Rafa Burgos: “Aquí no et maten, però et condemnen a l’ostracisme”

El periodista i historiador Rafa Burgos va decidir, un bon dia, escriure un llibre sobre la corrupció, amb Barcelona com a eix central. El projecte va anar ampliant-se, creixent i li ha acabat costant tres anys de dedicació. El resultat és Crema catalana, un treball llarg però gens feixuc que exhibeix les febleses d’una societat que no és ni més ni menys corrupta que les altres. Molt corrupta, vaja!

Com va néixer Crema catalana?Crema catalana

Fa quatre anys ja. Va ser arran de llegir un article sobre el cas d’un empresari egipci que viu a Espanya i està relacionat amb el clan de Hosni Mubarack. Tenia interessos al sector del gas i al darrera del cas hi havia una multinacional espanyola del sector. No té res a veure amb Crema catalana, però em va sobtar la notícia i vaig animar-me a buscar casos semblants a escala més local.

En principi, volia centrar el llibre a Barcelona. Havia pensat el títol de “La Barcelona indigna”, però el tema va anar creixent i vaig decidir posar-li Crema catalana, en el sentit que són unes postres molt dolces però que has de travessar la crosta de sucre per menjar-te’l.

Perquè s’entengui tot el trencaclosques, he fet un vademécum, un resum de tots els casos de corrupció.

I perquè s’entengui també parles dels paradisos fiscals, surts més enllà de les fronteres catalanes...

M’agrada insistir que parlo de tot: des del Barça fins a la indústria armamentística o el sistema injust de peatges que patim a Catalunya. Parlo de la conxorxa entre poder polític i poder econòmic i financer. I mitjans de comunicació. Això et tanca moltes portes. Vam dubtar de posar el capítol de “La voz de su amo”, que tracta de tres grups de mitjans de comunicació: Zeta, Godó i Prisa. Pots ficar-t’hi quan tens molts diners i vius de rendes o quan no tens res, com jo, i no tens res a perdre. Al final, el vam incloure.

M’han fet entrevistes a televisions i ràdios locals, a mitjans més alternatius, però els grans, no.

Tampoc defuges de parlar de les grans entitats financeres.

Hi ha un capítol dedicat als bancs, on es parla del Banc de Sabadell i de La Caixa, sobretot. La Caixa és la bèstia negra.

Fa quatre anys que vas començar el llibre i va sortir el juliol. Ha estat una feinada.

He intentat posar una mica d’ironia, sobretot als títols, per intentar atreure el lector però reconec que és un tema feixuc, difícil. He hagut de repassar documents, premsa, el DOGC, el BOE, revistes de política, durant tres anys i mig, i en una situació econòmica límit. Ha estat molt dur. Entres en una espiral que no et desenganxes mai. Hi ha gent del teu voltant, coneguts, que, fins i tot, no és que et donin l’esquena però s’allunyen una mica. Gent que està pròxima a partits com Convergència.

Et sap greu. És allò que diem sempre de no matar el missatger. Els periodistes som missatgers, som una eina, un instrument. Dóna la impressió que el corrupte ets tu. Ets mires al mirall i et dius que tu no ets el corrupte sinó que ets el que posa el focus subratllant la corrupció.

He rebut mails de persones properes a Pujol que em demanen que no els enviï més informació sobre les conferències que faig.

Hi ha casos que estan a mig investigar. Aquesta “Crema catalana” mai no està acabada del tot.

Hi ha casos que encara estan oberts. Les conferències per presentar el llibre em serveixen per anar actualitzant-los. L’altre dia vaig trobar en el magatzem d’una biblioteca de Santa Coloma de Gramenet un llibre que no té editorial i que és la crònica, el diari, que va escriure Josep Maria Sala, condemnat per el cas Filesa, els dies que va estar a la presó de can Brians. Pocs dies. Va entrar a principis d’un mes desembre i el Nadal ja es menjava els torrons a casa. Em va cridar l’atenció l’esment que fa a companys de partit, donant-los les gràcies, com Manuel Bustos, implicat avui en el cas Mercuri. El pròleg el va fer Miquel Iceta, defensant Sala, clar.

Albano Dante i Marta Sibina, de Cafè amb Llet, en el seu llibre sobre la corrupció a la sanitat catalana escriuen que moltes vegades la informació ja està publicada, però la dificultat està en trobar les connexions entre les diverses dades. Això és el que té de bo tenir una visió general de tots els casos de corrupció. No ets un especialista en cap d’ells però si et ve el nom d’una societat, d’un fons de capital de risc i et sona, pots estirar del fil.

Has de tenir la paciència d’anar remenant diaris, revistes, llibres, alguns que ja estan descatalogats, i muntar totes les peces del trencaclosques. Requereix molt temps.

Quan decideixes que tanques el llibre i deixes d’actualitzar-lo?

La primera idea era publicar-lo a l’editorial on ja havia fet un llibre anterior -“Cervantes a Barcelona”- però tenia problemes econòmics i vaig arribar a un acord amb Icària. El vaig enllestir el juny i va sortir el juliol, però parar, parar, no he parat mai.

Des del juny han passat moltes coses. Per exemple, la confessió de Jordi Pujol.

Per això, a molts capítols hi ha una visió periodística però també molta contextualització perquè la gent se situï en temes que no són tant del dia a dia. El llibre permet una visió general. En el cas de la indústria armamentística o de l’evasió fiscal, pots donar una idea del tema. Jo sóc historiador i periodista i busco l’equilibri entre ambdues coses.

La corrupció va lligada quasi sempre als diners. I el món dels diners és cada cop més complex. Has hagut de fer un curs accelerat d’economia?

No sóc especialista en economia i en capítols com els que parlo d’evasió fiscal he tirat de bibliografia de gent que ho ha tractat. No ets economista però intentes documentar-te i explicar-ho bé. Pretenc fer-ho atractiu al lector, amb les dades més interessants. L’evasió fiscal des de Catalunya no és nova. Ara se’n parla una mica però ja n’hi havia durant el franquisme. Es van trobar comptes d’evasors fiscals a Suïssa i molts d’ells eren empresaris catalans.

Hi ha més o menys corrupció a Catalunya que a d’altres llocs?

No crec que n’hi hagi més. Catalunya és un territori econòmicament potent, perquè hi ha molta indústria i producció. És normal que es moguin més diners. Però no crec que hi hagi més corruptes que a d’altres llocs.

Dóna la sensació que els corruptes catalans són menys perillosos que les màfies que existeixen a d’altres països. No existeix el temor que un polític respongui a una denúncia amb una amenaça de mort com pot fer un narcotraficant o un mafiós de l’est.

Tens raó. En un país llatinoamericà, Colòmbia, Mèxic, et podrien matar per escriure un llibre així. Et jugaries la vida. A vegades, a les presentacions del llibre fem broma parlant d’exportar la idea i fer-ne d’altres amb el títol “Paella valenciana”, “Cocido madrileño”, “Gazpacho andalús”, “Tequila mejicano”,... Aquí no et maten, però et condemnen a l’ostracisme, et deixen en un segon terme.

Els vuitanta hi havia l’opció per part de determinats grups de pressió, bancs o partits polítics, d’anar al cara a cara, denunciar directament a qui denunciava. Amb el temps s’han adonat que és perdre temps, diners i molta energia i que la millor manera d’actuar és deixar-te de banda i no parlar-ne. Si tens el control dels mitjans de comunicació tradicionals i majoritaris, simplement no fas esment del tema i és una manera de censurar-te sense necessitat d’anar al cara a cara. Evites l’efecte boomerang i que se n’acabi parlant més.

Les denúncies serveixen per combatre la corrupció, per dissuadir possibles nous corruptes?

Els mitjans de comunicació tenen molta feina a fer. El problema és la dificultat del context en què es treballa. El periodisme d’investigació pràcticament no existeix en l’actualitat. Els grans mitjans de comunicació que podrien tirar-lo endavant no volen o no poden. Han quedat reduït a dos o tres grans grups, que tenen molts deutes amb els bancs i han arribat a un acord d’intercanvi. En comptes de cobrar uns deutes als quals els mitjans no poden fer front, els bancs entren com a accionistes dels grups de comunicació. El Santander, el BBVA, CaixaBanc, i també grans multinacionals, com Telefònica al grup PRISA, són propietaris dels mitjans. Com informaran aquests mitjans, malgrat que el periodista tingui l’anhel de fer determinades denúncies, si no et deixen, si no tens espai?

D’altra banda, però, sóc optimista perquè van sortint mitjans alternatius com Crític, La Directa, Eldiario.es, El Triangle,... que o bé no depenen directament de la publicitat o afortunadament funcionen a base de subscriptors, la qual cosa els dóna una certa independència. Els últims mesos, la majoria d’exclusives relacionades amb casos de corrupció estan sortint per part d’aquestes propostes noves mentre que els grans mitjans van darrere.

Hem d’entendre que el periodisme de qualitat s’ha de pagar. Perquè els periodistes hem de menjar. El futur haurà d’anar per aquí.  

Quan parlem de corrupció sempre pensem en els polítics implicats i se sol oblidar els empresaris que participen en el mateix joc.

Perquè hi hagi corruptes hi ha d’haver corruptors. Qui corromp ho pot fer perquè té diners. Acostumen a ser grans empreses, grans multinacionals. Sabem del polític que ha rebut el sobre però, normalment, no posem el focus en l’empresari que ha lliurat els diners. Ha arribat un punt en què és molt fàcil anar contra el polític, perquè és la cara visible, el titella que algú manega. Seria molt interessant saber qui s’amaga darrere d’aquestes titelles. Però si el que controla les titelles també controla els mitjans de comunicació, ho tenim complicat.

Tots coneixem notícies de multinacionals que han fet barrabassades a Amèrica Llatina i és molt difícil fer arribar aquests temes als mitjans de comunicació tradicionals. Quan surt alguna cosa publicada s’amaga el nom concret i es parla “d’una gran empresa petroliera” o “uns grans magatzems”.

En el cas de la corrupció política passa el mateix. Potser no ens en recordem que el senyor Roig, de Mercadona, va anar a declarar a l’Audiència Nacional. O també d’altres empresaris d’Isolux-Corsan, OHL, Comsa Emte, Cornadó, Copisa... Aquests passen una mica desapercebuts, en segon pla.

Polítics i empresaris es necessiten...

Quan comences a estirar del fil veus aquestes connivències. En l’època de la comptabilitat B de Bárcenas hi va haver un moviment de diners des d’una oficina de Bankia a Madrid a una oficina del Banc de Santander, a Barcelona, de gairebé 150.000 euros. Qui va fer el lliurament de diners va ser la senyora Iglesias, la dona de Bárcenas, per pagar part de l’apartament que s’havien construït a Baqueira Beret.

I com aquestes, moltíssimes. No només d’empreses que no acostumen a sortir als mitjans sinó també en algun cas de corrupció que ha passat a segon terme, com el cas Macedònia, que afectava diversos cossos de seguretat. Es diu Macedònia perquè estaven implicats mossos, guàrdia urbana i, sobretot, policia nacional. Avisaven els propietaris dels prostíbuls Saratoga i Riviera de Castelldefels que s’anava a fer un escorcoll perquè poguessin netejar si hi havia estupefaents o menors d’edat. Tot això va passar a segon terme. No es parla de les connivències entre cossos policials i la corrupció.

Al llibre et preguntes si han valgut la pena els tres anys de treball que t’ha costat “Crema catalana”. La teva resposta és afirmativa.

Val la pena. Mai no he tingut la sensació de ser un salvador de pàtries però sí que em pregunto què puc fer, dins les meves limitacions, per fer el món una mica millor. Per la meva formació puc posar un granet de sorra i fer arribar a la gent tots aquests casos de la manera més senzilla i amena perquè prenguem consciència i ens preguntem si estem ben informats. I així donem el primer pas per un canvi, per fer més difícil la manipulació.

Quan col·laborava a la secció de Cultura de La Vanguardia, em van enviar a fer una entrevista a un personatge inclassificable, que es diu Alejandro Jodorowsky, poeta, director de cinema i que ha fet una mica de tot en aquesta vida que presentava un llibre autobiogràfic. Em va comentar algunes frases que m’han quedat gravades. Em deia de forma molt vehement que “entre fer i no fer, sempre has de fer”, perquè et quedarà l’experiència, surti com surti. En una altra expressió que m’ha anat molt bé en moments baixos deia que “no puc canviar el món però puc començar a canviar-lo”. És aquesta actitud constructiva de fer coses, malgrat les adversitats. Tinc l’esperança que quedi la feina ben feta.

I si algun dia t’ofereixen un bon sou en un mitjà convencional a canvi que deixis d’amoïnar amb les teves investigacions?

No ho sé. No m’ha passat. Es tractaria de no parlar de determinats casos de corrupció, de determinades empreses? Em costaria bastant. Encara que comencés amb bones intencions... No sóc de barallar-me. Sóc una persona educada, obedient. Les coses es parlen i si no es pot fer la teva feina mínimament bé... Psicològicament potser seria sà. Penseu que a més de les xerrades i conferències que faig, que organitzo una ruta de la corrupció per Barcelona i que segueixo les informacions del dia a dia, també tinc d’altres projectes, com la història del modernisme del passeig de Gràcia i el glamour de les botigues de luxe i d’altres temes històrics que m’anirien bé per desintoxicar-me de tanta corrupció.

El passeig de Gràcia i la corrupció estan bastant relacionats.

L’avinguda Diagonal i el Passeig de Gràcia són el rovell de l’ou. Primer vam pensar en tres branques per dissenyar la ruta de la corrupció. Una, la Diagonal, amb el Palau Reial, les torres de La Caixa, el grup Planeta, el Corte Inglés el grup Godó, fins a Francesc Macià. Una altra seria la Via Laietana, la plaça Catalunya, amb els grans magatzems, Telefònica, la plaça Urquinaona on deien que van deixar en una paperera la cinta de la gravació de La Camarga, l’antiga seu de La Caixa, el Palau de la Música, la seu de la Policia Nacional i la Catedral. Hi havia un capítol dedicat a l’Església, que al final no ha sortit al llibre perquè tenia poca entitat.

I, finalment, la ruta que fem actualment, que és la més cèntrica: el passeig de Gràcia i els envoltants: la Diputació de Barcelona, la seu de l’Institut Català de la Salut, la seu embargada de Convergència, al carrer Còrsega fins a la plaça de Catalunya. Mai no arribem a la plaça de Catalunya perquè la gent interactua molt, mostra la seva indignació i se’ns acaba el temps.

Quantes sortides heu fet per aquesta ruta?

De moment, tres. La fem amb l’agència “Via Barcelona”. (http://viabarcelona.cat/es/portfolio-item/ruta-de-la-corrupcion) . No va ser fàcil. D’altres agències amb les quals acostumo a treballar no s’hi van sumar, perquè moltes treballen per empreses que surten a “Crema catalana”. El gener fem una altra sortida. La primera ruta la vam fer coincidir amb la presentació del llibre.

Vivim uns moments en què la gent demostra que està farta de tanta corrupció. Sembla que ningú, cap partit se n’escapa.

Pràcticament tots. Molta gent diu que tots els partits i tots els polítics són corruptes. No és cert. Hi ha partits que no només no han estat corruptes sinó que han destapat casos de corrupció. El que passa és que continuen sent minoritaris i no els votem. Ens hauríem de preguntar perquè passa això. Potser és més fàcil generalitzar i dir que tothom és una miqueta corrupte perquè nosaltres, en el nostre dia a dia, també cometem algunes corrupteles. Generalitzar no és just.

El problema és que “Crema catalana” s’hauria d’actualitzar permanentment. La presentació del llibre quasi que va coincidir amb la confessió de Jordi Pujol.

Estava preparant les conferències quan va esclatar aquest cas. Una de les conferències que faig es diu “Els Pujol, una metàfora” i l’arrenco amb una cita d’un periodista de principis del segle XX Ambrose Bierce, que escrivia faules breus. En una d’elles parlava en ficció d’un senador dels Estats Units que deia cínicament: “Els vaig prometre que no robaria, però ¿en algun moment els vaig prometre que no mentiria?”. De seguida vaig pensar en el cas Pujol. En això i en coses que no s’expliquen. Jordi Pujol va ser un dels primers accionistes de PRISA. Va comprar 10 accions per 100.000 pessetes cada una i les va tenir fins l’any 1992. Se les va vendre per prop de 50 milions de pessetes. Eren uns anys en què li tenia jurada al diari El País perquè va ser el diari que va esbombar l’escàndol de Banca Catalana. No li va concedir cap entrevista fins a principis dels noranta. Un altre fet a sumar a les mentides, la hipocresia al món de la política.

És cert que no pots deixar d’estar al dia a dia informatiu, no només perquè com a periodista ho portes a la pell, sinó perquè encara et falten peces per encaixar-ho tot.

Tens moltes conferències aparaulades?

Unes quantes. Per exemple, a Sarrià, on farem presentació del llibre, xerrada i ruta de la corrupció pel barri. Solen interessar-se col·lectius que es mouen en el món alternatiu, organitzacions com Procés Constituent, la CUP, Podemos, Iniciativa... Vaig on em criden. Si em cridessin del Partit Popular, Convergència o Unió també hi aniria. No ho fan. És normal que no et cridin a casa seva perquè expliquis les martingales que han fet.