVB va arribar a tenir 70.000 socis de 80 associacions actives. Tant és així, explica Andreu, que “després de provocar el cessament dels alcaldes José María de Porcioles (1973), Enric Masó (1975) i Joaquim Viola (1976), va imposar la seva agenda política i reivindicativa durant els dos anys de mandat de l’alcalde de la transició Josep M. Socias Humbert”. Sota el mandat d’aquest últim, l’autor constata que “paradoxalment” va ser el període en què més a prop va estar el govern municipal dels veïns. “Per certa voluntat populista, Adolfo Suárez (UCD) mira d’apaivagar l’agitació social cedint terreny a la força del moviment veïnal”.

La FAVB, una lluita constant

La FAVB, una lluita constantSi el llibre, presentat a principis de març al Centre Cívic Can Felipa –a la gens casual plaça Huertas Claveria—, tingués un actor protagonista, aquest seria sens dubte la FAVB. “Entitat nascuda burgesa i afí al poder establert”, recorda Andreu. El seu naixement, “paradoxalment”, va estar vinculat als interessos de comerciants i empresaris de Barcelona, que es van agrupar en les anomenades associacions de bombillaires, “el sobrenom que se’ls va donar perquè promovien la il·luminació dels carrers comercials per Nadal”, explica Andreu. “La FAVB va ser autoritzada el 1972 perquè es veia com una plataforma burgesa, cosa que va canviar radicalment poc temps després”. En els últims anys del franquisme, ràpidament va passar a ser un paraigua per les sensibilitats de l’esquerra i el catalanisme, el referent d’una població que sortia al carrer, esgotada després de lustres de mancances, tant en la vida quotidiana com de llibertats.

Encara avui aquesta entitat es manté fidel a l’esperit combatiu, una coherència que no han seguit totes les associacions veïnals. “Moltes s’han mantingut radicalment fidels a l’interès veïnal, però també és cert que en altres casos s’ha assumit un paper còmplice de l’administració, i fins i tot servil”. Una crítica força estesa entre moviments assemblearis de nova fornada a determinats barris, que critiquen a les associacions de veïns per haver anat perdent la mirada crítica. Aquesta deriva contrasta, però, amb la constància bel·ligerant de FAVB, que encara avui “segueix sent un espai des d’on pensar la ciutat lluny del poder”.

Andreu insisteix en el fet que moltes AV han animat les assemblees de barri que han proliferat des de 15-M, i cita el cas de Jordi Bonet, que va ser president de la FAVB provinent del moviment okupa. Parla de la “tenacitat dels seus activistes” i insinua irònicament que algunes iniciatives veïnals de nova fornada, de vegades, creuen que han “descobert la sopa d’all”. “Moviments pacifistes, el moviment ecologista, les vocalies de dones del moviment feministes, les primeres mobilitzacions del moviment gai a Barcelona reben el suport de la FAVB”, defensa. Avui, però, admet que els moviments socials ja fa molts anys que s'han emancipat “de les incubadores” on van créixer. Les assemblees de barri, moviments socials com la PAH o el 15-M, plataformes temàtiques es reparteixen el lideratge crítica social de la ciutat. “Ja no s’articula la crítica veïnal des d'una estructura centralitzada, com pot ser l'associació de barri o la FAVB, ara hi ha un treball en xarxa, on el moviment veïnal és un element més”, explica Andreu que confia que, passi el passi després de les municipals, el moviment veïnal, governi la dreta o l’esquerra, es mantindrà fidel a l’interès ciutadà.

El llaç d’una extensa tesina

El llaç d’una extensa tesina El llibre d’Andreu ve a ocupar un buit fins ara a la intempèrie. I és que segons l’autor, així com la història del moviment obrer i el món sindical està àmpliament documentada, el moviment veïnal no tenia una crònica històrica al seu servei. De fet, l’obra representa la meitat de la feina que va realitzar com a tesi doctoral –de més d’un miler de pàgines—, dirigida pel catedràtic Andreu Mayayo, que va rebre la qualificació d’excel·lent cum laude de part del tribunal. Coses de la vida –o de la dreta—, l’Ajuntament actual, que s’havia compromès a coeditar el llibre juntament amb l’Avenç, finalment es va fer enrere. “Hauria de donar les raons l’Ajuntament, que té recursos de sobra i que sovint edita moltes coses sense la qualitat que caldria, però dóna la sensació que o bé ha estat per sectarisme, ignorància o per una manca de responsabilitat institucional”.

El resultat és una àmplia investigació forjada entre pols i caixes de documentació en l’arxiu de la FAVB o del Govern Civil i múltiples d’entrevistes personals, a més d’altres arxius, entre ells de diaris i periodistes. Una cerca que ens serveix per a una última reflexió, com ho és l’aportació del periodisme de proximitat, clau en la recopilació de dades del llibre. El mateix Marc Andreu codirigeix la revista Carrer de la FAVB, un espai d’informació, crítica i anàlisi on conflueixen veterans periodistes i joves professionals que busquen el seu espai en un mercat tant atapeït com precari.

De fet, el llibre és també un homenatge encobert a l’anomenada premsa pobra dels butlletins veïnals i als huertamaros, aquells reporters de les seccions locals dels Mundo Diario, TeleExprés o Diari de Barcelona. Dues corrents periodístiques que es van alimentar mútuament per teixir la crònica urbana de la ciutat durant molts anys. Encara avui la premsa local té una petjada important en una ciutat on conviuen petites ciutats dins seu, i en cada una d’elles, s’hi fulleja un diari.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats